Sarah Rivera (III): L’èxit i l’oblit

Sarah Rivera arriba com a figura central el 1946 al Teatre Nacional amb l’espectacle “Presidente se escribe con P”, ja amb un elenc de còmics i actors reconeguts i com a cartell principal a l’avinguda Corrientes. Sarah Rivera,  ja era una estrella.

“Vampiresas”, va ser altre dels grans xous que es presentaven, ja amb l’estructura d’una comèdia musical, no tan sols un xou devarieté com els que feia al principi de les seves presentacions. 

Sarah Rivera flyer presidente se escribe con P

Sense saber molt bé com  i segurament amb influences del music-hall francès o nord-americà començava la revista porteña, un estil d’espectacle que romandrà intacte fins a finals dels anys vuitanta. Una combinació de gèneres i amb un equip tècnic i artístic i escenogràfic molt complet i professional. 

En poc temps el general Perón ja era president, Evita guanyava protagonisme fins i tot quan va viatjar a Espanya a portar blat, carn i ajudes i ser rebuda amb honors de cap d’estat. A la seva comitiva a Espanya hi eren, Juan el seu germà, Alberto Dodero, el milionari amic d’Onassis i un petit grup de militars més un parell de periodistes.  Els nazis havien perdut la guerra i la simpatia peronista per l’eix nazi-feixista, acabaria deixant-lo sol amb Franco. El món estava canviant molt ràpidament. 

eva Perón y Franco plaça d'orient

La  compra de joies, mobles i abrics de pell no s’aturaven, les coses anaven molt bé per a la Sarah. Al gener del 47 presenta potser el seu èxit més important. L’obra es titulava “Ha entrado un hombre desnudo”, el que seria un vodevil d’estil francès amb funcions tots els dies a la tarda i a la nit. Sarah va tenir en aquell moment tant èxit que entre funció i funció s’anava a sopar i el públic l’esperava pacientment dins la sala. L’Argentina en aquell moment era una festa, però malauradament tot s’acaba. Els anys de glòria van passar, i ja el 1950 sorgeix la Nélida Roca, que seria la següent estrella de la nit i el relleu generacional estava servit.

Sarah Rivera frente teatros

La Sarah comença a patir una marginació al circuit artístic. Ja no es podia considerar jove amb gairebé 40 anys. La vida de la Sarah te un paral·lelisme amb el de l’actriu Fanny Navarro, una de les dones de Juan Duarte, odiada per molts i envejada per altres. La joventut de Fanny va transcórrer rodejada d’homes, regals que anaven des de bombons fins a joies, cotxes i tot el que puguem imaginar. Però va morir jove, a causa de la depressió i paranoia que patia pel rebuig de la majoria dels artistes. Juan Duarte va aparèixer mort d’un tret al cap al seu pis de l’avinguda Callao, al barri nord, a prop del cementeri de la Recoleta. Duarte, un noi de poble de la província de Buenos Aires, que deien es dedicava (entre altres coses) a portar diners negres a Suïssa dels negocis del poder, va acabar amb sífilis. La seva germana, Eva Perón va morir el 1952 a causa del càncer. Semblava la fi d’una època.

Sarah Rivera amb l'elenc del teatre

El Final

És impossible saber certament que li va passar a aquesta catalana que en poc anys va passar de reina de la nit de Buenos Aires, amb pisos, cases, cotxes, terrenys a l’interior del país, a acabar de vella a una residència pública del govern de la ciutat de Buenos Aires, a on finalment va morir el 1984 acompanyada del seu amic, l’arquitecte català Aurelio Cabezalí. El paper d’aquest home, fins ara, desconegut, va ser fonamental a l’hora de destravar la cerca de Sarah Rivera per part del periodista espanyol – argentí, Germinal Nogués, qui durant anys va buscar-la, gairebé com un detectiu.

És fàcil ara pensar el perquè de l’oblit i les penúries econòmiques. Una suma de errors i de creure que les coses als anys de la guerra acabarien d’una altra manera. A banda d’això es va vincular amb gent que potser no hagin estat les millores companyies. Tampoc va a ser part de cap moviment de protesta contra la dictadura de Franco. Com un contrasentit, las nombroses cartes amb la seva mare al llarg dels anys, eren escrites en català. 

Sarah Rivera

Malgrat va ser la creadora sense voler-ho del gènere de la revista porteña, i com a artista, segons contaven els seus companys de feina era meravellosa, a més de bona persona i molt generosa, va acabar pobra i oblidada.

El mateix Germinal Nogués explicava: “al juliol de 1971, en ple hivern de Buenos Aires va sonar el meu telèfon i vaig rebre la trucada d’Aurelio Cabezalí, ni més ni menys que el seu company i amic. Havia estat escenògraf d’algunes temporades de Sarah a Buenos Aires. Cabezalí estava vinculat al modernisme català i enyorava i adorava Barcelona. Per a Sarah, era una espècie de representant i tenia la missió de cuidar-la. Va ser amb ell que vaig arreglar l’esperada entrevista que es va realitzar en el meu de pis de llavors, al carrer Arenales 1244, quart pis de Buenos Aires. Aleshores Sarah Rivera, la mítica reina dels diamants va aparèixer després de dos anys de recerca i s’anunciava pel porter electrònic – sóc la Sarita Rivera-, estava vestida com per a una gala, amb vestit de brillant color verdós i sabates de tons violacis, la roba recordava els anys 50. Eren les onze de la nit i finalment sense embuts em va explicar la seva vida”.

Sarah Rivera entrevista amb Germinal Nogués

Sarah Rivera amb Germinal Nogués a Buenos Aires el 1971

Basat en el llibre inèdit: “Sarah Rivera, la gallega en el país de los sudacas” de Germinal Nogués (2003)                                                       

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *