Sempre ens quedarà Tàrrega

Rate this post

FiraTàrrega és molt més que una fira. És el Disneyland de les arts de carrer, és la calma abans de la tempesta. FiraTàrrega són unes colònies teatreres, un oasi ple de teatre, cerveses, retrobaments i sopars passada la mitjanit. FiraTàrrega és la cita més imprescindible del (meu) calendari teatral. Si em pregunteu, confessaré que hi anem per feina i també per plaer. Perquè és parlar de Tàrrega i que se’ns dibuixi, probablement a tots, un somriure d’orella a orella. 

Si seguiu preguntant, confessaré que tinc por. Que estic convençuda que els canvis són bons i fins i tot necessaris, que me n’alegro molt per ells, però que els trobarem a faltar. Els trobaré a faltar. Confessaré que FiraTàrrega no serà el mateix sense en Jordi Duran i l’Oriol Martí. Sense l’equip que formen amb l’Anna Giribet i en Mike Ribalta. Que els hi dec molt més del que ells s’imaginen. A tots quatre. Però també confessaré que sé que la Fira – en majúscules -, és molt més que el seu equip de gestió i que el nou director artístic serà el millor pel càrrec i sabrà quin repte l’espera. Mantenir el nivell dels darrers anys i no aturar l’anomenat “procés de deszombitització” que ha permès passar de “rasta al gafapasta”, del “Tàrrega huele a estiércol” a la cita imprescindible. 

Aquesta edició ens ha regalat grans experiències, bons (i no tan bons) espectacles i una troballa inoblidable. Una edició que, per cert, va començar amb tota una declaració d’intencions: Un espectacle inaugural que barreja poesia, art en viu i música en directe. Bravo. Hem vist el Painball de Les Impuxibles, una peça plena de força, llum i poesia que mereix seguir caminant. Hem vist Hija de Tigre, de la companyia xilena La Laura Palmer. Teatre documental sobre la construcció de la memòria (hi ha una forma correcta de recordar? i la figura paterna que, a pesar de les hores, ens va remoure per dins. També hem vist la plaça de les Nacions plena a rebossar veient Of Man and Beast Witness This de la companyia Chameleon. Dos espectacles de gran qualitat que demostren que la dansa contemporània ni és difícil ni elitista. Ens hem emocionat amb la tendre Hippos de Zum Zum Teatre i Quim Bigas. Una petita peça de carrer que ens recorda que tots, siguem com siguem, podem ballar. Hippos, a més, va aconseguir fascinar-nos per igual grans i petits. I ens hem retrobat amb la millor Vero Cendoya a Hunting for the unicorn.

Però, per damunt de tot, FiraTàrrega 2018 serà recordada per una companyia: els Adhok. Arts de carrer que estimen la tradició i la fan seva però mirant sempre endavant, arts de carrer més democratitzadores que mai, que tots hem gaudit independentment de la nostra realitat quotidiana. Arts de carrer tendres, divertides, impactants. Els Adhok van presentar tres espectacles sobre la infància (Le nid), la joventut (L’envol) i la vellesa (Échappées Belles  Issue de Secours) que eren, ras i curt, una autèntica meravella. Emoció a flor de pell. Per tot això, i molt més, FiraTàrrega és molt més que una fira. Per tot això, i molt més, m’atreveixo a parafrasejar Humphrey Bogart i declarar que “sempre ens quedarà Tàrrega”. 

Anar a la font
Aída Pallarès

Powered by WPeMatico

Translate »