Rebentar o no rebentar res, aquesta és la qüestió

Rate this post

Els Estats Units, la primera potencia mundial, fa tres setmanes que estan sense pressupost, amb l’administració tancada i els funcionaris federals sense cobrar, perquè el president, Donald Trump, vol que el Congrés li aprovi el seu projecte —que inclou diners per al mur amb Mèxic— i l’oposició demòcrata s’hi nega en rodó. Trump només fa que complir amb el programa electoral que el va portar a la Casa Blanca, però amb el transcurs dels dies l’opinió pública es va decantant per culpar al president de la situació, perquè al capdavall és ell el responsable de fer que el país funcioni.

Fa tres setmanes que els Estats Units estan sense pressupost i el Regne Unit està a punt del Brexit dur, però ningú no rebaixa posicions

Al Regne Unit, el debat sobre el Brexit està arribant al final amb les posicions tan enfrontades com al començament i es parla del Brexit dur com si es tractés d’una catàstrofe a punt provocar un cataclisme, però ningú s’espanta ni rebaixa plantejaments. Theresa May ha esdevingut l’ase dels cops, per la dreta i per l’esquerra, per la senzilla raó que és la primera ministra i a ella correspon moure les fitxes necessàries per aconseguir l’acord.

Tothom defensa les seves posicions al límit, però, paradoxalment, en el debat a Espanya sobre els pressupostos generals de l’Estat, el judici no se centra en l’habilitat del president del govern espanyol a moure fitxes per aconseguir prou suports, sinó en l’actitud dels grups independentistes reticents a donar suport als comptes d’un govern que ni tan sols els ha proposat negociar-ne una sola partida.

(Que consti, com he exposat en articles anteriors, la meva convicció que en realitat Pedro Sánchez utilitza el projecte teòric de pressupostos progressistes com un llançament publicitari del seu ideari suposadament d’esquerres, però que està ben determinat a mantenir-se al govern prorrogant els pressupostos del govern Rajoy, que li portaran menys problemes a Brussel·les, però també a Madrid, on un acord pressupostari amb els independentistes es llegiria lògicament com un pacte Sánchez-Puigdemont que tindria reaccions explosives).

Catalunya, que era un factor d’estabilitat a Espanya, ha esdevingut una minoria de bloqueig que impedeix que l’Estat funcioni

Resulta, però, que a alguns presumptes independentistes els tremolen les cames davant la pressió política i mediàtica perquè votin els pressupostos de l’Estat. Li tremolen les cames al Partit Demòcrata dels Estats Units per defensar les seves posicions? Li tremolen les cames als partidaris del Brexit dur? Doncs hi ha diputats al Congrés que, segons diuen, volen aconseguir la independència de Catalunya sense molestar ningú i, per tant, donant suport al govern actual de l’Estat. És una paradoxa que cal analitzar.

Hem de partir de la base que a Catalunya han passat coses els darrers anys que han canviat el paradigma polític. Abans Catalunya era un factor d’estabilitat política a Espanya; per això Jordi Pujol va arribar a ser “Español del año” i el PSC col·locava els millors ministres a Madrid. Però va arribar un moment en què, per raons diverses, els catalans, o una bona part d’ells, van considerar que tanta estabilitat s’havia convertit en una presa de pèl i van optar per canviar d’estratègia i la situació es va desestabilitzar. I, efectivament, des de llavors, Espanya no funciona, perquè Catalunya s’ha constituït en una minoria de bloqueig. Tanmateix, des de llavors al món sobiranista hi conviuen dues tendències estratègiques contradictòries: uns, disposats que rebenti tot si cal, i uns altres, que no estan disposats que rebenti res.

En el sobiranisme conviuen els partidaris d’exercir la inestabilitat fins forçar la negociació amb l’Estat amb pactistes que confien que els PSOE indulti els presos

Els primers han assumit el canvi de paradigma. Ateses les circumstàncies de repressió, consideren que Catalunya no té cap altra opció que exercir constantment com a minoria de bloqueig i factor d’inestabilitat a Espanya fins que l’Estat s’adoni que governant contra Catalunya no se’n sortirà i que no té més remei que asseure’s a negociar. Sostenen que mentre hi hagi presos i exiliats cal combatre l’estabilitat i que afavorir-la equival a claudicar. A parer seu, si hi ha estabilitat política, l’Estat espanyol no tindrà cap incentiu per resoldre la situació dels presos i dels exiliats, i menys plantejar-se l’autodeterminació de Catalunya.

Els segons són els acostumats al pacte com a modus operandi i apliquen la màxima del que has perdut treu-ne el que puguis. Pensen que en les circumstàncies actuals no hi ha cap més remei que ajudar el PSOE perquè no governi la dreta pura i dura i esperar que un govern de Pedro Sánchez concedeixi l’indult als presos —no pas als exiliats.

Hi ha un altre argument per votar els pressupostos: el que defensen el PSOE, el PSC i la premsa addicta com és l’enèsima promesa d’ inversions de no sé quants milions d’acord amb l’Estatut, que posa de manifest la incapacitat dels socialistes d’assumir el canvi de paradigma. “Tiiites, tiiites, tiiites…”, va cridar Jordi Pujol quan Aznar li va oferir alguna cosa més, quatre ministres al govern d’Espanya. I el 126è president va afegir: “Però què s’han cregut que som?”.

Anar a la font
Jordi Barbeta

Powered by WPeMatico

Translate »