Supercarrers

La veritat és que no m’ha acabat mai de resultar convincent la idea de les anomenades superilles de Barcelona, tot i la bona intenció d’aquest eslògan urbà al qual s’han anat afegint d’altres, com el de la pacificació del trànsit o els eixos verds. La principal objecció a la idea de les superilles és que si l’Eixample de Barcelona té una qualitat, és la de la seva regularitat i homogeneïtat, una malla isotròpica des del punt de vista de la seva configuració física, amb uns nusos especialíssims. Fins ara s’han activat dues d’aquestes propostes de reforma urbana, la del Poblenou, la primera, i més recentment la de l’entorn del mercat de Sant Antoni. Probablement l’ús del terme superilla no és malintencionat, sinó només un reflex del subconscient, però inquieten els equívocs que comporta. Aquesta figura urbana es basa òbviament en l’illa, allò que sembla més substantiu i més concret, fins i tot s’utilitza de manera recurrent com l’element visual més rellevant de la ciutat, que impregna la publicitat i la difusió. El quadrat de cantonades aixamfranades, amb un estampat que fins i tot és a la tapisseria dels seients dels autobusos. L’atribut més clar i venerat de l’Eixample, que ja s’ha exportat, mitjançant les superilles, a altres barris de la ciutat, com Gràcia o Sants.

Seguir leyendo.

Anar a la font – Elpais.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: