Sèries turques

M’arriba, entre les notícies fresques i lleugeres de l’estiu, que són aquestes que et fan somriure i divagar alhora, que la filla de l’escriptor Pere Calders s’ha tornat seguidora dels culebrots turcs més exitosos. Em diuen que la moralina engomada i sentenciosa de TV3 començava a portar-li mals records, de l’època del NO-DO, i que ara, quan té ganes de distreure’s, en comptes de posar-se un programa en català, busca produccions realitzades a Istanbul. 

―Són dolentes ―diu―, però com a mínim no em donen gat per llebre.

La notícia, barrejada amb els discursos actorals que sonen a Brussel·les, m’ha recordat les dificultats que jo mateix tinc per trobar, darrerament, sèries que m’enganxin. De jove, em vaig fer un tip de veure culebrots anglosaxons doblats al català. Després, van aparèixer els portals pirates, tipus Cuevana o Seriesyonkis. Les plataformes de pagament van acabar de millorar el meu anglès i, sobretot, em van fer sentir part d’un món riquíssim, que em protegia de la pobresa intel·lectual que ens intenta encolomar Espanya. 

De les sèries que m’enganxen en tendeixo a recordar tan sols una intuïció o un estat d’ànim, més que no pas els personatges o les trames. Roseanne m’agradava pels sarcasmes que la mare disparava contra el seu propi avorriment per tal de poder dissoldre’s en la vida de família. Magnum m’encantava per la relació que establia entre els comportaments madurs i la criatura invicta i instintiva que fa virils i interessants els homes. La gràcia de Mad about you era que creia en l’amor sense deixar-se arrossegar pels drames.

Les sèries que m’han interessat els darrers anys ja eren més recargolades. Californication, Doctor House o Walking Dead, per esmentar-ne tres de força simples, t’empenyien a entrar en visions del món més espesses, torturades i barroques. Black Mirror va explotar la por al futur amb un sadisme inigualable. Breaking Bad pot servir per intentar comprendre els orígens del populisme, si es mira com la història d’un senyor que vol recuperar el que ja ha perdut al preu que sigui. 

House of Cards va mirar de posar èpica al cinisme per intentar integrar-lo a la mitologia de la democràcia, però va tenir un problema que s’ha agreujat en altres sèries. Igual que va passar amb Game of Thrones, els guionistes no van saber resoldre la darrera temporada. Es van trobar que havien anat massa lluny i van acabar aferrats als tòpics més vulgars de l’època. El paquet de sèries prometedores naufragades cada dia és més nombrós, però n’hi ha un parell que expliquen bé la relació que hi ha entre la confusió mental i els estats de decadència: Here and Now i The Romanoffs

Aquests dies, mentre miro Sweetbitter, penso molt en l’estancament de la ficció occidental i l’atracció que les sèries turques poden produir en una persona cosmopolita i sofisticada. Sweetbitter és la història d’una cambrera que treballa en un restaurant de Nova York sense perspectives de futur ni un passat en el qual pugui recolzar-se. La idea de la sèrie és que la curiositat és la taula de salvació de totes les dificultats i la base de totes les conquestes. Tant se val que la curiositat es fixi en detalls banals, com Knausgaard fa en els seus llibres, mentre la curiositat sigui genuïna. 

Les sèries turques potser són òbvies i grolleres. Segurament van plenes de dones pobres i submises i de senyors rics amb bigotis de raspall que fan venir picor ―tot i que em diuen que els productors miren de posar-hi tants rossos querubins com poden. Però la vitalitat no es pot fingir, ni es pot imitar. Fins i tot quan s’expressa de forma primitiva i feréstega és més refrescant i atractiva que la sordidesa i la pedanteria gratuïta, per més que s’envernissin d’efectes especials. 

Mad Men ja explicava que les guerres havien deixat Occident en mans de cínics autocompassius, que venien gat per llebre sense escrúpols. La vaig deixar quan vaig veure que l’imaginari de la sèrie tenia la mateixa capacitat desertitzadora que el seu protagonista. Hi ha gent que creu que la vida és un joc de suma zero i s’enganxa a les ficcions per observar el món sense ésser vista. Jo soc més aviat idealista i miro sèries per despertar la imaginació i trobar recursos que m’ajudin a defensar la llibertat dels meus amors tan bé com pugui.

Espero que els països democràtics es posin les piles aviat. Si no, tots plegats acabarem aprofitant la globalització per enganxar-nos a ficcions d’altres cultures menys sofisticades però més vives. Ni que sigui per no tenir la sensació que els guionistes ens expliquen sopars de duro cada dia més petits i enrevessats, com els polítics de tercera divisió que hem de sofrir en els telenotícies.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: