Sant Pau del Camp

Rate this post

Sant Pau del Camp, que era als afores de Barcelona, ens parla dels temps turbulents en què la ciutat i el camp, les primeres catedrals i els primers monestirs, competien obertament per oferir noves formes de vida, adients amb la nova religió cristiana, exigent i passional, com mai no ho havia estat l’anterior, la que adorava la multitud de déus que envoltaven Júpiter Capitolí. Sabem que Sant Pau del Camp va ser refundat entre el 897 i el 911 pel comte Guifré II —o Guifré Borell, fill del Pilós, del fundador de la dinastia comtal que no va voler ser enterrat a Ripoll sinó aquí, tal com diu la làpida funerària encastada al mur del braç esquerre del creuer de l’església—. La història és plena de senyors principals que no volen ser enterrats on hi ha les despulles dels seus pares, com en el cas del rei En Jaume, el qual va ser enterrat a Poblet i no a Sixena. En tot cas la tomba no va ser respectada. Sant Pau del Camp, anys més tard, va ser cremat i saquejat per Almansor durant la primera gran derrota catalana del 985 i, encara, tornat a refundar en 1117. Molt o poc, totes les guerres, revoltes i invasions, incloses les dels segles XIX i XX, l’han anat destrossant fins a les darreres restauracions modernes que han salvat el poc que s’ha pogut. Les columnes de la porta de l’església de Sant Pau del Camp i l’arquivolta, podrien ser d’aquella època poc coneguda dels visigots i fins i tot ho seria, també, un primitiu cenobi del qual no hi ha restes documentals però sí moltes sospites. Com Sant Pau Extramurs és fora de Roma, Sant Pau del Camp també és fora muralles, vora l’antic camí romà de Montjuïc, com si fos el desig d’un dels primers senyors de Barcelona emular el gest constructor de Constantí.

Aquesta extraordinària mostra de romànic barceloní, l’únic important que ens queda, fa memòria dels forts senyors de la guerra que parlaven el nou llatí dels gotons i que adoraven l’Evangeli. Hi veiem a la façana impostes d’encenalls amb medallons circulars, geomètriques, que representen flors, estels, el sol i, per descomptat, la creu salvadora. Vestigis d’un temps en què les imatges eren especial motiu de controvèrsia. La mà de Déu és representada al capdamunt de la porta i els símbols del Tetramorf. Ja a dins, protegida per una enorme arcada i encastada al mur nord del claustre, hi ha l’escala que duu a l’antic dormitori dels monjos amb quinze graons, avui ben restaurats. Té una elegància nua, sòlida com les dels castells i funcional com les de les masies. Els cenobis, centres espirituals i alhora econòmics, acostumen a tenir escales que volen ser, a més d’un exercici pràctic d’humilitat constructiva, també l’encarnació d’un conegut símbol que cap arquitecte d’aquella època no podia ignorar. A la Regla, escrita per sant Benet l’any 550, es pot llegir com la vida terrenal és una escala que, per la humilitat de cor, Déu redreça cap al cel. “I d’aquesta escala en són els costats el nostre cos i la nostra ànima; en ells la vocació divina hi ha posat els diversos graons de la humilitat i de l’observança”. En són dotze i el primer proclama el convenciment bíblic —i, val a dir, també de l’hinduisme i del budisme de l’Orient llunyà— segons el qual si es dilueixen els desigs s’aconsegueix esborrar la infelicitat: “Aparta’t dels teus volers” (Eclesiàstic 18:30). L’escala que assegura l’accés als pisos superiors és l’emblema de l’accés de l’home al més enllà i el desafiament a les regles físiques del món, començant per la desplaent llei de la gravetat. La fe és el més important per als homes medievals, la confiança en la paternitat divina. Sobre aquesta professió de fe s’edifiquen amb entusiasme les ciutats medievals com ara Barcelona, ho recorda Ramon Llull quan traça l’itinerari que va de la realitat humana a l’amor místic, que puja i baixa, i que és conegut com Llibre d’amic e amat (frag. 327): “Pujava l’amic los poders de sa ànima, per escala de humanitat, gloriejar la divina natura; e per la divinal natura davallava los poders de sa ànima per gloriejar en la humana natura son amat”. 

Afortunadament el claustre, un dels més bells i discrets de tot l’Occident europeu, es conserva i continua emocionant amb la seva rara personalitat. És un conjunt desconcertant ja que, segons els llibres, és fet d’estil romànic però bastit en ple segle XIII, i no per això es pot dir que sigui ni esmorteït ni decadent o esgotat. Els conceptes de romànic i gòtic són generalitzacions d’escola que, de vegades, tenen poca consistència real, com precisament en el cas de Barcelona, com en el cas d’aquest vell monestir que parla clar de la millor creativitat de Barcelona, d’una Catalunya que recorria la Mediterrània. La deambulació menuda del claustre s’imagina aquí breu però no impossible perquè la bellesa del conjunt pot despertar la dinàmica del cos i el concurs del pensament. És un claustre reduït, sorprenentment reduït, amb només quatre arcs per cada costat que descansen en les habituals columnes geminades, i té una manera rectangular que a ulls del visitant sembla quadrada perquè els arcs dels costats més llargs són una mica més amples. Gairebé no es percep perquè de seguida quedem encantats amb la rotunditat visual dels arcs polilobulats, una manera d’edificar originària de Pèrsia, estesa per tot l’Orient, i que demostra l’enorme comunicació de Catalunya amb els més allunyats indrets del món conegut. Ho proven també el capitell amb rostre egipci de Santa Maria de Ripoll o el conjunt de peces d’escacs de cristall de roca del segle Xè procedents també d’aquell país. 

La forma dels arcs trilobulats pertanyents a les dues parts més estretes del claustre de Sant Pere del Camp va ser manllevada per Lluís Domènech i Montaner per a la construcció de l’hospital modernista de Sant Pau i, la dels altres, pentalobulats, es pot dir amb justícia que prefiguren l’arc conopial del nostre gòtic, el que sembla una quilla invertida. La decoració d’aquest espai de trànsit és suggerent, amb motius bíblics, animals fabulosos significants i geometries que recorden l’atractiu i alhora amenaçador veïnatge de l’Islam. Pertot hi ha riques representacions medievals de les més variades formes de la imaginació i de la reflexió, formes que representen deliberadament la complexitat dels lligams, que els subratlla, entrellaçats i frondosos, com en un sedàs. De la mateixa manera com s’enllacen les idees en els caps, ben bé com les exuberants formes vegetals broten i creixen sense aturador. La columna evoca sempre l’arbre i, agrupada amb d’altres, els boscos del pensament. L’any 1907 Maurice Maeterlink assenyalava en La intel·ligència de les flors el fer i refer de la vida vegetal que bé serveix d’analogia per capir tant els ornats capitells dels claustres com les formes del verd del nostre modernisme exaltat, nuant d’aquesta manera un llarg cordó que travessa la història fins arribar a Antoni Gaudí. El capteniment de les plantes concentra l’esforç de la vida cap a la llum i l’esperit, de tal manera que no pot dir-se que els manqui ni saviesa ni enginy. Tota la vida vegetal és afany per realitzar-se, ambició d’envair i conquerir la superfície del planeta multiplicant infinitament la forma de ser que representen. Estan encadenades a terra i han de superar com sigui aquesta llei, ensenyant a l’home, així, un prodigiós exemple d’insubmissió, de valor, de perseverança i d’enginy. La intel·ligència de les flors és mestra de l’arquitectura. I el claustre és casa de la saviesa. 

Anar a la font
Jordi Galves

Powered by WPeMatico

Translate »