‘The party’, un magnífic fresc de l’elit en temps del Brexit

Rate this post

Els ambients claustrofòbics són potser els millors recursos escènics i cinematogràfics a l’hora de plantejar al·legories socials i polítiques: Jean Renoir, Luis Buñuel, Roman Polanski, Quentin Tarantino o Álex de la Iglesia han tancat en una habitació (o dins un palauet, un motel enmig de la neu o fins i tot en un plató de televisió) una sèrie de persones amb l’objectiu de fer-los patir, exposar les seves misèries i retratar un moment concret del passat o del present.

També la britànica Sally Potter ha reunit a The party un grup d’amics, en aquest cas la flor i nata de l’esquerra política britànica, la gauche divine sorgida del nou laborisme de Tony Blair –polítics i polítiques, feministes, acadèmics i nou-rics, quatre parelles amb els rostres de Timothy Spall, Patricia Clarkson, Bruno Ganz, Emily Mortimer, Cherry Jones i Cillian Murphy–, per celebrar l’ascens a ministra de l’amfitriona (Kristin Scott Thomas). La festa es transforma, per descomptat, en un divertit festival ben enverinat de confessions, recriminacions, humiliacions i mala llet del qual cap personatge surt indemne. Una modesta joia de només 71 minuts que ens parla del descens als inferns d’aquesta fira de vanitats que diu actuar en nom del poble i pel poble, i que al mateix temps resulta un magnífic fresc de l’elit social del Regne Unit en temps de Brexit.

Anar a la font

Powered by WPeMatico

Translate »