Los Hermanos Cubero revisen el folklore castellà

Sembla una història increïble. Dos germans de l’Alcarria, amb pinta de poder ser d’Iowa, manxecs d’Iowa, establerts a Catalunya, amants del folklore popular castellà i també del bluegrass, recuperadors de velles cançons que la mateixa memòria va oblidant, aconsegueixen captivar un públic que probablement gairebé no té folklore a la seva discoteca domèstica. Persones que mai s’han apropat al Tradicionàrius omplen el Coliseum per escoltar jotes. En un cicle del Primavera Sound, una firma que els ha permès entrar en un públic que a priori no els hauria de resultar propi, que durant una setmana i amb diverses propostes ha omplert el teatre de la Gran Via, en el qual Los Hermanos Cubero resultaven la proposta més dissímil, una mirada a les arrels musicals que en temps del franquisme es van voler substituir amb els coros y danzas i aquells fastos de la Demostración Sindical de cada Primer de Maig. Los Hermanos Cubero, una memòria ben viva. Los Hermanos Cubero, exemple que la música pot saltar qualsevol frontera, qualsevol prejudici.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Los Hermanos Cubero revisen el folklore castellà

Sembla una història increïble. Dos germans de l’Alcarria, amb pinta de poder ser d’Iowa, manxecs d’Iowa, establerts a Catalunya, amants del folklore popular castellà i també del bluegrass, recuperadors de velles cançons que la mateixa memòria va oblidant, aconsegueixen captivar un públic que probablement gairebé no té folklore a la seva discoteca domèstica. Persones que mai s’han apropat al Tradicionàrius omplen el Coliseum per escoltar jotes. En un cicle del Primavera Sound, una firma que els ha permès entrar en un públic que a priori no els hauria de resultar propi, que durant una setmana i amb diverses propostes ha omplert el teatre de la Gran Via, en el qual Los Hermanos Cubero resultaven la proposta més dissímil, una mirada a les arrels musicals que en temps del franquisme es van voler substituir amb els coros y danzas i aquells fastos de la Demostración Sindical de cada Primer de Maig. Los Hermanos Cubero, una memòria ben viva. Los Hermanos Cubero, exemple que la música pot saltar qualsevol frontera, qualsevol prejudici.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Los Hermanos Cubero revisen el folklore castellà

Sembla una història increïble. Dos germans de l’Alcarria, amb pinta de poder ser d’Iowa, manxecs d’Iowa, establerts a Catalunya, amants del folklore popular castellà i també del bluegrass, recuperadors de velles cançons que la mateixa memòria va oblidant, aconsegueixen captivar un públic que probablement gairebé no té folklore a la seva discoteca domèstica. Persones que mai s’han apropat al Tradicionàrius omplen el Coliseum per escoltar jotes. En un cicle del Primavera Sound, una firma que els ha permès entrar en un públic que a priori no els hauria de resultar propi, que durant una setmana i amb diverses propostes ha omplert el teatre de la Gran Via, en el qual Los Hermanos Cubero resultaven la proposta més dissímil, una mirada a les arrels musicals que en temps del franquisme es van voler substituir amb els coros y danzas i aquells fastos de la Demostración Sindical de cada Primer de Maig. Los Hermanos Cubero, una memòria ben viva. Los Hermanos Cubero, exemple que la música pot saltar qualsevol frontera, qualsevol prejudici.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Entre elles

Va ser impressionant. Abans de començar el concert, un parell de músics van sortir a escena per posar les seves partitures als faristols i només allò va desencadenar una ovació. Quan, poc després, va aparèixer ella en escena, tot poder, les butaques del Palau van passar a ser trastos inútils amb una funció que ningú entenia, objectes superflus. El públic es va posar dret i, amb aquesta cridòria que commou el més distant dels mortals, va començar el concert. Galimaties, bogeria, passió, entrega, emoció, cossos en tensió, allau de somriures, mar de fotos, braços sobre el pit en senyal d’acolliment a qui ja començava a moure’s, ardorosa, a l’escenari. Ungles llargues com una pandèmia, translúcides, esculpida la seva forma pels focus que les travessaven des d’enrere de l’escenari, en un contrallum que els conferia vida pròpia, com cintes d’algues rígides unides als dits; maquillatge de purpurina a les conques, pantalons cenyits amb més serrells que Chewbakka. I “celebré y celebré y celebré”, cantava a la primera cançó. I amb raó. El concert de Nathy Peluso va ser exactament això, una celebració, una celebració en clau de dona.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Caïm Riba: “Vaig acceptar que podia morir”

Podria haver estat un himne del confinament. A la ciutat és una cançó senzilla i tendra que en to íntim reflecteix les millors sensacions d’aquells dies en què l’atrafegament va donar pas a la calma, però s’ha publicat mesos després d’aquella frenada. “Estava sense discogràfica i fent el disc, a més m’agrada publicar discos més que cançons, així que no la vaig publicar”, diu l’autor, Caïm Riba (Formentera, 1974). Estava convalescent d’una operació que li va extirpar un tumor molt agressiu que el podia haver enviat a l’altre barri, i en plena recuperació va arribar el confinament. “Tot va coincidir a dir-me que m’agafés les coses amb calma, que és el que vaig fer. Em vaig emportar instruments a casa i vaig seguir treballant, però amb tranquil·litat”. El disc, Llunes de Plutó, tercer de la seva discografia, ja és al carrer i es presenta el dia 9 a Barcelona, el 10 a Fornells i l’11 a Tarragona.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Caïm Riba: “Vaig acceptar que podia morir”

Podria haver estat un himne del confinament. A la ciutat és una cançó senzilla i tendra que en to íntim reflecteix les millors sensacions d’aquells dies en què l’atrafegament va donar pas a la calma, però s’ha publicat mesos després d’aquella frenada. “Estava sense discogràfica i fent el disc, a més m’agrada publicar discos més que cançons, així que no la vaig publicar”, diu l’autor, Caïm Riba (Formentera, 1974). Estava convalescent d’una operació que li va extirpar un tumor molt agressiu que el podia haver enviat a l’altre barri, i en plena recuperació va arribar el confinament. “Tot va coincidir a dir-me que m’agafés les coses amb calma, que és el que vaig fer. Em vaig emportar instruments a casa i vaig seguir treballant, però amb tranquil·litat”. El disc, Llunes de Plutó, tercer de la seva discografia, ja és al carrer i es presenta el dia 9 a Barcelona, el 10 a Fornells i l’11 a Tarragona.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat