Si Angela Merkel ho vol

No fa pas gaire anys enrere —concretament, cinc—, la cancellera alemanya Angela Merkel era considerada el dimoni. Fins i tot el conservadorisme mediàtic carregava contra Merkel i el que llavors s’anomenava “austericidi”. Recordo haver llegit un article de les professores Míriam Suárez Romero i Lorena R. Romero Domínguez, de la Universitat de Sevilla, sobre la percepció negativa que un diari conservador com La Vanguardia transmetia d’Angela Merkel. Aquesta és una de les conclusions a què van arribar les investigadores andaluses: “En primer lloc, podem afirmar que La Vanguardia s’ha posicionat de manera negativa sobre Angela Merkel en els textos d’opinió. Gairebé el 40% de les peces analitzades preses en conjunt presenten una valoració desfavorable de la cancellera, bé que cal matisar que la diferència amb les valoracions positives (34,88%) no és gaire alta, a causa de la variació en els posicionaments dels diferents anys. L’evolució en el tractament de Merkel no és lineal qualitativament ascendent o descendent, sinó d’alts i baixos. El 2005 és encara una candidata inexperta i desconeguda, valorada negativament; el 2009 les al·lusions són majoritàriament positives i la seva reelecció és presentada com una bona notícia per a Europa. Les apreciacions tornen a ser negatives el 2013, després de la incidència de la crisi econòmica des de les anteriors eleccions federals”. Aquesta percepció negativa de Merkel també era evident en les peces dels corresponsals internacionals, que al diari de la dreta catalana són d’extrema esquerra.

Suposo que si aquestes dues professores repetissin en aquests moments l’estudi, la imatge d’Angela Merkel estaria encimbellada al capdamunt d’un pic altíssim de popularitat. La crisi dels refugiats va fer que els més descreguts, els més doctrinaris, comencessin a revisar la crítica frontal a una de les polítiques més importants de la dreta europea des dels temps convulsos de Margaret Thatcher, que entre 1979 i 1990 va canviar la Gran Bretanya amb mà de ferro i va provocar una revolució conservadora arreu. Thatcher era una dona conservadora, filla d’un metodista molt estricte; Merkel, en canvi, és filla d’un pastor luterà que va exercir a l’RDA i on Merkel va ser membre de les joventuts del partit comunista. Anys més tard va anar decantant-se pels democratacristians, fins a integrar-se en la CDU un cop caigut el Mur de Berlín. És bo recordar-ho, perquè no és el mateix ser conservador que democratacristià. Per entendre’ns, si estiguéssim parlant de Catalunya, de cap manera Manuel Carrasco i Formiguera, el fundador d’UDC, sostenia els posicionaments conservadors de Francesc Cambó davant el cop d’estat de 1936. Potser és per això que Carrasco va ser afusellat per Franco i Cambó va pagar les misses al general colpista.

Merkel ha donat sobrades mostres de saviesa política per confiar-hi més que no pas en la colla d’exaltats espanyolistes de dreta i d’esquerra que manen a Espanya

Aquests dies llegeixo que l’única esperança que li queda a Europa per sobreviure és que Angela Merkel es decideixi a dirigir la recuperació postpandèmia. Qui més ho defensa és l’historiador i columnista Timothy Garton Ash: “A Europa hi ha una persona que pot prendre i defensar les mesures que calen: la cancellera Merkel —escrivia fa uns dies a The Guardian—. L’any passat vaig argumentar que Alemanya necessitava un canvi de govern, perquè la gran coalició estava esgotada i enfortia els extrems polítics que s’hi oposaven. Ara, enmig d’aquesta tempesta de força 10, això queda descartat”.

És veritat que el partit de Merkel està escapçat des de la dimissió d’Annegret Kramp-Karrenbauer, la candidata del relleu que ha resultat ser un fiasco. Merkel té 65 anys —un any menys que no en tenia Winston Churchill el 1940, quan va començar la seva esplendor—, i avui dia té una autoritat moral amb la qual ha aconseguit revertir les opinions negatives que una esquerra sense nord projectava sobre ella. Amb la crisi dels refugiats Merkel ja va passar la mà per la cara a la majoria dels governants europeus. Va exercir un lideratge mai vist entre la dreta europea dels darrers temps. Hauríem de tornar a l’època del general De Gaulle i del canceller Adenauer per trobar un exemple millor. El que tem Garton Ash, però, és que Merkel aprofiti l’ocasió per rebregar una mica més la UE. L’Europa unida és una unió monetària que no ha aconseguit de cap de les maneres els objectius polítics amb els quals va ser plantejada i que, a més, té un desenvolupament econòmic molt desigual. Merkel té l’oportunitat d’imposar unes normes sense massa oposició. Però si vol fer-ho, primer haurà de resoldre la mar de fons que està destruint les democràcies occidentals. I aquesta agitació subterrània no és altra que l’ascens de l’autoritarisme a molts estats de la UE, fins i tot en els teòricament democràtics, com ara Espanya. A diferència dels anys trenta hitlerians, l’Alemanya de Merkel pot ser una garantia democràtica contra tots els abusadors.

Diuen que una trucada de Merkel a Mariano Rajoy va acabar amb l’espectacle dels cops de porra i el segrest d’urnes l’1-O. Sigui cert o només sigui un mite, Merkel ha donat sobrades mostres de saviesa política per confiar-hi més que no pas en la colla d’exaltats espanyolistes de dreta i d’esquerra que manen a Espanya. Si Merkel ho vol i es queda, aposto que els columnistes de La Vanguardia es deixaran portar per l’onada i elogiaran la cancellera més que ningú. És l’ADN de la casa. Llavors tots els “cunyats” escriuran a favor del diàleg inclús amb el més “malvat”, en Carles Puigdemont.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: