Tinc des de petit una relació especial amb les salamandres, probablement les criatures més elusives i secretes del bosc, gairebé invisibles. Em semblen uns éssers fascinants i malgrat que són difícils de veure, amagades en els seus crepusculars palaus de molsa al costat del riu, me les he trobat sovint. Quan topo amb una, l’agafo amb cura i me la poso al palmell de la mà –cosa que com veurem no es recomana, a banda que és una espècie protegida–, i quedo meravellat amb la seva cridanera combinació de negre i groc (coloració aposemàtica, d’advertiment), el tacte gomós de la seva pell i el misteri i la qualitat simbòlica que emanen del seu petit cos fred.