Va ser impressionant. Abans de començar el concert, un parell de músics van sortir a escena per posar les seves partitures als faristols i només allò va desencadenar una ovació. Quan, poc després, va aparèixer ella en escena, tot poder, les butaques del Palau van passar a ser trastos inútils amb una funció que ningú entenia, objectes superflus. El públic es va posar dret i, amb aquesta cridòria que commou el més distant dels mortals, va començar el concert. Galimaties, bogeria, passió, entrega, emoció, cossos en tensió, allau de somriures, mar de fotos, braços sobre el pit en senyal d’acolliment a qui ja començava a moure’s, ardorosa, a l’escenari. Ungles llargues com una pandèmia, translúcides, esculpida la seva forma pels focus que les travessaven des d’enrere de l’escenari, en un contrallum que els conferia vida pròpia, com cintes d’algues rígides unides als dits; maquillatge de purpurina a les conques, pantalons cenyits amb més serrells que Chewbakka. I “celebré y celebré y celebré”, cantava a la primera cançó. I amb raó. El concert de Nathy Peluso va ser exactament això, una celebració, una celebració en clau de dona.