Sirianes al líban: agrair un jornal de misèria

U na barricada ha obligat a desviar-se al camió que trasllada les jornaleres sirianes del campament al camp. La recent revolució al Líban no ha alterat la vida quotidiana d’aquestes sirianes refugiades als afores de Zahlé. De la tenda de campanya al camp i viceversa. Així dues vegades al dia, per torns de 12 i fins a 14 hores de feina. Els barrots portacàrregues del vehicle on van amuntegades es podrien interpretar com una metàfora de l’estat en què transcorre la seva vida a l’espera de poder tornar al seu país.

Hi van fins a una trentena de nenes i dones d’entre 10 i 60 anys d’edat. Darrere de cada cara hi ha una història de fugida i una altra de resiliència. La majoria van travessar la frontera legalment abans del 2015, quan el Líban acollia sense control. D’altres ho van fer més tard clandestinament. Si per alguna cosa destaca el Líban respecte als seus països veïns del Pròxim Orient és per la proporció de població siriana acollida, un 25% de la població total. En els registres de l’ONU hi figuren 924.161 persones, tot i que el govern declara que són un milió i mig, sumats als 4,5 milions de libanesos i mig milió més de refugiats palestins. Un increment de població difícil de gestionar en tan poc temps que inevitablement té un impacte en l’economia d’un país en crisi per la mala gestió i la corrupció.

Originàries de les àrees rurals d’Alep i Raqqa, la majoria dominen les feines del camp perquè tenien terres que treballaven per a consum propi. Res a veure amb el treball a preu fet que exerceixen a la vall de la Bekaa. Només en aquesta regió es refugien al voltant de 350.000 sirians, segons l’ONU, instal·lats en assentaments informals, uns campaments amb multitud de tendes regits per la figura del shawiz, una persona d’origen sirià que lloga parcel·les a canvi de diners o mà d’obra. És precisament el shawiz qui s’encarrega de reclutar les jornaleres, qui rep diàriament l’encàrrec del nombre de treballadores que necessiten els pagesos i terratinents i qui distribueix al seu torn el rol de capatàs entre familiars perquè controlin la feina. Tot un monopoli. A canvi, rep una comissió del 25% del salari que el terratinent destina a cada jornalera.

Avui les jornaleres treballen sense parar, amb la mirada fixa en l’hortalissa que toca collir. És, sens dubte, pels crits que fa el capatàs. No trigaran a batre tot el camp. En general les jornaleres poden comunicar-se mentre treballen, fins i tot conversar si van en grup. Si sorgeix un conflicte entre elles no s’acoquinen davant l’encarregat per reclamar el que consideren just, però avui no hi ha possibilitat de rèplica. Impera el silenci. El terratinent l’ha pres amb l’Amina, per la manera com recollia els cogombres. L’ambient de violència es traspassa al capatàs, que al cap d’una estona agafa una de les caixes d’hortalisses i la fa espetegar contra terra per imposar l’ordre. Potser és pel costum de viure aquestes situacions que una de les joves, mentre espera ser traslladada a un altre camp, declara: “Està enfadat, sí, però jo estic contenta”. En la piràmide jeràrquica d’aquest mercat informal elles estan controlades per homes que a vegades abusen de la seva autoritat, amb desqualificacions, amenaces o fins i tot cops. La seva única opció és denunciar-ho al shawiz, que intercedirà a favor d’elles perquè no torni a passar.

La família de la Humaima es va instal·lar en una tenda a part en els terrenys d’un dels terratinents un mes abans que es tanqués la frontera el 2015. Van oferir com a contraprestació part de la seva feina. “Aquí no hi ha cap shawiz que es quedi un percentatge del sou”, explica la mare. La Humaima no havia treballat mai a Síria, però als 26 anys, quan va arribar al Líban, no només va aprendre ràpidament l’ofici de jornalera sinó que l’ha ensenyat a cadascuna de les seves filles, que tenen entre 8 i 16 anys. “Merda de feina. En aquest moment seríem a Síria. Elles anirien a escola i tindrien els estudis bàsics, almenys”, explica, fastiguejada, perquè l’escola libanesa on van ser acceptades les seves filles és molt lluny i no hi ha transport. Sorprèn que a les seves filles de 10 i 12 anys els agradi fer la collita. “S’ho prenen com una competició”, explica la seva mare.

La feina de la Khoulud, de 20 anys, és ficar en bosses les patates que els nens van acumulant en un munt. “Això és com l’escola. Va per graus. Com més coneixement, més cobres”, reconeix orgullosa referint-se a la seva especialització, que consisteix en classificar les patates per mides abans d’empaquetar-les. No obstant això, ella cobra més proporcionalment al nombre d’hores de la seva jornada, més llarga que la de les seves joves companyes.

La història revela que no hi ha hagut un progrés en el sistema jeràrquic del treball al camp, només un canvi en l’origen dels jornalers. “Jo truco cada dia al shawiz i li demano un nombre determinant de treballadores. Com que collir patates no requereix experiència, el shawiz em porta nens”, confessa Isaac Samir, un dels pagesos de la regió, propietari de terres adquirides per la seva família als peus de la serralada de l’Antilíban el 1930, i que als anys 50 va contractar veïns del poble, als 60 temporers libanesos, a partir dels 70 famílies sirianes que hi anaven com a temporers i ara refugiades dels assentaments informals més pròxims.

Menys de la meitat del salari mínim

Hi ha un salari establert en aquest mercat sense regular, que no distingeix edat ni experiència. Una jornalera siriana cobra 4 dòlars -uns 3,6 euros- per cada 5 o 6 hores de feina. Un temporer de la fruita a Lleida cobra un mínim de 7 euros l’hora. La Nawa, una noia de 24 anys que com excepció encara continua soltera, es va encarregar de demanar en representació de les seves companyes un increment del sou per torn de fins a 5,3 dòlars, però, com que hi havia altres refugiades disposades a treballar per 4 dòlars, ho van deixar córrer per por de perdre la feina. “Estem forçades, no tenim opció de fer cap altra feina”, comenta amb certa ràbia i resignació.

Segons un estudi recent de l’Organització Internacional de Treball, un refugiat sirià cobra el 40% del salari mínim d’un libanès, i el salari d’una refugiada siriana és un 40% més baix que el dels seus col·legues homes. “Per què hauríem de treballar la terra si podem cobrar més treballant de qualsevol altra cosa?”, diu el marit d’una de les jornaleres, que treballa en una fàbrica de pollastres.

Si a l’inici de la guerra a Síria hi havia una solidaritat generalitzada cap al poble sirià, avui dia la por de la permanència dels refugiats al Líban un cop s’hagi acabat la guerra s’està ensenyorint de la ciutadania libanesa, que en alguns casos ha deixat de tractar bé la siriana. La classe obrera libanesa se sent desplaçada perquè els refugiats sirians treballen per un salari molt menor. S’hi afegeix la circumstància que la taxa de naixements de la població siriana és superior a la libanesa. “La guerra s’ha acabat. No volen tornar perquè aquí reben ajudes, tenen casa i feina. Però haurien de tornar”, comenta Mahmud Zaher, que treballa en la construcció de carreteres i no sembla al corrent de les incursions que continuen actives al voltant d’Alep. De fet, el govern sirià va activar el 2018 un pla de retorn al qual s’han acollit només uns quants milers de sirians des de llavors. L’allistament obligatori a l’exèrcit de qualsevol home menor de 45 anys és un dels motius dissuasius per no tornar, però no l’únic. L’obligació de pagar certs impostos per accedir a la zona d’Alep des d’Idlib, la inseguretat a la zona i el fet de tenir tota una vida per reconstruir acaben de desanimar qualsevol família que pogués sentir-s’hi temptada.

Així, alguns libanesos comencen a fer manifestacions explícites de rebuig, cosa que afecta directament les jornaleres. A la Hasna li cau una llàgrima quan explica que, fa tres dies, plantant pastanagues se li va trencar un pot. “El propietari va començar a cridar que ho havia fet expressament, que els sirians som males persones, que ens mereixem el que ens ha passat”. Va ser acomiadada, i el shawiz va haver d’intervenir perquè la readmetessin.

A vegades, quan s’acaba la jornada es produeixen situacions de tensió. Hi ha dones i nens sense feina que roben l’última tongada de patates collides. La fam pot més i els fa perdre la por d’enfrontar-se al pagès, que de vegades pot reaccionar de manera violenta. És una conseqüència més de la guerra. Una realitat que demostra que no hi ha feina, ni tan sols precària, per a totes les refugiades sirianes. I així, sense un organisme que vetlli pel compliment d’unes mínimes condicions de treball dignes, mentre l’oferta de treballadores sigui superior a la demanda, sembla difícil que puguin millorar les condicions laborals de les jornaleres.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: