Senyora presidenta de la Generalitat

Rate this post

Sovint, per fer-nos els valents, els que ens dediquem a això d’escriure recitem amb certa protèrvia que, a l’hora d’anar filant frases, no pensem gaire en els lectors. Com tot el que es diu amb veu enfaristolada, i més encara si hom escriu sovint de política, l’actitud és postissa i la idea totalment enganyosa: vaja, que és una trola com una catedral. Perquè això de la lletra és sobretot un fenomen comunicatiu i, com a tal i per molt eremita que et fingeixis, és impossible practicar la cosa sense pensar que no hi haurà algú remugant a l’altra banda de la pantalla. Quan baixes a fumar a la rambla de Catalunya, esperant que els transeünts de l’Eixample t’inspirin el tema de l’article, sovint descartes algunes de les teves pròpies intuïcions, no pas per auto-censura, sinó perquè et fot mandra la reacció que tindran els teus pensaments l’endemà, entre els motivats de la tribu.

Mentre feia tombs absurds entre escriptori i sofà, pensava fer-vos un article titulat “Autocrítica”, car defensava i encara defenso la necessitat que el sobiranisme reflexioni sobre tot el que s’ha fet malament el darrer lustre i així encarar el 21-D amb una certa catarsi. Pensava insistir en tota la fira de promeses irreals (estructures d’estat, independència en 18 mesos, proclamació en 42 hores, constituents en sis mesos) no pas per tocar la moral, sinó per exigir als partits que vagin als comicis tractant els seus electors d’adults i presentant-los un programa electoral com més clar possible. Però mentre hi pensava, he vist desfilar els meus polítics electes empresonats d’una forma netament dictadora i he recordat les paoroses imatges de la Simó i en Nuet escridassats per quatre desgraciats a Atocha. Fer-se el primmirat davant de tanta humiliació? Potser no tocaria.

No haver escrit l’article m’enfurisma amb mi mateix, perquè sempre he defensat que el dolor inqüestionable dels que pateixen la injustícia mai no pot ser l’excusa per no exigir responsabilitat als polítics en el seu exercici. Un dels errors del processisme ha estat i és creure que qualsevol esmena al relat oficial et converteix en un torracollons o en un aliat de l’unionisme. Hauria de ser possible, certament, poder reflexionar sobre què s’ha fet malament i no passar per botifler als dogmes de la fe per la majoria de lectors. Quan tinc temptacions de marejar la perdiu i penso massa en el què diran, em repeteixo la frase d’en Pujols que tantes vegades ens ha recordat l’Enric Vila: la veritat no necessita màrtirs. Però sovint em sento fatigat i, covard de mi, prefereixo escriure en falset per no haver d’argumentar amb ningú que m’acusi de ser perepunyetes ni d’aixafar els ànims de la tribu.

Ara mateix la calma té nom de dona, i el procés ens ha regalat admirar el creixement i la consolidació de polítiques que no només estarien sobradament capacitades per liderar el país, sinó la presència de les quals aportaria sensatesa

Després de la cinquena o sisena cigarreta mal fumada, i d’aquests tres horripilants paràgrafs que precedeixen, he trobat una escletxa que permetrà salvar la cosa d’avui. Si la república (o el que sigui que tenim) ha d’anar de veres i ha de començar a palesar noves formes de fer política, diria que una bona faisó de cara a demostrar els canvis de paradigma que tots anhelem seria coronar el 21-D escollint la nostra primera presidenta de la Generalitat. Ara mateix la calma té nom de dona, i el procés ens ha regalat admirar el creixement i la consolidació de polítiques que no només estarien sobradament capacitades per liderar el país, sinó la presència de les quals aportaria sensatesa. Marta Rovira és l’exemple més clar d’això, atesa la seva persistència que ERC no s’empassés les trampes dels convergents la tèbia nit del 10-1 i també la seva determinació encarant la DI.  

Però no és l’únic cas. A casa no oblidem tampoc la consistència de Clara Ponsatí, un dels pocs membres del Govern que va votar en contra de suspendre la declaració d’independència (l’error d’haver esperat a implementar-la l’estem pagant a diari, incloent-hi els que són privats de llibertat) i que al seu torn fou clau en l’obertura d’instituts el dia en què aquest país va aconseguir fer un referèndum d’autodeterminació en un estat de setge. Hi ha dones independentistes que són una roca i que també tenen la dèria de ser independents, com ara l’Elisenda Paluzie i, si no fos el nostre un temps intervingut pel més aberrant dels masclismes, la llista seria més llarga. Fins ara els governs han intentat maquillar la desigualtat amb intents més o menys reeixits de paritat. A partir d’ara, si es volen canvis, podríem començar enunciant un simple sintagma: a les seves ordres, presidenta

Powered by WPeMatico

Translate »