¿T’atreviries a menjar formatge amb microbis humans?

Mengem amb la boca, o per la boca, però ho hauríem de fer amb el cervell, mastegant amb les neurones i no pas amb les dents. Dit d’una altra manera molt més entenedora: cal repensar a fons la relació dels humans amb la seva alimentació, amb l’habitualment depredadora indústria multimilionària que hi ha al darrere i amb tots els elements de la cadena i els passos que fa un aliment fins i tot abans que comenci estrictament la seva producció i fins que arriba a taula.

És la molt estimulant proposta que des d’avui fa el Victoria and Albert Museum de Londres en una exposició molt original, divertida, que desafia les convencions habituals a l’hora de fer un àpat i plena de petites meravelles i curiositats. I també amb propostes que alguns visitants trobaran massa radicals.

Ampolles comestibles

La mostra porta per títol ‘Bigger than the plate’ [Més gran que el plat]. I entre les sorpreses que hi ha, per exemple, el públic ensopega amb ampolles d’aigua que es poden menjar; sí, menjar, no només beure. Què és el més cridaner, però, almenys segons aquest cronista? El formatge diguem-ne que humà. No és cap broma, ni menys encara una broma de mal gust, tot el contrari. Si més no, per l’aspecte que presenta. Un formatge humà elaborat a partir de la utilització de mostres de microbis –per fer-ne la fermentació– extretes d’aixelles o melics o fins i tot del borrissol púbic de celebritats de la vida britànica. Quina és l’oferta? Un ‘comté’ amb microbis de Heston Blumenthal, xef de The Fat Duck, un dels cinc restaurants de les illes amb tres estrelles Michelin; un ‘cheshire’ fermentat gràcies a la generositat i a les micropartícules d’Alex Jones, baixista del grup Blur; un ‘cheddar’ a l’estil del cantant i compositor Suggs, de la banda Madness; una mozzarella produïda amb microelements del Professor Green, un raper, cantant i compositor molt famós al país, i un ‘stilton’ de Ruby Tandoh, pastissera, columnista, antiga model i exitosa participant del programa de televisió ‘The Great British bake off’, en què va adquirir notorietat pública fent, no pas formatge, però sí pastissos.

Les esmentades ampolles o el formatge de celebritats –del qual no hi ha mostres comestibles a l’abast dels espectadors– són dos dels 70 experiments que es poden observar al Victoria & Albert Museum.

Seguint la famosa tornada de la cançó més popular del film ‘Mary Poppins’, ‘a spoonful of sugar helps the medicine go down’ [una cullerada de sucre ajuda a empassar-se la medicina], si el que cal empassar-se amb l’exposició és la medicina de la conscienciació sobre com alimentar-se de manera més sostenible i raonable, als primers 200 visitants que arribin aquest dissabte al recinte se’ls donaran uns tiquets fets amb sucre en pols, que podran menjar-se mentre passegen pels espais del museu.

La mostra combina treballs de cuiners, agricultors, científics i artistes, i l’objectiu és explorar com es pot utilitzar el menjar per examinar la societat, la cultura i el plaer, i il·luminar la relació de l’ésser humà amb el seu entorn natural. A més de fer l’esmentat recorregut a través del cicle alimentari, també hi ha una mirada prospectiva sobre com pot ser l’alimentació del futur.

Contra el malbaratament

Un futur que no només és la utilització de microbis humans per fer formatge, per exemple, sinó que ha d’estar dominat per la necessitat d’evitar el malbaratament del menjar. Una de les dades i de les denúncies de l’exposició és prou impactant: un terç de la producció global d’aliments mai no es consumeix. I encara una altra aportació més preocupant. Si la dada sobre el que va a les escombraries és correcta, o si fins i tot només és una fracció, de l’anàlisi sobre els efectes devastadors per al medi ambient de la producció i consum global d’aliments es dedueix que la dosi d’elements per recuperar la salut natural del planeta hauria de ser gegantina.

A diferència de moltes altres de les exposicions del Victoria & Albert Museum, aquesta no és cap mostra amable ni complaent amb el ‘modus’ de vida occidental. No debades, el primer que pot llegir l’espectador és un missatge que li recorda la seva condició: “Si sou consumidors, també sou productors. L’acte bàsic de menjar crea residus”. Una proclama a la qual s’afegia la següent reflexió del director de la institució, Tristram Hunt, durant la presentació, dimecres passat, a la premsa internacional: “El futur dels aliments té un impacte en cadascun dels ciutadans del món. El nostre sistema alimentari actual, que es va formar durant les revolucions agrícoles i industrials, ha de ser redissenyat per a les societats modernes.”

Quasi tretze minuts de vídeo sense interrupció d’un molt conegut documental produït el 2005, ‘Our daily bred’ [El pa nostre de cada dia] posa de manifest la realitat de la producció massiva d’aliments. Són difícils d’oblidar les imatges dels cadàvers d’animals xopats en sang en sales d’escorxadors d’un lluent acer inoxidable. Fins i tot una sinistra escena recorda un clàssic d’Alfred Hitchcock, ‘Perseguit per la mort’. Un avió de color groc es dirigeix directament cap a la càmera, com si ataqués l’espectador, mentre que desferma un núvol de pesticides sobre un camp de gira-sols daurats.

L’exposició es divideix en quatre seccions: compostatge, agricultura, comerç i menjar. Comença amb el més convincent, probablement: el compostatge. S’adverteix a l’espectador sobre l’actual cultura del “llançar i oblidar”, que ha substituït el “cercle dels nutrients” naturals entre els éssers humans i el seu entorn, on tots els residus, des dels aliments fins als excrements, eren útils en algun moment. “Els residus no han de ser el final del procés, sinó el començament de la història del menjar”, diu una etiqueta feta amb un extracte de blat de moro.

El viatge pel cicle alimentari és entretingut i educatiu. I per a tots aquells que vulguin escandalitzar-se més enllà del presumpte escàndol dels formatges humans, també hi ha tota mena d’elements ornamentals. Especialment cridaners els pots i gots que semblen de ceràmica i que, a la pràctica, són d’excrements de vaca, o les copes per menjar ous fetes de sang, també de vaca. Una prova que demostra que, com passa amb el porc, tot s’aprofita.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: