Per una Federació d’Esquerres Ibèriques

Les societats es mouen i, sovint, la política arriba tard. Per això les eleccions tenen sempre un caràcter simptomàtic per a la salut dels partits. Del vot del passat 4-M a Madrid en surten uns quants exemples.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

L’excepció es diu Mónica García

En la campanya electoral madrilenya cada candidat ha representat exactament el paper que s’esperava, amb una sola excepció: Mónica García. Amb el seu lideratge, Més Madrid ha demostrat que és possible una esquerra encarnada, és a dir, enganxada a la realitat, capaç de portar a debat les condicions de la vida quotidiana de la majoria i fermament allunyada del model d’esquerra elitista i autocomplaent en el qual s’està perdent Podem.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

L’excepció es diu Mónica García

En la campanya electoral madrilenya cada candidat ha representat exactament el paper que s’esperava, amb una sola excepció: Mónica García. Amb el seu lideratge, Més Madrid ha demostrat que és possible una esquerra encarnada, és a dir, enganxada a la realitat, capaç de portar a debat les condicions de la vida quotidiana de la majoria i fermament allunyada del model d’esquerra elitista i autocomplaent en el qual s’està perdent Podem.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Urgències catalanes

Catalunya ha caigut des de fa una dècada en mans d’una classe dirigent ben particular. Després d’uns anys apressats en els quals calia posar data i límits perquè no era possible esperar ni un minut més per resoldre el desafiament al qual ens havia sotmès la història, ara ens veiem instal·lats en un perpetu aplaçament, un temps suspès, sense presses, sense govern, potser fins i tot amb repetició electoral, a l’espera ja sigui d’un “eixamplament de la base”, ja sigui de l’oportunitat d’un nou i improbable “embat contra l’Estat”, l’expressió de moda.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Thomas Piketty: “Visca el socialisme!”

Si l’any 1990 m’haguessin dit que el 2020 publicaria un recull de cròniques titulat Una altra forma de socialisme, m’hauria pensat que era una broma sense solta ni volta. Amb divuit anys, havia passat la tardor del 1989 sentint a la ràdio com s’enfonsaven les dictadures comunistes i el «socialisme real» a l’Europa de l’Est. El febrer del 1990 vaig prendre part en un viatge d’estudiants francesos en suport del jovent romanès, que s’acabava de deslliurar del règim de Ceauşescu. Vam arribar a mitja nit a l’aeroport de Bucarest, i després vam anar amb autobús a Braşov, una ciutat nevada i ensopida, arraulida dins l’arc dels Carpats. Els joves romanesos ens ensenyaven orgullosos els impactes de bala a les parets, testimonis de la seva «Revolució». El març del 1992 vaig fer el meu primer viatge a Moscou, on vaig veure les mateixes botigues buides i les mateixes avingudes grises. Havia aconseguit infiltrar-me entre els participants d’un col·loqui francorus titulat «Psicoanàlisi i ciències socials», i amb un grup d’universitaris francesos una mica desorientats vaig visitar el mausoleu de Lenin i la plaça Roja, on la bandera russa just llavors acabava de substituir la soviètica.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Thomas Piketty: “Visca el socialisme!”

Si l’any 1990 m’haguessin dit que el 2020 publicaria un recull de cròniques titulat Una altra forma de socialisme, m’hauria pensat que era una broma sense solta ni volta. Amb divuit anys, havia passat la tardor del 1989 sentint a la ràdio com s’enfonsaven les dictadures comunistes i el «socialisme real» a l’Europa de l’Est. El febrer del 1990 vaig prendre part en un viatge d’estudiants francesos en suport del jovent romanès, que s’acabava de deslliurar del règim de Ceauşescu. Vam arribar a mitja nit a l’aeroport de Bucarest, i després vam anar amb autobús a Braşov, una ciutat nevada i ensopida, arraulida dins l’arc dels Carpats. Els joves romanesos ens ensenyaven orgullosos els impactes de bala a les parets, testimonis de la seva «Revolució». El març del 1992 vaig fer el meu primer viatge a Moscou, on vaig veure les mateixes botigues buides i les mateixes avingudes grises. Havia aconseguit infiltrar-me entre els participants d’un col·loqui francorus titulat «Psicoanàlisi i ciències socials», i amb un grup d’universitaris francesos una mica desorientats vaig visitar el mausoleu de Lenin i la plaça Roja, on la bandera russa just llavors acabava de substituir la soviètica.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

El caixa o faixa d’ERC a Junts

Un mes i mig després de les eleccions autonòmiques del 14-F que va guanyar el partit socialista, un altre partit, ERC, que va quedar en segona posició, negocia amb la dreta catalana per alçar-se amb la presidència de la Generalitat a canvi de cedir a Junts, el partit de Carles Puigdemont, aproximadament la meitat del govern que ambdós formin a continuació. La coalició només és possible si compta, a més, amb el suport dels diputats de la CUP, una cosa que es dona per gairebé segura sempre que es tracti d’anar contra el partit socialista i els comuns, com és el cas. És el que ERC i la CUP ja han arribat a un acord, en espera que Junts s’hi sumi. ERC, Junts i la CUP sumen 74 escons, sis per sobre de la majoria absoluta del Parlament.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

La democràcia i l’espai del possible

Com diu Wolf Lepenies, “el món modern s’ha vist modelat per quatre processos: laïcització, auge de la ciència i la tecnologia, industrialització i democratització”. En l’equilibri entre aquests quatre factors les democràcies occidentals van trobar els seus millors moments. Com salvar la democràcia quan el marc de la modernitat en què es va forjar pateix mutacions importants?

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Tècniques de confrontació

Iñaki Gabilondo diu amb encert que mentre les veus recurrents de la dreta ens adverteixen de l’amenaça del socialcomunisme i ens conviden a mirar cap a l’esquerra, deixem d’observar la direcció correcta d’on procedeixen els perills galopants. I ho conclou amb la paradoxa d’anunciar que ve el llop mentre se’ns menja el tigre. I encara que la seva anàlisi parteix de Madrid per projectar-se sobre aquella comunitat ja en batalla electoral, en relatar el llistat de les últimes trampes dissimulades pels seus provocadors obre l’objectiu i ens refereix diversos exemples d’una mateixa actuació. Des de la crisi financera provocada pels llops de Wall Street fruit del desvari neoliberal al Brexit afavorit pels radicals de Neil Farage, també sobre un enfilall de falsedats però assumit acríticament pel partit conservador que en mans de Boris Johnson no ha necessitat cap crossa per aplicar-lo de manera contundent.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Un web treu a la llum els 1.322 refugis subterranis de la Guerra Civil a Barcelona

El primer bombardeig que va patir Barcelona durant la Guerra Civil, el 13 de febrer del 1937, va ser el dels projectils llançats pel destructor italià Eugenio di Savoia contra la fàbrica de material bèl·lic Elizalde, que va ocasionar 18 víctimes al barri de Gràcia. A l’any, el primer bombardeig estricte, va provocar sis morts i 39 ferits més després que els avions Savoia S-79 amb base a Mallorca aprofitessin la primera llum del dia per sembrar la por i el terror en la població. I a partir de llavors Barcelona es va convertir en la primera ciutat occidental bombardejada de forma sistemàtica des de l’aire malgrat ser a la rereguarda. Va patir, durant els tres anys de la contesa, un total de 194 bombardejos que van llançar 44 tones de bombes i van acabar amb la vida de 1.816 persones i 2.710 ferits en una ciutat d’un milió de persones. L’últim bombardeig va ser el del 24 de gener del 1939, dos dies abans de l’entrada de les tropes franquistes per la Diagonal al comandament del general Yagüe.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat