“Són una colla de ximples”

Rate this post

L’article fàcil és posar-se estupendo i carregar contra els polítics sobiranistes que no paren de fer el ridícul buscant-se les pessigolles els uns als altres i barallant-se per assumptes difícilment comprensibles per a l’opinió pública. I consti que s’ho mereixen, però la crítica ha de tenir en compte el context i les circumstàncies. I el context i les circumstàncies són de presó, exili, persecució i amenaça. Dita la qual cosa, ningú està legitimitat a avergonyir la gent que de bona fe els han dipositat la confiança.

Escriure sobre el procés sobiranista català planteja al periodista un dilema constant. Per una banda, tenim una indiscutible ofensiva antidemocràtica del Govern i les institucions espanyoles, una repressió injustificable contra el moviment sobiranista, una utilització barroera de les clavegueres de l’Estat i una infinitat d’intimidacions, en resum, un autèntic assetjament polític contra un moviment pacífic i democràtic. I al mateix temps tenim uns dirigents polítics sobiranistes que no saben quines estratègies han d’aplicar per fer front al setge sense prendre mal i satisfer els anhels dels ciutadans que representen i que es fan sentir més que mai.

Tot l’embolic que estem vivint al Parlament és perquè els membres de la Mesa han d’anar amb peus de plom en defensar la sobirania de la cambra i evitar al mateix temps ser processats

Des d’un punt de vista democràtic, l’equidistància o la neutralitat entre aquests dos fronts equival a posar al mateix nivell els botxins que les víctimes. No és el mateix liderar una protesta com van fer els Jordis, que empresonar-los. Amnistia Internacional ha denunciat la seva situació com a “presos de consciència”. I ja va deixar escrit Desmond Tutu que “si ets neutral en situacions d’injustícia, és que has elegit el bàndol opressor”. Certament en aquesta conjuntura tan difícil, els líders sobiranistes han comès errors enormes, però seria injust centrar la denúncia en les disquisicions parlamentàries o reglamentistes, quan la repressió i la persecució és constant i es veuen obligats a actuar sota amenaça. Tot l’embolic que estem vivint al Parlament és perquè els membres de la Mesa han d’anar amb peus de plom en defensar la sobirania de la cambra i la dignitat dels seus membres i evitar al mateix temps ser processats per un tribunal del qual és prou coneguda l’arbitrarietat de moltes de les seves actuacions. Sense anar més lluny, el jutge Llarena ha decidit suspendre els diputats aplicant un article del Codi Penal que només fa referència a terroristes i a persones que hagin comès atacs amb explosius.

De totes maneres, des d’un punt de vista informatiu o mediàtic, el procés sobiranista no ha tingut gaires relators equidistants. Ha passat el mateix que quan esclata una guerra, la primera víctima és la veritat, la mentida es converteix en arma i bona part dels periodistes esdevenen hooligans. I la lluita ha estat molt desigual. Tota la premsa convencional i els mitjans audiovisuals d’àmbit espanyol han gestionat la informació sobre el procés gairebé com comunicats de guerra per animar la tropa i justificar la repressió. Periodistes de llarga trajectòria han dilapidat tot el seu prestigi quan els faltava poc per jubilar-se. Han posat de manifest els seus escrúpols democràtics, per exemple, en la tramitació de les molt discutibles lleis de transitorietat, però han perdut tota la credibilitat quan s’han prestat a exercir de portaveus acrítics dels informes policials fal·laços i han obviat totes les irregularitats d’una causa general contra el sobiranisme català desacreditada per juristes espanyols i tribunals europeus.

Ara bé, tot i saber que facin el que facin els dirigents sobiranistes la Brunete mediàtica anirà a sac contra ells, tampoc és qüestió de facilitar-los la feina. Quan va arribar de l’exili Tarradellas va dir que “en política es pot fer tot menys el ridícul”. Anys més tard, quan CiU donava suport als governs de Madrid i la politiqueria i la crispació entre PP i PSOE dominava l’escenari, Jordi Pujol va exclamar: “Són una colla de ximples”. Doncs això.

Anar a la font
Jordi Barbeta

Powered by WPeMatico

Translate »