Portal digital de noticies i actualitat en català. Actualitat, notícies, última hora a Catalunya, Espanya i el món.
El quartet barceloní Manel oferirà el 21 de maig un concert a la sala La Mirona de Salt (Gironès) per a 1.000 persones que podran estar dretes i sense mantenir la distància de seguretat, segons ha informat l’organització. No obstant això, abans d’entrar, hauran d’acreditar que, o s’han vacunat, o han passat la covi-19 en els últims tres mesos o han donat negatiu en un test d’antígens; unes proves que hauran validat prèviament en una farmàcia.
Quan Coque Malla era el que semblava, una criatura, l’escena hauria resultat impossible: deu minuts abans de l’inici del seu concert, amb el Liceu sense entrades, a la porta del recinte només es veien els treballadors, col·locats al costat de les tanques que havien canalitzat l’accés del públic. Citat en diverses franges horàries els assistents havien respost amb la urbanitat que correspon als qui ja han guanyat la partida a la trentena i ara s’entesten a fer-ho a la quarantena i la cinquantena. En els inicis del seu retorn als escenaris després de les restriccions, Coque Malla havia rebut de part de la promotora i organitzadora del festival Guitar BCN la seva Pua d’Or, un reconeixement a la trajectòria de qui no pentina cabells blancs ni als 51 anys. El temps ha passat, encara que de vegades ens esforcem a dissimular-ho.
Sembla una història increïble. Dos germans de l’Alcarria, amb pinta de poder ser d’Iowa, manxecs d’Iowa, establerts a Catalunya, amants del folklore popular castellà i també del bluegrass, recuperadors de velles cançons que la mateixa memòria va oblidant, aconsegueixen captivar un públic que probablement gairebé no té folklore a la seva discoteca domèstica. Persones que mai s’han apropat al Tradicionàrius omplen el Coliseum per escoltar jotes. En un cicle del Primavera Sound, una firma que els ha permès entrar en un públic que a priori no els hauria de resultar propi, que durant una setmana i amb diverses propostes ha omplert el teatre de la Gran Via, en el qual Los Hermanos Cubero resultaven la proposta més dissímil, una mirada a les arrels musicals que en temps del franquisme es van voler substituir amb els coros y danzas i aquells fastos de la Demostración Sindical de cada Primer de Maig. Los Hermanos Cubero, una memòria ben viva. Los Hermanos Cubero, exemple que la música pot saltar qualsevol frontera, qualsevol prejudici.
Sembla una història increïble. Dos germans de l’Alcarria, amb pinta de poder ser d’Iowa, manxecs d’Iowa, establerts a Catalunya, amants del folklore popular castellà i també del bluegrass, recuperadors de velles cançons que la mateixa memòria va oblidant, aconsegueixen captivar un públic que probablement gairebé no té folklore a la seva discoteca domèstica. Persones que mai s’han apropat al Tradicionàrius omplen el Coliseum per escoltar jotes. En un cicle del Primavera Sound, una firma que els ha permès entrar en un públic que a priori no els hauria de resultar propi, que durant una setmana i amb diverses propostes ha omplert el teatre de la Gran Via, en el qual Los Hermanos Cubero resultaven la proposta més dissímil, una mirada a les arrels musicals que en temps del franquisme es van voler substituir amb els coros y danzas i aquells fastos de la Demostración Sindical de cada Primer de Maig. Los Hermanos Cubero, una memòria ben viva. Los Hermanos Cubero, exemple que la música pot saltar qualsevol frontera, qualsevol prejudici.
Sembla una història increïble. Dos germans de l’Alcarria, amb pinta de poder ser d’Iowa, manxecs d’Iowa, establerts a Catalunya, amants del folklore popular castellà i també del bluegrass, recuperadors de velles cançons que la mateixa memòria va oblidant, aconsegueixen captivar un públic que probablement gairebé no té folklore a la seva discoteca domèstica. Persones que mai s’han apropat al Tradicionàrius omplen el Coliseum per escoltar jotes. En un cicle del Primavera Sound, una firma que els ha permès entrar en un públic que a priori no els hauria de resultar propi, que durant una setmana i amb diverses propostes ha omplert el teatre de la Gran Via, en el qual Los Hermanos Cubero resultaven la proposta més dissímil, una mirada a les arrels musicals que en temps del franquisme es van voler substituir amb els coros y danzas i aquells fastos de la Demostración Sindical de cada Primer de Maig. Los Hermanos Cubero, una memòria ben viva. Los Hermanos Cubero, exemple que la música pot saltar qualsevol frontera, qualsevol prejudici.
