El fotògraf que va retratar la Guerra Civil i va amagar les imatges perquè no veiessin la llum

A les grans imatges d’Agustí Centelles i Robert Capa sobre la Guerra Civil s’hi sumen, des de fa tot just tres anys, una tercera C: la d’Antoni Campañà (Arbúcies, 1906-Sant Cugat del Vallès, 1989), autor de milers de fotografies del conflicte. Lluny de l’èpica d’aquells, les imatges de Campañà se centren en la vida a la rereguarda i suposen una nova aportació al patrimoni fotogràfic espanyol.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

El fotògraf que va retratar la Guerra Civil i va amagar les imatges perquè no veiessin la llum

A les grans imatges d’Agustí Centelles i Robert Capa sobre la Guerra Civil s’hi sumen, des de fa tot just tres anys, una tercera C: la d’Antoni Campañà (Arbúcies, 1906-Sant Cugat del Vallès, 1989), autor de milers de fotografies del conflicte. Lluny de l’èpica d’aquells, les imatges de Campañà se centren en la vida a la rereguarda i suposen una nova aportació al patrimoni fotogràfic espanyol.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

El fotògraf que va retratar la Guerra Civil i va amagar les imatges perquè no veiessin la llum

A les grans imatges d’Agustí Centelles i Robert Capa sobre la Guerra Civil s’hi sumen, des de fa tot just tres anys, una tercera C: la d’Antoni Campañà (Arbúcies, 1906-Sant Cugat del Vallès, 1989), autor de milers de fotografies del conflicte. Lluny de l’èpica d’aquells, les imatges de Campañà se centren en la vida a la rereguarda i suposen una nova aportació al patrimoni fotogràfic espanyol.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

El fotògraf que va retratar la Guerra Civil i va amagar les imatges perquè no veiessin la llum

A les grans imatges d’Agustí Centelles i Robert Capa sobre la Guerra Civil s’hi sumen, des de fa tot just tres anys, una tercera C: la d’Antoni Campañà (Arbúcies, 1906-Sant Cugat del Vallès, 1989), autor de milers de fotografies del conflicte. Lluny de l’èpica d’aquells, les imatges de Campañà se centren en la vida a la rereguarda i suposen una nova aportació al patrimoni fotogràfic espanyol.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Colita: “Me la bufa ser ‘divine’. La meva ambició era viure de la meva feina i no fer l’idiota”

Isabel Steva (Barcelona, 80 anys) només respon a aquest nom a Hisenda, la policia “i al col·legi del Sagrat Cor”, on va estudiar. La fotògrafa de la gauche divine i dels gitanos de l’antic Somorrostro és Colita. “Me’l va posar el pare, segons la tradició francesa”, explica. El seu pare, un enginyer encarregat de les fonts de la seva ciutat, li regalava compassos en lloc de nines. La fotògrafa de la Barcelona moderna va viure tota la vida a casa dels seus pares i fa 20 anys va decidir mudar-se: “Volia la meva casa de Begur a la ciutat”. La va trobar al poble que formen els habitatges de l’Hospitalet quan s’ajunten amb el barri de Sants. “M’agrada tenir els meus animals entrant i sortint”. Entre plantes, fotografies, llibres i tasses de cafè corren tres gats i s’hi passeja la mestressa: la Nena, la gossa sense pedigrí que va adoptar quan va morir el Paquito, el seu enyorat chihuahua. “Els animals formen part de la meva família, és més fàcil avenir-se amb ells que amb la família”.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Colita: “Me la bufa ser ‘divine’. La meva ambició era viure de la meva feina i no fer l’idiota”

Isabel Steva (Barcelona, 80 anys) només respon a aquest nom a Hisenda, la policia “i al col·legi del Sagrat Cor”, on va estudiar. La fotògrafa de la gauche divine i dels gitanos de l’antic Somorrostro és Colita. “Me’l va posar el pare, segons la tradició francesa”, explica. El seu pare, un enginyer encarregat de les fonts de la seva ciutat, li regalava compassos en lloc de nines. La fotògrafa de la Barcelona moderna va viure tota la vida a casa dels seus pares i fa 20 anys va decidir mudar-se: “Volia la meva casa de Begur a la ciutat”. La va trobar al poble que formen els habitatges de l’Hospitalet quan s’ajunten amb el barri de Sants. “M’agrada tenir els meus animals entrant i sortint”. Entre plantes, fotografies, llibres i tasses de cafè corren tres gats i s’hi passeja la mestressa: la Nena, la gossa sense pedigrí que va adoptar quan va morir el Paquito, el seu enyorat chihuahua. “Els animals formen part de la meva família, és més fàcil avenir-se amb ells que amb la família”.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat