Salzburg i les diverses cares dels mites clàssics

Ja no hi ha sacrificis humans, ni consagrem els nostres fills a(ls) Déu(s), però els llegarem un planeta maltractat, un canvi climàtic accelerat pel nostre egoisme, mentre construïm fronteres per a immigrants que malden per establir-se al suposat primer món. Aquest és el punt de partida de Peter Sellars en la seva nova aproximació a ‘Idomeneo’ i que inclou la història d’amor entre Idamante i Elettra, substituïda a última hora per Illia. L’òpera de Mozart pateix un discurs que, tot i les bones idees, vol dir massa coses sense que es materialitzin de manera clara a l’escenari de la Felsenreitschule –la concepció escenogràfica de George Tsypin a base de plàstic contaminant no hi ajuda–, i amb el públic dividit entre detractors i partidaris del polèmic director nord-americà.

El binomi amb Teodor Currentzis funciona i el rendiment de l’Orquestra Barroca de Freiburg i dels membres del cor de l’Òpera de Perm és excel·lent. Currentzis amoroseix la partitura amb detalls i matisos magistrals i afegeix dos números aliens: un fragment del Thamos de Mozart (“Ihr Kinder des Staubes”) i l’ària “Ch’io mi scordi di te?… Non temer amato bene” KV 505, que no funciona pel seu caràcter deliberadament de concert i gens teatral, cosa que paralitza innecessàriament l’acció dramàtica. Tampoc acaba de rutllar la contribució de Lemi Ponifasio, coreògraf de Samoa que visualitza el ballet conclusiu de l’òpera a partir de la idea d’un món que ha desafiat l’ordre natural i del que sorgirà una nova era en harmonia amb la naturalesa. Les intencions no acaben de reflectir-se en els moviments dels dos ballarins que tanquen un espectacle amb rerefons multicultural i amb més bones intencions que no pas bons resultats.

El repartiment incloïa dues veus senzillament extraordinàries: les sopranos Ying Fang (Illia) i Nicole Chevalier (Elettra), al costat de l’Idamante de cant monolític i amanerat de Paula Murrihy i d’un Russell Thomas fora d’estil com a Idomeneo. En definitiva, ni carn ni peix.

Medea humanitzada

A mans del director escènic Simon Stone, el mite de Medea personifica una dona allunyada de la monstruosa infanticida. El seu és un conflicte amb trets d’humanitat i de tendresa, enfrontats a la crueltat despiatada de Créon i de Jason. Médée serà expulsada i enviada al seu país d’origen, d’on tornarà per assassinar Dircé i per morir al costat dels seus fills, calant foc al cotxe amb què escapa dels sicaris de Créon.

Stone rebla el clau de les seves intencions situant a la mateixa Salzburg la Médée mare i dona, esposa d’un home de vida acomodada, i del qui descobreix la infidelitat (Jason fins i tot lloga els serveis d’una prostituta la nit abans del casament amb Dircé). Benzineres, locutoris d’internet, missatges de mòbil i interacció amb pantalles gegants situen el conflicte en un context de rabiosa actualitat i, un cop més, amb la problemàtica dels immigrants en el punt de mira: Médée diu de si mateixa que és “una estrangera als ulls del món”.

L’eficàcia del discurs de Stone està servida en la seva actualització, tot i que de vegades l’excés d’informació visual i la hiperrealista escenografia de Bob Cousins distreuen de la força de la música de Cherubini.

Aquesta va estar ben servida al fossat del Grosses Festspielhaus per la sumptuosa Filharmònica de Viena, molt ben dirigida per Thomas Hengelbrock. La Médée de la russa Elena Stikhina va tenir la tendresa necessària de la mare, tot i que al final, amb evidències de cansament, li va faltar la ràbia necessària per abordar al complet l’última i temible escena de l’òpera. Molt bé Dircé (Rosa Feola) i Néris (Alisa Kolosova) i suficient Créon (Vitalij Kowaljow) al costat d’un Jason elegant en el fraseig però d’emissió lleument escanyada a càrrec de Pavel Cernoch.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: