Reconciliació

Una de les coses que em va costar més quan es va morir la mare va ser reconciliar-me amb el meu pis. Mira que vaig donar la paga i senyal el mateix dia que el vaig veure sense ni tan sols regatejar. La mare em mirava estupefacta.

—Fa anys que em dius que quan trobi el pis que busco ho sabré només entrar, gairebé com un pressentiment. És aquest, no vull que me’l prenguin —li vaig dir davant la venedora, que va resultar ser la neta de Porcioles.

El pis és gran i lluminós i té bones vistes. Però estava tan acostumat a viure’l com una extensió de casa els pares que, quan la mare va faltar, se’m va fer antipàtic. Com que pago una bona hipoteca i no he tingut diners per reformar-lo, no em va costar començar a trobar-li defectes i mancances. 

Sobretot el menjador, des d’on trucava a la mare quan arribava a casa o quan acabava l’article, o mentre feia el ronso els dies de festa, em semblava un lloc estrany i fred. El Tibidabo i Montjuïc no s’havien mogut de lloc, ni el semàfor més antic de Barcelona. Però casa meva ja no semblava casa meva, perquè la mare no era al seu pis per agafar-me el telèfon.

Em va costar establir una relació causal entre els dos fets, i mira que vaig estar mesos sense jeure al sofà, ni sortir a la terrassa, i que les cortines que vaig posar a les finestres noves les va triar ella tres dies abans d’ingressar a la clínica. Feia temps que estava aixafada, que semblava que hagués perdut l’interès pel món i em vaig presentar a casa seva amb unes mostres molt petites: 

—Tu que tens bon gust, aviam si evites que espatlli els finestrals de Lord que m’he comprat —li vaig dir abraçant-la com un pop per mirar d’animar-la.

—Hauries de demanar que t’enviïn unes mostres més grans, així no es pot veure res —va rondinar d’entrada.

Vaig deixar el plec al seu menjador, al costat d’una estatueta que ara tinc a casa, i em vaig posar a escriure una cosa per al Patreon al despatx que havia estat del pare. Al cap d’una estona va venir. Em va fer una de les seves dissertacions sobre textures i colors, va posar una tela a contra llum, enganxada al vidre fumat de la balconada, i va dir, sense dubtar: “Aquesta”. 

Va ser el darrer cop que la mare em va fer de mare. Quan em van posar les cortines ja era a la planta d’oncologia i amb prou feines va poder mirar la foto que vaig fer perquè veiés com havien quedat. Aquells dies, quan no passava la nit a l’hospital, sopava ràpid i em tancava al dormitori, on sempre havia fet menys vida, com si volgués amagar-me dels records. 

El confinament ha forçat el procés de reconciliació. Ha sigut un procés feixuc perquè el mes que ve farà un any que, per una cosa o una altra, visc en un estat constant de guerra. Ja la primavera passada, abans que tot saltés pels aires, el meu entrenador em deia, quan arribava al gimnàs: “Fas cara d’esgotat, has de descansar”.

—Ja descansaré quan acabi això que he començat —li deia—. Tinc la intuïció que d’aquí a un parell de mesos entraré en una altra fase i la meva vida canviarà de dalt a baix.

Naturalment no tenia ni idea que els canvis serien tan bèsties. Fa dues setmanes tampoc no m’imaginava, quan vaig escriure "El món d’ahir", que el tall amb el passat seria tan ràpid i tan fondo. Estic acabant de repassar el llibre de Josep Pla per tornar a publicar-lo i en pocs dies ha passat de semblar-me un llibre d’actualitat a semblar-me una elegia.

La qüestió és que el meu pis em torna a caure bé. Amb el confinament, començo a trobar gust a posar rentadores, netejar el lavabo, mantenir la nevera plena. Els objectes de decoració que em vaig endur de casa els pares van encaixant en els racons amb una delicadesa que em fa companyia. És curiós com vivim i estimem a través dels objectes, i com canviem i ens adaptem a través de les coses que guardem.

Quan passo per davant de casa els pares per anar a comprar, em sap greu que estigui buida. M’agradaria preguntar-los si necessiten res, poder comentar la jugada, ni que fos a uns metres de distància. Si el pare fos viu segur que fabricaria algun desinfectant casolà que no fes malbé les mans. Si la mare estigués sola, hauria anat a viure amb ella i m’hauria explicat més històries de la família entre discussions de política i lliçons d’art.

Per sort no vaig fer cas dels metges que volien allargar-li l’agonia —com van allargar la del pare. Li vam poder dir adeu en un clima normal i ara veig que va marxar just a temps, quan ja no quedava ni una engruna del seu món per escurar. Potser això explica que m’estigui reconciliant amb el meu pis, però que no deixi de pensar que quan tot això s’acabi és probable que tingui ganes de marxar-ne.

Tinc la sensació que el passat ja només és viu dins meu i que, segons com es posi d’invasiu i autoritari el Leviatan, valdrà més marxar a viure al bosc, com va fer Robin Hood. Quan l’home aconsegueix d’enfonsar les seves grans ciutats, només queda el retorn a la natura per preservar l’amor rebut i refer la civilització.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: