‘Stranger Things’ ens representa

Rate this post

El primer que s’hauria de dir de Stranger Things és que s’ha instal·lat a l’imaginari col·lectiu a partir d’un equívoc. En contra del que s’ha dit, no té res a veure amb Los Goonies (sí, els protagonistes també són nens, però a la pel·lícula de Richard Donner no hi havia cap element sobrenatural) o amb Cuenta conmigo (més enllà de determinades coincidències en les dinàmiques corals), i ni tan sols aposta obertament per una exploració nostàlgica dels productes audiovisuals dels 80. D’acord que en alguns episodis hi ha referències a les produccions de Steven Spielberg, amb E.T. al capdavant, i que la banda sonora i el context apel·len a aquella dècada. Però a diferència de la majoria de films juvenils dels 80, Stranger Things fa la sensació permanent que la irrupció d’allò fantàstic a les vides dels protagonistes és més traumàtica que balsàmica, més terrorífica que optimista. A l’espectador li fa la sensació que els personatges són fràgils, que poden no guanyar la batalla contra aquests monstres que potser simbolitzen les amenaces de la vida adulta, però també la por ancestral a tot el que ens sembla diferent o incomprensible. Això és perquè al que realment s’assembla Stranger Things és a l’univers fantàstic de Stephen King, també superpoblat d’infants enfrontats a bèsties d’incerta procedència que acaben revelant els claveguerams morals d’una comunitat. No en va, la recent versió cinematogràfica de It recordava més a Stranger Things que a la pròpia novel·la de King: en el fons, la sèrie ha sabut ser una millor síntesi de l’obra de l’escriptor que moltes de les seves adaptacions oficials.

la segona temporada alterna la cohesió formal amb la primera amb la certesa que els seus creadors són molt conscients del que el públic n’espera

La segona temporada s’ha estrenat a Netflix amb el repte de mantenir el nivell de la primera, que aconseguia ser una magnífica posada al dia d’una determinada sèrie B (sobretot aquella que manté vigents els postulats de la ciència-ficció dels 50) i al mateix temps interpel·lar diferents generacions d’espectadors amb un relat tan divertit com estremidor. La gràcia és que tot això ho feia torpedinant uns quants tòpics: només cal veure, per exemple, com donava la volta al personatge del fatxenda de l’institut (aquell que només sembla haver aterrat a la història per erigir-se en rival del protagonista) i el convertia en un heroi més íntegre del que s’esperava. La segona temporada alterna la cohesió formal amb la seva predecessora amb la certesa que els seus creadors són molt conscients del que el públic n’espera. Així, si a la primera la nostàlgia va ser més el resultat de la percepció col·lectiva que del tractament formal de la història, a la segona Stranger Things està expressament dissenyada per ser interpretada d’aquesta manera. Això no és necessàriament dolent (que el primer tràiler mostrés dels protagonistes disfressats de caçafantasmes és prou significatiu de la seva honestedat) però és cert que pot repercutir en el seu efecte sorpresa. Dispara el seu ventall de referències fins al punt que a moltes escenes hi ha, en un moment o un altre, una al·lusió molt directa les pel·lícules que les han inspirat. En qualsevol cas, és una sèrie que ens representa a tots pel que té de punt de trobada generacional i de vindicació d’un gènere, el fantàstic, que sempre s’ha mostrat molt més efectiu que cap altra a l’hora de fer diagnòstics del món. Per aquest motiu els monstres de la sèrie ens semblen tan reals i tan intimidatoris: són els nostres.

Powered by WPeMatico

Translate »