“S’ha imposat la Barcelona de Zafón”

Pensar Barcelona des de la contracultura. Aquesta operació complexa, imbricada i ambiciosa va ser la que va entomar l’escriptor i crític literari Julià Guillamon a La ciutat interrompuda. Gairebé vint anys després, Anagrama recupera aquest títol en una doble edició (catalana i castellana) per donar-li una segona joventut, i al mateix temps una actualització gràcies al sucós epíleg, El gran novel·loide sobre Barcelona. Aquí Guillamon projecta una mirada sobre les dues dècades que s’han escolat des d’aleshores, sempre a partir de la producció cultural que hi ha hagut a la ciutat: llibres, documentals, teatre i pel·lícules.

La primera edició, publicada per La Magrana el 2001, analitzava vint-i-cinc anys d’història, des de la Transició fins a la transformació urbana impulsada pels Jocs Olímpics, i s’estirava fins a l’any 2001, amb l’adveniment del Fòrum de les Cultures, l’eclosió turística i els primers símptomes de la gentrificació. “La tesi és que Barcelona és una ciutat interrompuda perquè a partir del 1979 recupera la seva autoestima i una cultura urbana, però aquest impuls queda interromput perquè el capitanegen les institucions i la propaganda municipal”, explica Guillamon. Aquest primer treball, farcit de referents de tota mena i nascut d’un coneixement directe de l’escena contracultural del moment, era força inaudit en el panorama de finals de segle. “Aleshores ningú considerava tema d’estudi la contracultura ni la literatura contemporània, per això vaig trobar interessant esbossar un fresc a partir dels còmics, les novel·les, el cine experimental, l’arquitectura, la fotografia, el periodisme i, sobretot, la literatura”, explica l’escriptor i crític literari.

Una novetat va ser tractar sobre obres d’escriptors catalans i castellans barrejats, cosa que era del tot insòlita, a més d’introduir una perspectiva -dels bars, els còmics, els locals underground – poc habitual en les cròniques però, en canvi, ben presents en les obres dels creadors del moment, com ara les de Quim Monzó, un dels símbols literaris d’aquells anys.

La nova edició inclou l’assaig El gran novel·loide sobre Barcelona, que s’ha de llegir com un “mapa”, segons adverteix l’autor. “Inclou dues parts: la primera constata que ha passat tot allò que es va preveure que passaria, mentre que la segona se centra en alguns imprevistos, perquè, en general, la previsió va ser massa optimista”. En clara confluència amb el documental En construcción, de José Luis Guerín, La ciutat interrompuda assenyalava les esquerdes d’una Barcelona triomfalista que amagava una realitat dubtosa. “Tant el llibre com el documental mostraven que hi havia una part de la població que no es fa seu el discurs oficial i que no està d’acord amb el que s’està fent”, opina Guillamon. “Aquell moment apoteòsic dels Jocs Olímpics, en què se suposava que es trobaven polítics, intel·lectuals i ciutadans, no va ser tal”.

La literatura, tal com ja apuntava aleshores el també biògraf, no ha influït en l’imaginari de la ciutat, a excepció de novel·les com les de Carlos Ruiz Zafón o Ildefonso Falcones ( L’ombra del vent, L’església del mar) perquè “són una emanació del model de Barcelona que s’ha imposat”. Submergint-se altra vegada en les obres d’autors que han escrit sobre la ciutat -Francisco Casavella, Jordi Nopca, Isabel Sucunza, Jordi Ibáñez, Cristian Segura, Fèlix Fanés, Llucia Ramis, Marta Rojals, Carlos Zanón i un llarg etcètera-, Guillamon s’adona que la gran producció literària no es tradueix en una influència sobre els escriptors a l’hora de definir quina ciutat volen.

“La literatura no té presència en el model de ciutat, però ha fet un coixí i existeix una massa crítica. El problema ha estat la manca de radicalitat”. Per desenvolupar aquest argument, Guillamon es recolza en el documental que ha marcat aquest període, Ciutat morta (2014). Aquest polèmic film de Xapo Ortega i Xavier Artigas pren el pols del desencís que es viu a la ciutat, com també ho fa l’assaig de referència Ciutat princesa (2018) de la filòsofa Marina Garcés, on els escriptors -subratlla Guillamon- no hi pinten res, cosa que lliga amb un fenomen nou: “La gent avui se sent excusada de llegir”.

“La conclusió és que en aquests vint anys ha canviat tot i no ha canviat res”, diu Guillamon alçant les celles. En literatura distingeix actualment dues tendències, el dol i la rebequeria. “El dol, la predominant, enyora els bars i les èpoques passades, mentre que la rebequeria és la queixa per la crisi i la situació precària que viuen els joves, i la trobem per exemple en alguns contes de Nopca i en les novel·les de Ramis”. Entre tots els autors que neden en la precarietat imperant, el cronista considera que el més “subversiu” és Julià de Jòdar, que amb la seva obra estaria al mateix nivell de denúncia que el documental El forat (2004) de Falconetti Peña. “Els escriptors han fet el seu paper, tot i que els ha faltat una certa contundència i ambició literària”, conclou.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: