Sembla una història increïble. Dos germans de l’Alcarria, amb pinta de poder ser d’Iowa, manxecs d’Iowa, establerts a Catalunya, amants del folklore popular castellà i també del bluegrass, recuperadors de velles cançons que la mateixa memòria va oblidant, aconsegueixen captivar un públic que probablement gairebé no té folklore a la seva discoteca domèstica. Persones que mai s’han apropat al Tradicionàrius omplen el Coliseum per escoltar jotes. En un cicle del Primavera Sound, una firma que els ha permès entrar en un públic que a priori no els hauria de resultar propi, que durant una setmana i amb diverses propostes ha omplert el teatre de la Gran Via, en el qual Los Hermanos Cubero resultaven la proposta més dissímil, una mirada a les arrels musicals que en temps del franquisme es van voler substituir amb els coros y danzas i aquells fastos de la Demostración Sindical de cada Primer de Maig. Los Hermanos Cubero, una memòria ben viva. Los Hermanos Cubero, exemple que la música pot saltar qualsevol frontera, qualsevol prejudici.
