Sense creus grogues a Normandia

De totes les idees sonades del procés la de col·locar creus grogues a les platges m’ha semblat sempre la més sonada de totes. N’hi ha hagut altres, és clar, com la llista negra d’empreses de l’ANC o que el president de la Cambra, Joan Canadell, no respongui en castellà a les preguntes en roda de premsa, cosa que no fan ni els de la CUP. Però això de les creus, insisteixo, em va semblar la més absurda de totes: Europa està plena de cementiris militars! Tothom té un avi, un oncle, un parent que va combatre i morir la Primera o en la Segona Guerra Mundial. Tots els pobles de França tenen, a l’entrada del municipi, un monument als morts.   Crec que finalment se’n van adonar perquè després dels incidents l’estiu passat a Llafranc o a Canet de Mar no van tornar a insistir. Fins i tot n’havien posat al fons del mar! Però el mal ja estava fet. El mal rotllo que els hi devia donar als turistes. Cal haver estat al cementiri nord-americà a Normandia -el de Salvar al soldat Ryan- per adonar-se del disbarat. I jo hi he estat dos cops. Clar que també cal haver estat a Mauthausen -i aquí hi he estat quatre vegades- per adonar-se’n igualment del fora de lloc és comparar el camp de concentració nazi amb els ‘presos polítics i exiliats’. De Mauthausen van sortir reclusos amb 40 quilos de pes.  Però, en efecte, en el cementiri americà se’t glaça la sang. Situat a Collevile-sur-Mer-una de les localitats d’Omaha Beach- compta amb gairebé 10.000 tombes. S’accedeix, -en temps de terrorisme islamista- sota estrictes raons de seguretat i no és possible l’accés directe a la platja.   Des de fa anys és territori americà, va ser cedit per França per enterrar-hi els morts, molts d’ells sense identificar amb el lema Known but to God. Les creus s’alternen també amb alguna estrella de David. La majoria tenien entre 18 i 26 anys d’edat. Alguns, per cert, morts abans del Dia D. El primer cementiri va ser a Saint-Laurent-sur-Mer. A partir de 1948, amb el recinte definitiu, van ser exhumats cossos d’altres llocs i enterrats solemnement aquí. Hi ha, per exemple, el general Theodore Roosevelt, fill el president del mateix nom -no confondre amb Franklin D. Roosevelt-. Després d’haver estat al Nord d’Àfrica, Tunísia i Sicília, va ser l’únic general a desembarcar a Utah amb la primera onada. Es va adonar que havien desembarcat, a causa de les corrents, dos quilòmetres més avall del punt inicialment previst. Però se li atribueix aquella frase de “Anem a començar la guerra des d’aquí mateix”. En el fons va ser una sort, perquè els va allunyar de les bateries alemanyes. No va ser l’únic. A prop de Sainte-Mère-Église -el poble conegut pel paracaigudista al campanari- combatre el general James M. Gavin, al capdavant dels paracaigudistes la 82 Divisió Aerotransportada. Un cartellet recorda el lloc. Però d’això ja en parlarem en més endavant en un altre reportatge. Amb la diferència que Gavin tenia 36 anys i Roosevelt, 56. Aquest últim va morir poc després en el camp de batalla a causa d’un atac de cor atribuït a la tensió nerviosa de les setmanes anteriors. També hi ha un periodista d’Associtated Press, George Bede, que va morir el 25 de juliol prop de Saint-Lô a causa de l’explosió d’un obus. O pare i fill: el tinent coronel Reed i el seu fill, el tinent del matei nomb. Morts amb tres setmanes de diferència. Si tinen ocasió d’anar -son unos 1.200 kilómetros desde Barcelona- no es perdin tampoc el museu i l’exposició final. Hi ha una galeria en record de morts i supervivents. Han d’anar canviant les fotos. En la meva anterior visita -en un llunyà 2008- tenien els germans Sullivan. Com la de Salvar al Soldat Ryan, però no eren tres sinó cinc: George, Francis, Joseph, Madison i Albert. Van morir tots el mateix dia a l’enfonsament del creuer USS Juneau durant la batalla de Guadalcanal, al Pacífic. La família era oriünda d’Irlanda -un poble anomenat Trafrask- i van emigrar el 1849 a causa de la fam de la patata. En un dels meus viatges per la Costa Brava irlandesa -el que ells anomenen Wild Atlantic Way- vaig topar amb un a placa que recordava el seu origen. En fi un últim missatge vist que, sobretot per casa nostra, solemsser anti yankees. Sort que van venir. De no haver estat pels nord-americans potser mitja Europa encara estaria sota el jou de l’III Reich. És cert que, pel que fa a víctimes mortals, l’URSS està al capdavant amb l’esfereïdora xifra d’entre 20 i 25 milions de morts. Res a veure amb els 400.000 nord-americans, tots ells militars. Però personalment sempre em queda el dubte de quants són responsabilitat de Stalin entre la purga de l’Exèrcit Roig -inclòs el mariscal Tujachevski- que va quedar escapçat el 1937, l’ordre infame de cap pas enrere o la pròpia incompetència dels comandaments militars soviètics en els primers anys del conflicte. Sense oblidar altres atrocitats com el Terror vermell, els Gulag o la fam a Ucraïna./ Un reportatge de Xavier Rius Per a saber-ne més: NIGEL STEWART: “Cimitières militaires en Normandie”. Oprep Éditions. Bayeux 2019 Anar a la font – e-noticies

Deixa un comentari

%d bloggers like this: