Relats amb potes curtes

He escrit moltes vegades ja sobre el tema de viure instal·lats en els relats i com la realitat els va deixant en evidència, però, mentre tot això passa, van generant una imatge que després costa molt de desvirtuar, encara que no es correspongui amb el que realment passa.

Ara, com abans, estem davant del mateix escenari que es pot resseguir a partir de novembre del 2017, quan es deia que “Bèlgica lliurarà Puigdemont d’aquí a 30 dies“, el març del 2018 es va dir “Alemanya marca el camí de tornada dels fugits“, i a finals de maig del 2019 es va sentenciar: “La Junta Electoral obliga Puigdemont i Comín a anar a Madrid a buscar l’acta per ser eurodiputats“.

No va passar res d’això i, ahir com avui, els experts, que sempre abunden, anaven fent autèntiques classes magistrals sobre les raons per les quals passaria el que mai no va passar.

Els nous relats se centren en dos punts que, a més, no tenen cap base raonable: la suposada celeritat del TJUE i la possibilitat que aquest tribunal “forci el lliurament” dels eurodiputats catalans. Veurem com, tant una cosa com l’altra, no són més que un relat.

Primer relat: el jutge Llarena va sol·licitar al TJUE tramitar les seves qüestions prejudicials, que per mi no són més que una mena d’apel·lació en contra de la sentència belga de Lluís Puig, per la via del procediment accelerat, que és el que està previst a l’article 150 del reglament, però que no és el més ràpid dels previstos davant d’aquest tribunal.

En qualsevol cas, la potestat de sol·licitar-lo —el procediment accelerat— és del jutge Llarena i la d’acordar-lo del mateix TJUE, previ informe de l’advocat general.

Els relats, entre totes les seves conseqüències, generen un biaix cognitiu molt concret, que és sobre el qual s’ha estat construint una imatge distorsionada de l’exili i dels seus èxits 

Segon relat: segons alguns, les qüestions prejudicials tindran repercussions en les futures decisions de Bèlgica. Per arribar a aquestes conclusions sembla evident que alguns, excitats a força de relats, s’han posat a fer acrobàcies sense ni tan sols comprovar si tenien a sota una xarxa.

La primera cosa que haurà de passar és que el TJUE revisi si l’assumpte és admissible o no, tema sobre el qual molts podem tenir dubtes molt seriosos, ja que no es tracta, realment, de qüestions prejudicials en sentit estricte, sinó, més aviat, d’una via indirecta de qüestionar decisions fermes de les autoritats d’altres països.

Després, i en el cas que es passi aquest primer filtre —que és el que esperem per poder rebatre en profunditat—, el debat s’haurà de centrar sobre el que realment vol i pot preguntar, amb caràcter prejudicial, el jutge remitent. Aquest tema no serà menor, perquè la falta de concreció de les qüestions plantejades, el biaix i l’escàs rigor fàctic generador de confusions seran temes sobre els quals bascularà part essencial del debat… si s’arriba a produir.

Els relats, com es veu, tenen pocs agafadors tècnics i més encara si es coneguessin les interioritats de la matèria sobre la qual pot arribar a girar, com dic, el debat.

Les confusions sobre les quals s’han construït les prejudicials, els informes d’experts i els relats són persistents, potser prou com per haver generat una interessada confusió que només serveix per a posteriors decepcions.

Si volem parlar amb propietat, hem de tenir en compte alguns elements que es deuen haver perdut en la traducció, perquè, altrament, no s’entén.

Tenim davant el TJUE un escenari que, francament, és molt diferent del que es construeix a partir de relats i, òbviament, el posterior escenari belga també ho és

En primer lloc, ningú no ha plantejat una qüestió de competència a Bèlgica en l’OEDE contra Lluís Puig, sinó una vulneració de drets fonamentals: el Tribunal Suprem no és el jutge PREDETERMINAT PER LLEI per entendre d’aquest cas i això es pot veure sense entrar, ni tan sols, a interpretar les normes estatals espanyoles… El que falta és la llei prèvia que els atribueixi la competència.

El Tribunal Suprem així ho va reconèixer, el passat 23 d’octubre, en afirmar que és cert que “cap norma, ni europea ni interna no atribueix expressament al Tribunal Suprem el coneixement de les causes contra europarlamentaris“. És a dir, no es tracta d’una qüestió de competència estrictament, sinó de la manca d’una norma prèvia que els l’atribueixi i això, sens dubte, vulnera l’article 47 de la Carta Europea de Drets Fonamentals.

L’esmentat precepte, que és de compliment obligatori per part d’Espanya, Bèlgica i el TJUE, estableix, clarament i sense gaire marge d’interpretació el següent: “Tota persona té dret que la seva causa sigui oïda equitativament i públicament i dins d’un termini raonable per un jutge independent i imparcial, establert prèviament per la llei“.

Per tant, i tampoc no sembla que sigui tan complex d’entendre, no es tracta d’una qüestió de competència, com a tal, sinó del dret fonamental el jutge PREDETERMINAT PER LLEI. El Suprem no ho és.

Un cop superat aquest tema, potser s’ha de discutir una cosa que sembla que genera confusions a propis i estranys, però que no és més que el reflex de com s’ha tramitat una causa que és més política que no judicial.

El president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí segueixen processats pel delicte de rebel·lió; sí que ho estan pel delicte de rebel·lió, que no és patrimoni de ningú en concret, sinó la base del processament de tots ells. Tanmateix, estan sent reclamats —i són els únics reclamats— per un delicte de sedició, cosa que, igualment, genera un marc de discussió que resulta insostenible des de la perspectiva dels drets fonamentals tal com, al seu dia, vam explicar al jutge Llarena.

Si a aquestes disfuncions els sumem la ja acreditada vulneració del dret a la presumpció d’innocència, llavors tenim davant del TJUE un escenari que, francament, és molt diferent del que es construeix a partir de relats i, òbviament, el posterior escenari belga també ho és.

Com es pot apreciar, res del que nosaltres hem plantejat s’allunya, gens ni mica, de l’àmbit dels drets fonamentals i, per tant, tot el que haurà de resoldre Luxemburg, si així ho considera admissible, és l’obligació que tenen els estats de respectar i garantir els drets fonamentals dels reclamats i, per a això, tindrà molt present el Conveni Europeu de Drets Humans, les diverses sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans, la Carta Europea de Drets Fonamentals, diverses Decisions Marc que obliguen sobre aquests drets i, sobretot, la seva pròpia i sòlida jurisprudència sobre aquesta matèria.

Els relats, entre totes les seves conseqüències, generen un biaix cognitiu molt concret, que és sobre el qual s’ha estat construint una imatge distorsionada de l’exili, dels seus èxits i, també, de tots aquells estats que no es dobleguen als desitjos dels qui no tenen ni la raó ni del dret de la seva part. Els relats, com les mentides, tenen les potes curtes.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: