Les llenties

La resurrecció de Joan Laporta m’ha fet pensar en aquests plats de llenties que et donen a la garjola perquè no et moris de gana. La seva victòria a can Barça m’ha recordat l’arribada de Porcioles a l’Ajuntament de Barcelona en el moment més gris del franquisme.

Porcioles era un independentista de la Lliga que va prostituir el patrimoni de la ciutat per intentar refer-la de la ruïna provocada per la dictadura. Laporta ha guanyat les eleccions del Barça perquè els bruixots de la Transició volen que faci amb l’herència de Cruyff la mateixa feina que Porcioles va fer amb el modernisme. 

Cruyff no hauria acceptat mai de participar en una campanya tan poruga i mediocre com la de Laporta. La publicitat de la seva candidatura em feia pensar cada matí en un diumenge de fa molts anys en què Salvador Sostres em va presentar un llibre en un poble del Maresme. Quim Torra s’hi va presentar mig adormit, amb la marca del coixí encara enganxada a les galtes, i el Sostres em va dir: 

—Però on vols anar amb aquesta gent? 

Per apaivagar Madrid i les seves hienes provincials, Porcioles va haver d’omplir Barcelona de bunyols i tirar més de l’empenta que del geni. Però Porcioles encara representava una certa novetat i un cert relleu generacional. A més, el seu món es va beneficiar de l’onada de recuperació econòmica que va impulsar l’Europa del seu temps. 

En un context de desertització, Laporta ho tindrà difícil per reanimar el Barça, si defuig el cos a cos. A diferència de la política, el futbol no sap mentir. Si el Barça és més que un club és perquè el futbol no menysprea la grandesa ni perdona les excuses de mal pagador.

Laporta va tenir uns anys brillants perquè va intuir la relació que Catalunya tenia amb el geni de Cruyff i el va mirar de portar al Barça

El futbol connecta amb atavismes nacionals i amb corrents sociològics emergents. Cruyff sabia que no t’has de deixar prendre el control de la pilota, per exemple, perquè era holandès i Holanda es va fer rica contra la pressió d’Espanya, França i Anglaterra. En el futbol la línia que separa el cel del l’infern és molt fina, i no depèn només de les cames dels jugadors.

Laporta va tenir uns anys brillants perquè va intuir la relació que Catalunya tenia amb el geni de Cruyff i el va mirar de portar al Barça. A la seva primera etapa de president el va encimbellar el sentit de transcendència que demana el futbol, i el van tombar als mateixos dubtes que han arruïnat la reputació de Rosell i Bartomeu. 

Per entendre-ho, n’hi ha prou de veure la campanya de català captiu que ha fet per tornar al club. En el fons, el llibertinatge que se li retreia era l’expressió de l’abisme que es va obrir sota els seus peus quan el Barça va començar a inspirar el país.  

Ara, Laporta haurà de desempatar amb ell mateix. El règim de Vichy intentarà que la seva figura serveixi per explicar que la independència és impossible, igual que Porcioles va servir per explicar que Barcelona no podria aspirar a ser com Viena o com París. El problema és que Laporta no pot liderar cap relleu que trenqui amb el passat, ni té l’oposició a l’exili, ni un clima de prosperitat que li permeti convertir-se en el gestor d’una gran menjadora. 

Si el nou president del Barça no treu l’instint i utilitza el futbol d’escut per defensar els seus ideals, els mateixos que ara li han permès de guanyar les eleccions el trinxaran, com han trinxat tots els independentistes de la seva generació. Els búfals cansats que el raspallen amb l’esperança de tenir la festa en pau li diran que s’ho prengui amb calma i que tal dia farà un any. 

A Vichy hi ha gent que acarona el desig que Laporta serveixi per tancar el corral i fins i tot per poder escriure algun dia a La Vanguardia. Jo crec que la història s’ha tornat a posar en marxa i que algú haurà de pagar fort que Laporta presideixi el Barça. A la llarga, no hi cabrà tothom a Catalunya, després del que ha passat els darrers anys.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Enric Vila

Opinió Casp Enric Vila

Anar a la font – ElNacional.cat

Vacunar-se als Emirats i l’exemplar monarquia

Ni el guionista més republicà possible no hauria estat capaç d’establir un relat més demolidor sobre la monarquia espanyola que la crua realitat del dia a dia. No hi ha jornada sense que hi hagi una novetat que no esquerdi els fonaments d’una institució incapaç de tapar les seves fugues permanents de credibilitat entre notícies que, quan no són de corrupció en alguna de les seves múltiples facetes, tenen a veure amb relliscades d’algun dels seus membres, oposició dels partits del règim a qualsevol investigació parlamentària o detalls sobre la fuga del rei emèrit, que és lluny d’Espanya des del passat 3 d’agost.

És impossible estar al cas de quin és l’última revelació ja que els diferents membres de la monarquia semblen haver decidit sotmetre la societat espanyola a un test d’estrès davant els que proven de protegir i arrecerar una institució que s’està anant a marxes forçades per les clavegueres sense que cap dels seus membres faci res per evitar-ho. Des del més important al qui menys rellevància té ja que si tots ells s’haguessin posat d’acord perquè el rebuig fos més gran no ho haguessin aconseguit.

L’última notícia coneguda dona compte que les infantes Elena (57 anys) i Cristina (55), les dues germanes de Felip VI, s’haurien vacunat als Emirats Àrabs Units durant la visita que van realitzar el seu pare, Joan Carles I, que també s’ha vacunat a Abu Dhabi, durant la segona setmana del mes de febrer. L’exdirector del CNI Félix Sanz Roldán també formaria part de l’equip que hauria rebut les dues dosis corresponents per immunitzar-se de la Covid-19 en un viatge a l’Orient Mitjà. Una pregunta molt simple: Realment algú del cercle íntim de la família reial no ha decidit posar fi a la institució? Passa alguna cosa pel cap de tantes ments pensants? Perquè si no és així, el que succeeix no té explicació possible. En un país responsable, algú hauria d’estar pensant que no es pot estar predicant que monarquia és exemplaritat i fer el contrari una vegada i una altra.

Què té d’exemplar que les infantes Elena i Cristina es vacunin en aquesta mena de turisme sanitari de luxe? Què tenen d’exemplar les dues regularitzacions fiscals per cinc milions d’euros del seu pare mentre Hisenda i la Fiscalia semblaven estar ocupades en altres menesters? Què té d’exemplar que per setena vegada es denegui una comissió d’investigació al Congrés dels Diputats sobre la corrupció de la monarquia espanyola? Res d’això no és exemplar i, en canvi, és denunciable aquesta mena de gran conya, aquest sarcasme descomunal, en un país que presumeix de democràcia exemplar i que necessita cada vegada més metres de catifa per impedir que surti a la llum pública la podridura que s’hi amaga a sota després de dècades de governants mirant cap a un altre costat per no posar en risc la unitat d’Espanya.

I ara és molt probable que ja no s’estigui a temps de virar el rumb. És el que ha succeït sempre però la diferència rau en el fet que abans s’amagava com es podia, es feia alguna estirada d’orella als propietaris de la premsa de paper i ara surt a la superfície sense que els telèfons oficials puguin fer res per evitar-ho. “No ens concerneix, ja que no són família reial“, han assenyalat des del Palau de la Zarzuela com a única resposta oficial mentre continuen vivint al seu castell de vidre. I, tot, sense adonar-se’n que els quatre milions d’aturats a Espanya que aquest dimarts s’han anunciat miren cap els privilegis d’uns pocs; o que els diners dels ERTO no arriben a la ciutadania. I l’amenaça de l’esclat social no és llavors una elucubració de professors de sociologia sinó una possibilitat gens remota.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

La nit al calabós de Bartomeu, per què?

Si vostè em pregunta la meva (humil i sense cap valor) opinió sobre la gestió de Josep Maria Bartomeu com a president del Barça li diré que més que nefasta i plena d’errors gravíssims -que també- ha estat, bàsicament, incomprensible. És molt difícil entendre com és possible que s’hagin pres algunes decisions que des de Plutó estant es veia que estaven condemnades al fiasco més sideral i que algunes coses, en principi molt senzilles de gestionar, s’hagin pogut fer tan malament. I li diré més, hauria d’haver plegat mooolt abans del que ho va fer. Ara bé, això no evita que em faci moltes preguntes sobre la detenció d’en Josep Maria Bartomeu i que no se m’acudeixin respostes. Ni usant la imaginació de la manera més generosa.

La primera, i per mi bàsica, és per què carai aquest senyor s’ha passat una nit al calabós. No sé si retingut, detingut, confinat, aparcat o acollit. Per risc de fuga, no ha estat. No, perquè ni la fiscalia, ni la jutgessa, ni ningú havia demanat mesures cautelars, ni se li havia retirat el passaport. Se’l van quedar perquè avui havia de declarar? Bé, encara que l’hora prevista hagués estat a les set del matí del dia següent -o sigui, avui-, cosa que és impossible però suposem-ho, a les vuit del vespre d’ahir (o a les nou de la nit) se li pot dir: “Miri, marxi a casa seva, dormi al seu llit, dutxis, canviïs de roba, i demà puntualet ems veiem a la Ciutat de la Justícia”. I llestos.

O potser se l’han quedat perquè no destruís proves? Impossible. Bartomeu ha tingut prou mesos com per deixar les possibles proves, si és que algun cop n’hi ha hagut alguna, com el PP va deixar el disc dur de l’ordinador de Bárcenas. Ho recorda, oi? El van esborrar 35 cops i després van ratllar-lo. Només els va faltar pixar-s’hi a sobre per provocar la corrosió. I si Bartomeu tenia papers per cremar, ha tingut temps de fer prou fogueres com per escalfar durant cinc anys el plató del “Nexes”. Que ja és escalfar.

Però és que resulta que al final no ha declarat. Acollint-se al seu dret a no fer-ho. I un cop ha manifestat que no tenia res a dir, l’han posat en llibertat. Amb càrrecs, però se n’ha anat tranquil·lament a casa seva. Tan tranquil·lament que a la porta s’ha fet una foto amb un dels detinguts pels incidents del cas Hasél. En resum, per acabar sortint per la porta i sense declarar  ha hagut de passar una nit a la comissaria? Ei, que sí, que ho pregunto des del desconeixement més absolut i potser existeix una explicació molt senzilla, però com que aquí ningú ha explicat res, és normal que ens qüestionem coses, oi? I sobretot tenint en compte que els delictes dels que l’acusen són molt lletjos, com tots el delictes, però no ha assassinat a ningú. Que jo sàpiga.

I la gran pregunta: Per què tot això passa sis dies abans de les eleccions del Barça? Segurament és casualitat, però si els últims anys hem aprés alguna cosa és que res passa per si sol. Vaja, que si plou és que hi havia núvols. ¿Estic dient amb això que hi veig una mà negra? No. Dic que en un cas que va esclatar el 17 de febrer del 2020, és a dir fa un any i quinze dies, em costa entendre com és que les detencions i els escorcolls públics es facin, precisament, sis dies abans de les eleccions.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

La nit al calabós de Bartomeu, per què?

Si vostè em pregunta la meva (humil i sense cap valor) opinió sobre la gestió de Josep Maria Bartomeu com a president del Barça li diré que més que nefasta i plena d’errors gravíssims -que també- ha estat, bàsicament, incomprensible. És molt difícil entendre com és possible que s’hagin pres algunes decisions que des de Plutó estant es veia que estaven condemnades al fiasco més sideral i que algunes coses, en principi molt senzilles de gestionar, s’hagin pogut fer tan malament. I li diré més, hauria d’haver plegat mooolt abans del que ho va fer. Ara bé, això no evita que em faci moltes preguntes sobre la detenció d’en Josep Maria Bartomeu i que no se m’acudeixin respostes. Ni usant la imaginació de la manera més generosa.

La primera, i per mi bàsica, és per què carai aquest senyor s’ha passat una nit al calabós. No sé si retingut, detingut, confinat, aparcat o acollit. Per risc de fuga, no ha estat. No, perquè ni la fiscalia, ni la jutgessa, ni ningú havia demanat mesures cautelars, ni se li havia retirat el passaport. Se’l van quedar perquè avui havia de declarar? Bé, encara que l’hora prevista hagués estat a les set del matí del dia següent -o sigui, avui-, cosa que és impossible però suposem-ho, a les vuit del vespre d’ahir (o a les nou de la nit) se li pot dir: “Miri, marxi a casa seva, dormi al seu llit, dutxis, canviïs de roba, i demà puntualet ems veiem a la Ciutat de la Justícia”. I llestos.

O potser se l’han quedat perquè no destruís proves? Impossible. Bartomeu ha tingut prou mesos com per deixar les possibles proves, si és que algun cop n’hi ha hagut alguna, com el PP va deixar el disc dur de l’ordinador de Bárcenas. Ho recorda, oi? El van esborrar 35 cops i després van ratllar-lo. Només els va faltar pixar-s’hi a sobre per provocar la corrosió. I si Bartomeu tenia papers per cremar, ha tingut temps de fer prou fogueres com per escalfar durant cinc anys el plató del “Nexes”. Que ja és escalfar.

Però és que resulta que al final no ha declarat. Acollint-se al seu dret a no fer-ho. I un cop ha manifestat que no tenia res a dir, l’han posat en llibertat. Amb càrrecs, però se n’ha anat tranquil·lament a casa seva. Tan tranquil·lament que a la porta s’ha fet una foto amb un dels detinguts pels incidents del cas Hasél. En resum, per acabar sortint per la porta i sense declarar  ha hagut de passar una nit a la comissaria? Ei, que sí, que ho pregunto des del desconeixement més absolut i potser existeix una explicació molt senzilla, però com que aquí ningú ha explicat res, és normal que ens qüestionem coses, oi? I sobretot tenint en compte que els delictes dels que l’acusen són molt lletjos, com tots el delictes, però no ha assassinat a ningú. Que jo sàpiga.

I la gran pregunta: Per què tot això passa sis dies abans de les eleccions del Barça? Segurament és casualitat, però si els últims anys hem aprés alguna cosa és que res passa per si sol. Vaja, que si plou és que hi havia núvols. ¿Estic dient amb això que hi veig una mà negra? No. Dic que en un cas que va esclatar el 17 de febrer del 2020, és a dir fa un any i quinze dies, em costa entendre com és que les detencions i els escorcolls públics es facin, precisament, sis dies abans de les eleccions.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

El pla B i el ‘retrobament’ també era la repressió

Només calia escoltar José María Aznar diumenge a la nit a la Sexta, el seu qualificatiu de “cop d’Estat” al que va succeir a Catalunya l’octubre de 2017 o la seva negativa taxativa a l’indult dels presos polítics per concloure que l’Estat espanyol no té cap pla B per a Catalunya i que qualsevol intent de normalització de la vida pública és impossible. L’únic camí que contempla és el de la rendició i l’acceptació d’un retorn al passat de l’Espanya de les autonomies tal com l’hem conegut. Aznar ja no mana, fins i tot en molts aspectes és una caricatura del governant que va ser entre 1996 i el 2004. Però la seva manera d’entendre l’Estat no és ni de bon tros minoritària: des de la judicatura als militars, des dels alts funcionaris al Consell d’Estat, des del Tribunal de Comptes al Tribunal Suprem, la visió monolítica d’Espanya és l’única que té predicament.

Pedro Sánchez, tan ràpid amb una altra mena d’assumptes que tenen a veure amb l’eix dreta-esquerra, ha començat a explicar-nos què volia dir el seu candidat Salvador Illa quan parlava d’una etapa de retrobament a Catalunya i de girar full. Era el seu pla B si aconseguia embastar una majoria de govern, cosa que no s’ha produït. Ara sabem que el pla B era un fake i que no hi havia cap novetat respecte al pla A de repressió a l’independentisme, desestabilització de la vida política i utilització dels ressorts de l’Estat per actuar contra governants i polítics d’una determinada ideologia. La querella de la Fiscalia contra el president del Parlament, Roger Torrent, i els tres membres de la Mesa de la Cambra catalana -el vicepresident Josep Costa, Eusebi Campdepadrós i Adriana Delgado- que van admetre a tràmit una proposició no de llei de Junts, ERC i la CUP com a resposta a la sentència del judici del procés marca el salt, el punt d’inflexió en l’arrencada de la nova legislatura catalana. La Fiscalia de la qual Pedro Sánchez presumia que depenia d’ell ensenya les seves ungles i dents una vegada a Madrid s’ha constatat que els governs alternatius a l’independentista formaven part de les maquinacions de despatx ja que l’aritmètica era enormement tossuda.

La Fiscalia els acusa de desobediència a l’autoritat judicial per incloure la proposició no de llei al debat i deliberació en el ple del Parlament del 12 de novembre de 2019, el que, segons l’article 410 del Codi Penal pot comportar-los fins a dos anys d’inhabilitació especial per a càrrec públic. Veurem ara quin recorregut té al TSJC però els fiscals De Gregorio i Assumpta Pujol han posat la directa en un moment en què la Mesa de la legislatura passada és a punt de traspassar les seves funcions a la que s’escollirà la setmana vinent, quan es constitueixi el nou Parlament.

La segona mostra del “retrobament” ha estat la presentació del recurs contra el tercer grau penitenciari de la presidenta Carme Forcadell i la consellera Dolors Bassa. En aquest cas, la Fiscalia Provincial de Barcelona, davant de la denegació del Jutjat de Vigilància Penitenciària número 1 de revocar el tercer grau, ha elevat a la Sala Segona del Tribunal Suprem, en tant que tribunal sentenciador, un recurs d’apel·lació. La pilota ja està on es reverteixen totes les decisions que es prenen en aquest procediment a Catalunya: a la sala del jutge Manuel Marchena. Res no fa pensar que en aquesta ocasió sigui diferent de les anteriors i el Suprem no acabi revocant la decisió del jutjat de Vigilància Penitenciària. Ha començat el compte enrere per al retorn dels presos polítics a les seves respectives presons. Aznar també tenia raó.

L’últim informe judicial del dia té a veure amb els indults que el govern espanyol treu a la palestra pública a la seva conveniència. Doncs bé, el Suprem ha demanat un informe al Tribunal de Comptes sobre si han satisfet els diners suposadament malversats en el referèndum de l’1-O, que, segons el jutjat, ascendia a 4,1 milions d’euros. Una nova puntada de peu cap endavant mentre l’Advocacia de l’Estat, que també hi ha de dir la seva, guarda silenci. I el rellotge no deixa de córrer. Què voleu que us digui: si el “retrobament” era això el menys que es pot dir és que la paraula no era la més encertada.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Pepe Rubianes i Mario Gas

Frase recurrent: “Què diria en Pepe Rubianes de tot això que està passant?”. Per exemple avui, un dilluns qualsevol amb el clàssic cel color sorra sahariana que patim últimament i en el que a l’hora de dinar ja havien detingut (o retingut) a un expresident del Barça i a part de la seva cúpula i la fiscafina ja havia presentat una querella contra el President del Parlament i els membres indepes de la Mesa. Me l’imagino posant-se les mans a l’alçada de la cintura, amb els dits en direcció a l’esquena, els polzes recolzats a la zona de la panxa i dient “Nene, si seguimos la progresión, igual el jueves follamos”.

Però és que, casualment, avui fa 12 anys de la mort d’en Pepe Rubianes. És un bon dia per explicar una coseta que -potser- va desencadenar-ho tot. Anem al gener del 2006 i a aquella entrevista de l’Albert Om (El Club-TV3) on en Pepe va fer-hi de Pepe per parlar de l’Espanya que va assassinar a Lorca. Les querelles que van venir després d’allò van ser el mal menor. Les amenaces de mort, també. De fet, un mes després d’aquell cas, un dia em va trucar per dir-me: “¡Nene, que hoy no han llamado al teatro con una amanaza de bomba! ¡Coño, que poca seriedad tienen los fachas con las tradiciones”. El pitjor va ser la soledat que va sentir per part de la majoria de la professió i l’amargor, la buidor i la tristesa que això li va provocar. El millor, el suport de la gent. De la seva gent. Del públic. Mai s’havia imaginat que l’estimessin tant.

En Pepe havia estat uns quants mesos a Addis Abeba (ell sempre ho pronunciava “Ababa” marcant molt les dues consonants) pensant en un nou espectacle seu, però sobretot escrivint “Lorca eran todos”, una obra plena de força, sentiment i denuncia. Quan va tornar, i parlant del poeta granadí, va ser quan en aquell programa i emprant el seu llenguatge habitual i inconfusible, va retratar la Espanya intolerant a la qual no hi volia pertànyer. I no va passar res. Fins que una setmana després algú va topar-se amb el vídeo, va tallar la part que situava la conversa en un cert context i el va fer viral, quan les coses encara no es feien virals. Perquè estem parlant del gener del 2006. Situem el cas?

La COPE, la cadena de ràdio dels bisbes espanyols, temia que el CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) li retirés les tres freqüències de ràdio que tenia a Catalunya. Ja havia estat avisada diverses vegades de que el seu llenguatge, els reiterats insults a persones i institucions i el to i les amenaces vulneraven els preceptes que regien les concessions de ràdios privades. I just en aquelles dates s’havien de renovar els permisos. Per salvar el negoci, Federico Jiménez Losantos i els seus Tonton Macoutes locals (metàfora) necessitaven demostrar que als mitjans catalans hi feien el mateix del que se’ls acusava a ells. I primer van intentar-ho manipulant un article de premsa, però el CAC -com el seu propi nom indica- tracta de l’audiovisual. I, a pesar de que pel mig s’hi va acabar fotent el ministre de Defensa de l’època, José Bono, no se’n van sortir. Llavors va ser quan van anar a pel Pepe. Amb querella d’un llavors desconegut Santiago Abascal inclosa.

Poc mesos després en Mario Gas va contractar “Lorca somos todos” per ser representada al Teatro Español de Madrid, de titularitat municipal i gestionat en aquell moment pel director català. El Pepe estava com un nen amb sabates noves. Vostè no es pot ni imaginar la il·lusió que li va fer allò. Però la ultradreta va recuperar el vídeo de “El Club” i va començar una campanya mediàtica, de pressió i d’amenaces que va obligar a suspendre les representacions.

Això sí, mai li van arribar a fer el mateix que a Leo Bassi, a qui justament tal dia com avui de fa 15 anys, li van posar una bomba al teatre de Madrid on actuava, tal i com ha recordat ell mateix a twitter:

Però, sap que és el que més li va doldre al Pepe de tot allò? Ho resumeix una frase seva: “Nene, me han dejado solo. Solo me ha apoyado el Mario. Nadie más. Toda la profesión de Madrid han estado callados como muertos”. La torna va ser la gent. Arran de tot allò en Rubianes va deixar el seu pis de l’Eixample i va tornar a viure a la Barceloneta. Segons ell va ser “tornar a casa”. I va recuperar anar al seu bar de sempre per llegir-hi el diari mentre prenia notes per afegir coses a l’espectacle de la nit. I amb ell, en Carles Flavià, en Pep Molina, la Lucila i la Maria, la sempre discreta però sempre present Maria, tant a la vida com al teatre. I la resta d’amics que al morir es van convertir en les “viudes d’en Pepe”.

Ah, per cert, dues cosetes més: 1/ Jiménez Losantos i Pepe Rubianes van fer junts la carrera de Filosofia i Lletres i en Fer (el ninotaire) -que també corria per allà- sempre explicava que tots dos van arribar a fer junts alguna obra de teatre universitari i 2/ El Tribunal Suprem va condemnar el 9 de juny del 2010 a Rubianes per vulnerar el dret a l’honor de l’alcalde de Salamanca, Julián Lanzarote (PP), a qui va qualificar “d’idiota” i de “desgraciat”. Feia un any i tres mesos que l’actor galaico-català estava mort. SEN-SA-CI-O-NAL!

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat