Portal digital de noticies i actualitat en català. Actualitat, notícies, última hora a Catalunya, Espanya i el món.
El quartet barceloní Manel oferirà el 21 de maig un concert a la sala La Mirona de Salt (Gironès) per a 1.000 persones que podran estar dretes i sense mantenir la distància de seguretat, segons ha informat l’organització. No obstant això, abans d’entrar, hauran d’acreditar que, o s’han vacunat, o han passat la covi-19 en els últims tres mesos o han donat negatiu en un test d’antígens; unes proves que hauran validat prèviament en una farmàcia.
Quan Coque Malla era el que semblava, una criatura, l’escena hauria resultat impossible: deu minuts abans de l’inici del seu concert, amb el Liceu sense entrades, a la porta del recinte només es veien els treballadors, col·locats al costat de les tanques que havien canalitzat l’accés del públic. Citat en diverses franges horàries els assistents havien respost amb la urbanitat que correspon als qui ja han guanyat la partida a la trentena i ara s’entesten a fer-ho a la quarantena i la cinquantena. En els inicis del seu retorn als escenaris després de les restriccions, Coque Malla havia rebut de part de la promotora i organitzadora del festival Guitar BCN la seva Pua d’Or, un reconeixement a la trajectòria de qui no pentina cabells blancs ni als 51 anys. El temps ha passat, encara que de vegades ens esforcem a dissimular-ho.
Les Nits del Fòrum, el cicle que organitza Primavera Sound des que l’any passat va haver de cancel·lar el festival habitual per les restriccions imposades per la pandèmia, torna aquest any a Barcelona amb les actuacions de Bad Gyal, Ara Malikian, Estrella Morente i Rigoberta Bandini, entre d’altres. Duki, Israel Fernández, Diego del Morao, Califato 3/4, Farruquito, Miguel Poveda, Ptazeta i Ladilla Rusa també estaran presents en l’esdeveniment, que començarà el 17 de juliol i s’allargarà fins al setembre.
Les Nits del Fòrum, el cicle que organitza Primavera Sound des que l’any passat va haver de cancel·lar el festival habitual per les restriccions imposades per la pandèmia, torna aquest any a Barcelona amb les actuacions de Bad Gyal, Ara Malikian, Estrella Morente i Rigoberta Bandini, entre d’altres. Duki, Israel Fernández, Diego del Morao, Califato 3/4, Farruquito, Miguel Poveda, Ptazeta i Ladilla Rusa també estaran presents en l’esdeveniment, que començarà el 17 de juliol i s’allargarà fins al setembre.
Sembla una història increïble. Dos germans de l’Alcarria, amb pinta de poder ser d’Iowa, manxecs d’Iowa, establerts a Catalunya, amants del folklore popular castellà i també del bluegrass, recuperadors de velles cançons que la mateixa memòria va oblidant, aconsegueixen captivar un públic que probablement gairebé no té folklore a la seva discoteca domèstica. Persones que mai s’han apropat al Tradicionàrius omplen el Coliseum per escoltar jotes. En un cicle del Primavera Sound, una firma que els ha permès entrar en un públic que a priori no els hauria de resultar propi, que durant una setmana i amb diverses propostes ha omplert el teatre de la Gran Via, en el qual Los Hermanos Cubero resultaven la proposta més dissímil, una mirada a les arrels musicals que en temps del franquisme es van voler substituir amb els coros y danzas i aquells fastos de la Demostración Sindical de cada Primer de Maig. Los Hermanos Cubero, una memòria ben viva. Los Hermanos Cubero, exemple que la música pot saltar qualsevol frontera, qualsevol prejudici.
Sembla una història increïble. Dos germans de l’Alcarria, amb pinta de poder ser d’Iowa, manxecs d’Iowa, establerts a Catalunya, amants del folklore popular castellà i també del bluegrass, recuperadors de velles cançons que la mateixa memòria va oblidant, aconsegueixen captivar un públic que probablement gairebé no té folklore a la seva discoteca domèstica. Persones que mai s’han apropat al Tradicionàrius omplen el Coliseum per escoltar jotes. En un cicle del Primavera Sound, una firma que els ha permès entrar en un públic que a priori no els hauria de resultar propi, que durant una setmana i amb diverses propostes ha omplert el teatre de la Gran Via, en el qual Los Hermanos Cubero resultaven la proposta més dissímil, una mirada a les arrels musicals que en temps del franquisme es van voler substituir amb els coros y danzas i aquells fastos de la Demostración Sindical de cada Primer de Maig. Los Hermanos Cubero, una memòria ben viva. Los Hermanos Cubero, exemple que la música pot saltar qualsevol frontera, qualsevol prejudici.
Sembla una història increïble. Dos germans de l’Alcarria, amb pinta de poder ser d’Iowa, manxecs d’Iowa, establerts a Catalunya, amants del folklore popular castellà i també del bluegrass, recuperadors de velles cançons que la mateixa memòria va oblidant, aconsegueixen captivar un públic que probablement gairebé no té folklore a la seva discoteca domèstica. Persones que mai s’han apropat al Tradicionàrius omplen el Coliseum per escoltar jotes. En un cicle del Primavera Sound, una firma que els ha permès entrar en un públic que a priori no els hauria de resultar propi, que durant una setmana i amb diverses propostes ha omplert el teatre de la Gran Via, en el qual Los Hermanos Cubero resultaven la proposta més dissímil, una mirada a les arrels musicals que en temps del franquisme es van voler substituir amb els coros y danzas i aquells fastos de la Demostración Sindical de cada Primer de Maig. Los Hermanos Cubero, una memòria ben viva. Los Hermanos Cubero, exemple que la música pot saltar qualsevol frontera, qualsevol prejudici.
Va ser impressionant. Abans de començar el concert, un parell de músics van sortir a escena per posar les seves partitures als faristols i només allò va desencadenar una ovació. Quan, poc després, va aparèixer ella en escena, tot poder, les butaques del Palau van passar a ser trastos inútils amb una funció que ningú entenia, objectes superflus. El públic es va posar dret i, amb aquesta cridòria que commou el més distant dels mortals, va començar el concert. Galimaties, bogeria, passió, entrega, emoció, cossos en tensió, allau de somriures, mar de fotos, braços sobre el pit en senyal d’acolliment a qui ja començava a moure’s, ardorosa, a l’escenari. Ungles llargues com una pandèmia, translúcides, esculpida la seva forma pels focus que les travessaven des d’enrere de l’escenari, en un contrallum que els conferia vida pròpia, com cintes d’algues rígides unides als dits; maquillatge de purpurina a les conques, pantalons cenyits amb més serrells que Chewbakka. I “celebré y celebré y celebré”, cantava a la primera cançó. I amb raó. El concert de Nathy Peluso va ser exactament això, una celebració, una celebració en clau de dona.
Podria haver estat un himne del confinament. A la ciutat és una cançó senzilla i tendra que en to íntim reflecteix les millors sensacions d’aquells dies en què l’atrafegament va donar pas a la calma, però s’ha publicat mesos després d’aquella frenada. “Estava sense discogràfica i fent el disc, a més m’agrada publicar discos més que cançons, així que no la vaig publicar”, diu l’autor, Caïm Riba (Formentera, 1974). Estava convalescent d’una operació que li va extirpar un tumor molt agressiu que el podia haver enviat a l’altre barri, i en plena recuperació va arribar el confinament. “Tot va coincidir a dir-me que m’agafés les coses amb calma, que és el que vaig fer. Em vaig emportar instruments a casa i vaig seguir treballant, però amb tranquil·litat”. El disc, Llunes de Plutó, tercer de la seva discografia, ja és al carrer i es presenta el dia 9 a Barcelona, el 10 a Fornells i l’11 a Tarragona.
Podria haver estat un himne del confinament. A la ciutat és una cançó senzilla i tendra que en to íntim reflecteix les millors sensacions d’aquells dies en què l’atrafegament va donar pas a la calma, però s’ha publicat mesos després d’aquella frenada. “Estava sense discogràfica i fent el disc, a més m’agrada publicar discos més que cançons, així que no la vaig publicar”, diu l’autor, Caïm Riba (Formentera, 1974). Estava convalescent d’una operació que li va extirpar un tumor molt agressiu que el podia haver enviat a l’altre barri, i en plena recuperació va arribar el confinament. “Tot va coincidir a dir-me que m’agafés les coses amb calma, que és el que vaig fer. Em vaig emportar instruments a casa i vaig seguir treballant, però amb tranquil·litat”. El disc, Llunes de Plutó, tercer de la seva discografia, ja és al carrer i es presenta el dia 9 a Barcelona, el 10 a Fornells i l’11 a Tarragona.
