Portal digital de noticies i actualitat en català. Actualitat, notícies, última hora a Catalunya, Espanya i el món.
La Cubana, un dels grups teatrals més emblemàtics, estimats, imaginatius i gamberros del país, tirarà la casa per la finestra en l’exposició que prepara a Sitges, el seu bressol, per celebrar els 40 anys d’existència. De fet, com ha puntualitzat aquest dimecres el director i cofundador (amb Vicky Plana) de la companyia, Jordi Milán, “40 anys més 1”, ja que l’aniversari va ser el 2020, però no es va poder celebrar per la pandèmia.
La Cubana, un dels grups teatrals més emblemàtics, estimats, imaginatius i gamberros del país, tirarà la casa per la finestra en l’exposició que prepara a Sitges, el seu bressol, per celebrar els 40 anys d’existència. De fet, com ha puntualitzat aquest dimecres el director i cofundador (amb Vicky Plana) de la companyia, Jordi Milán, “40 anys més 1”, ja que l’aniversari va ser el 2020, però no es va poder celebrar per la pandèmia.
La Cubana, un dels grups teatrals més emblemàtics, estimats, imaginatius i gamberros del país, tirarà la casa per la finestra en l’exposició que prepara a Sitges, el seu bressol, per celebrar els 40 anys d’existència. De fet, com ha puntualitzat aquest dimecres el director i cofundador (amb Vicky Plana) de la companyia, Jordi Milán, “40 anys més 1”, ja que l’aniversari va ser el 2020, però no es va poder celebrar per la pandèmia.
“ADLAN us interessa”, es llegeix al programa manifest dels Amics de l’Art Nou, “si manteniu l’esperit lliure damunt els dogmes i valors entesos (…) si voleu salvar el que hi ha de vivent dintre el nou i el que hi ha de sincer dintre l’extravagant”. Aquesta associació cultural, que va existir a Barcelona entre el 1932 i el 1936, impulsada per Joan Prats, Joaquim Gomis, Josep Lluís Sert i Carles Sindreu, va aglutinar un nombrós grup d’intel·lectuals i de persones de la mitjana i sobretot alta burgesia catalanes. No de la petita burgesia, com diu la cartel·la de l’exposició de la Fundació Miró i es repeteix al catàleg. Ni José María Roviralta, ni les germanes Godó, ni Isabel Llorach, ni Rosalía Rivière, ni Joaquim Gomis eren precisament de la petita burgesia. El que sí que és interessant és veure la llista completa de membres que es publica, en què juntament amb el poeta J.V. Foix, els crítics Sebastià Gasch i Magí Cassanyes, Lluís Montanyà o el músic Robert Gerhard, veiem aparèixer molts arquitectes del GATCPAC (Rodríguez Arias, Antoni Bonet) i metges, advocats, empresaris, fotògrafs, la cantant Conchita Badía, el ballarí Magriñá, el jove arquitecte Pepe Pratmarsó i les esposes de Ventura Gassol i del químic Fernando Rubió i Tudurí, entre d’altres.
“ADLAN us interessa”, es llegeix al programa manifest dels Amics de l’Art Nou, “si manteniu l’esperit lliure damunt els dogmes i valors entesos (…) si voleu salvar el que hi ha de vivent dintre el nou i el que hi ha de sincer dintre l’extravagant”. Aquesta associació cultural, que va existir a Barcelona entre el 1932 i el 1936, impulsada per Joan Prats, Joaquim Gomis, Josep Lluís Sert i Carles Sindreu, va aglutinar un nombrós grup d’intel·lectuals i de persones de la mitjana i sobretot alta burgesia catalanes. No de la petita burgesia, com diu la cartel·la de l’exposició de la Fundació Miró i es repeteix al catàleg. Ni José María Roviralta, ni les germanes Godó, ni Isabel Llorach, ni Rosalía Rivière, ni Joaquim Gomis eren precisament de la petita burgesia. El que sí que és interessant és veure la llista completa de membres que es publica, en què juntament amb el poeta J.V. Foix, els crítics Sebastià Gasch i Magí Cassanyes, Lluís Montanyà o el músic Robert Gerhard, veiem aparèixer molts arquitectes del GATCPAC (Rodríguez Arias, Antoni Bonet) i metges, advocats, empresaris, fotògrafs, la cantant Conchita Badía, el ballarí Magriñá, el jove arquitecte Pepe Pratmarsó i les esposes de Ventura Gassol i del químic Fernando Rubió i Tudurí, entre d’altres.
“ADLAN us interessa”, es llegeix al programa manifest dels Amics de l’Art Nou, “si manteniu l’esperit lliure damunt els dogmes i valors entesos (…) si voleu salvar el que hi ha de vivent dintre el nou i el que hi ha de sincer dintre l’extravagant”. Aquesta associació cultural, que va existir a Barcelona entre el 1932 i el 1936, impulsada per Joan Prats, Joaquim Gomis, Josep Lluís Sert i Carles Sindreu, va aglutinar un nombrós grup d’intel·lectuals i de persones de la mitjana i sobretot alta burgesia catalanes. No de la petita burgesia, com diu la cartel·la de l’exposició de la Fundació Miró i es repeteix al catàleg. Ni José María Roviralta, ni les germanes Godó, ni Isabel Llorach, ni Rosalía Rivière, ni Joaquim Gomis eren precisament de la petita burgesia. El que sí que és interessant és veure la llista completa de membres que es publica, en què juntament amb el poeta J.V. Foix, els crítics Sebastià Gasch i Magí Cassanyes, Lluís Montanyà o el músic Robert Gerhard, veiem aparèixer molts arquitectes del GATCPAC (Rodríguez Arias, Antoni Bonet) i metges, advocats, empresaris, fotògrafs, la cantant Conchita Badía, el ballarí Magriñá, el jove arquitecte Pepe Pratmarsó i les esposes de Ventura Gassol i del químic Fernando Rubió i Tudurí, entre d’altres.
“ADLAN us interessa”, es llegeix al programa manifest dels Amics de l’Art Nou, “si manteniu l’esperit lliure damunt els dogmes i valors entesos (…) si voleu salvar el que hi ha de vivent dintre el nou i el que hi ha de sincer dintre l’extravagant”. Aquesta associació cultural, que va existir a Barcelona entre el 1932 i el 1936, impulsada per Joan Prats, Joaquim Gomis, Josep Lluís Sert i Carles Sindreu, va aglutinar un nombrós grup d’intel·lectuals i de persones de la mitjana i sobretot alta burgesia catalanes. No de la petita burgesia, com diu la cartel·la de l’exposició de la Fundació Miró i es repeteix al catàleg. Ni José María Roviralta, ni les germanes Godó, ni Isabel Llorach, ni Rosalía Rivière, ni Joaquim Gomis eren precisament de la petita burgesia. El que sí que és interessant és veure la llista completa de membres que es publica, en què juntament amb el poeta J.V. Foix, els crítics Sebastià Gasch i Magí Cassanyes, Lluís Montanyà o el músic Robert Gerhard, veiem aparèixer molts arquitectes del GATCPAC (Rodríguez Arias, Antoni Bonet) i metges, advocats, empresaris, fotògrafs, la cantant Conchita Badía, el ballarí Magriñá, el jove arquitecte Pepe Pratmarsó i les esposes de Ventura Gassol i del químic Fernando Rubió i Tudurí, entre d’altres.
Les instal·lacions immersives, un fenomen imparable del qual ningú es vol mantenir al marge, estan creades a partir d’un bombardeig d’escenes, com més millor, que passen a un ritme frenètic, acompanyades d’una música eixordadora, que ara es diu envolupant. I en els pocs minuts que tot això passa, l’espectador només ha de romandre atent per poder adonar-se de tot. Però res de tot això passa en les instal·lacions immersives que proposa el col·lectiu japonès teamLab, dominades per música relaxant i imatges que es mouen a un ritme pausat i tranquil, sempre condicionat per com hi interactuïn les persones que són en aquell moment a la sala. Almenys en les dues que es poden veure des d’aquest dilluns fins al 9 de gener al CaixaForum de Barcelona, en les quals el visitant es converteix en una mena de Déu creador d’espècies animals i vegetals que conviuen en un colorit ecosistema ple de flors, papallones, granotes, llangardaixos, serps, cocodrils i balenes, o capaços de provocar violentes tempestes que agiten arbres i ocells. Tot gràcies a la tecnologia que és capaç de crear possibilitats infinites i que l’obra no sigui mai idèntica.
Soc al davant de la mort d’un noble prussià: la mà dreta ja ha deixat anar el sabre, cos arquejat cap enrere, i l’ensurt del seu corser blanc sembla intuir el desenllaç en ple fragor de la batalla. Una mica més a l’esquerra, un zepelí bombardeja Anvers. Al costat, alemanys i anglesos s’enfronten cos a cos en un bosc africà; mentrestant, soldats francesos es tapen el rostre amb les mans per eludir la boirina que visibilitza els gasos asfixiants dels alemanys a la batalla d’Ypres… Una de les imatges està girada: un generós text explicatiu al dors. Deformació professional: columna ampla (12 piques?) i lletra petita (cos 8?), sense punt i a part. Uns 1.400 caràcters amb espais? Doncs serien sis piulades carregades fins al límit. Avui no s’ho llegiria ningú: massa llarg.
Plaça de toros Monumental de Barcelona a una hora tan poc taurina com les 18.45 hores. El cel està ennuvolat, però les previsions dels meteoròlegs vaticinen que no plourà. Però que els antitaurins no tremolin: buides les graderies i la tribuna, desertes les llotges, abandonats els refugis, òrfena de sentit la porta gran, solitari el corredor, avui no hi haurà montera prenent vol, de la mateixa manera que peülla ni cap ‘manoletina’ trepitjaran l’alber. Inútil la porta de torils, l’arena no fa olor de sang i por. Al seu lloc hi ha una cosa tan prosaica com centenars de cadires plegables, en les quals 800 persones assistirien a una nova reinvenció dels espais per a la música en directe. I a la música en directe ha arribat el model que per als museus representa el Chillida Leku: tot a l’aire lliure i les obres exposades amb distància social entre elles. Això sí, mentre les sales de concerts segueixin tancades, per molt bonic que sigui l’entorn seguirem mig sords.
