Sempre m’ha impressionat molt la manera com futurs pares s’adrecen a fills seus a les xarxes socials abans, fins i tot, que existeixin. De vegades utilitzen una arriscada primera persona (la del bebè no nascut), de vegades els progenitors parlen amb ells mateixos en una fórmula dialèctica encara més inquietant, una mena d’autoafirmació, una projecció del que hauria de ser si tot anés segons el previst. Els posts d’Instagram que parlen de fills com si fossin els fills (“mama, ja he après a menjar soleta”) és com si despleguessin davant nostre els fonaments de la llar de classe mitjana: impertorbable. Si t’hi fixes, tot sovint aquests diàlegs fan referència sobretot a qüestions emocionals o d’aspiracionalitat: gràcies per tot el que em doneu, o m’ensenyeu, tinc els millors pares del món. Com si el bebè d’alguna manera ja t’estigués agraint el dia que, futuriblement, podria anar a la universitat.
