Raül Garrigasait: ” La nostra relació amb el passat cultural ara és més lliure”

Rate this post

L’assagista i traductor Raül Garrigasait (Solsona, 1979) està vivint enguany el seu propi annus mirabilis: La seva novel·la Els estranys ha guanyat el Premi Òmnium de Novel·la després de ser també premiada amb el Premi Llibreter 2017; ha presentat com a president La Casa dels Clàssics, una ambiciosa aposta editorial sorgida de l’adquisició de la Fundació Bernat Metge, que dirigeixi, per part de la cooperativa SOM, i acaba de presentar El fugitiu que no se’n va. Santiago Rusiñol i la modernitat, editat per Edicions 1984. Parlem amb ell d’aquest llibre i de la resta de projectes que té entre mans.

Raül Garrigasait/ACN

D’on sorgeix l’encàrrec del llibre?

En Xavier Albertí i l’Albert Arribas em van comentar que tenien preparat tot un seguit de propostes, l’anomenat Epicentre Rusiñol, amb muntatges teatrals al TNC, exposicions, etc. i em van demanar que hi contribuís amb una reflexió sobre Santiago Rusiñol. Em va sorprendre, perquè jo no havia tingut mai tractes amb Rusiñol…

Fins llavors, quina era la teva idea sobre Rusiñol?

Per a mi era l’autor de L’auca del senyor Esteve, un personatge semi llegendari i folkloritzat, envoltat d’anècdotes, com el seu viatge per Catalunya amb carro acompanyat de Ramon Casas. És a dir, no sortia de la capa més popular del personatge. Per això abans d’acceptar o no la proposta necessitava submergir-m’hi a les obres completes de Rusiñol. I hi vaig trobar molta teca. Darrere d’aquesta capa folkorica hi ha un pintor i un escriptor molt interessants. És la figura clau en la modernització de la cultura catalana, que passa dels Jocs Florals al món de Rusiñol, on hi ha addicció a la morfina, marginats, conflictes entre ideologies, entre classes socials, entre l’estat i l’individu… És a dir, tots els temes clau de la Modernitat entren a la cultura catalana a través d’ell.

Dius que Rusiñol és un personatge folkloritzat, per què tant ell com Josep Pla van abonar aquesta visió de sí mateixos?

És un fet recurrent a la nostra història cultural: la folklorització aconsegueix que les coses que no desapareguin. Les manté en conserva, fossilitzades, i ha estat per molts artistes una estratègia de supervivència. Penso en Salvador Dalí, per exemple, que per als seus contemporanis era més personatge que artista. Pla o Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, també han perdurat com a figures populars. Rusiñol tenia una capacitat enorme per crear-se una imatge pública: Era molt popular a l’època, simpàtic, seductor, i a partir de l’època noucentista aquesta popularitat va ser la manera de trobar un espai.

Abans, però, és qui trasllada a Catalunya els grans debats intel·lectuals, polítics, morals, socials, del món…

Hi ha una idea obsessiva en Rusiñol que és crear l’espai de l’art modern, és a dir, que sigui permeable a tots els conflictes del seu temps, però, alhora insubornable en la seva llibertat.

De quina manera es combina Rusiñol la seva aposta per l’art per l’art i, alhora, estar tan atent als conflictes del seu temps?

Una cosa que fa Rusiñol és flairar una atmosfera a París i en la seva traducció a Catalunya transforma aquesta intuïció en altres coses. L’art per l’art és una expressió que fa servir, però no en un sentit purament estètic, defensant un art deshumanitzat que és pura forma, que és com s’entenia a finals del segle XIX, sinó que ho fa per defensar l’artista modern davant la societat. Als discursos del Cau Ferrat parlava de la Santa Lluita, que era la lluita per crear art modern en un entorn hostil. De fet, Rusiñol és un activista cultural i el Cau Ferrat és la primera institució d’art modern de Catalunya. I com que ell converteix l’art per l’art en la lluita de l’artista modern contra la grisor i “el mal de prosa”, el terme ja conté aquest intent d’obrir l’art modern als conflictes del seu temps.

La folklorització aconsegueix que les coses que no desapareguin. Les manté en conserva, fossilitzades, i ha estat per molts artistes una estratègia de supervivència

Raül Garrigasait/ACN

M’ha semblat interessant com destaques que Rusiñol és testimoni i explica a les seves obres -com L’hèroe– el poder abassegador de l’estat sobre l’individu i la societat del seu temps…

Una cosa que em va sorprendre molt és trobar que la reflexió fora el poder i la violència és un fil conductor de l’obra de Rusiñol. Això és molt present a La Niña Gorda, a L’alegria que passa i a L’hèroe, on hi ha unes descripcions sobre la violència colonial esfereïdores. En aquest cas, l’obra explica com l’estat usurpa la vida d’un noi i el converteix en un instrument de propaganda que la família no reconeix quan torna a casa envoltat de banderes i convertit en un símbol. El conflicte és triple: entre l’individu i l’estat, entre l’estat i la família i, pels lectors del seu temps, entre poble català i l’estat.

Quan presentàveu l’altre dia els Jocs Florals de Canprosa destacàveu com l’obra es va interpretar com una sàtira anticatalanista, fins i tot com alguns sectors anticatalanistes se la van apropiar, i com Rusiñol es va explicar en un pròleg on deia que “Ja és prou gran Catalunya, ja és prou just lo que defensa, perquè no es pugui fer broma de totes les petiteses que tenen les causes nobles”…

I també diu que cap causa, per enlairada que sigui, té dret a subordinar l’art. Que l’art ha de ser lliure. I hi ha un moment al llibre on assenyalo que ell creu que la poesia no s’ha de subordinar a la causa patriòtica, però alhora, i cito: “que són els poetes els que donen nom a un poble i és per ells que saben que existim darrere les fronteres”. És a dir, té clar que l’art té conseqüències polítiques, però només si sap conservar la seva llibertat, si no és propaganda.

De fet, ell critica més que la politització del seu temps, el partidisme…

O més aviat la banalització o la utilització d’un ritual polític per finalitats polítiques, tal passava a l’època. No era important si la poesia era bona sinó premiar els companys de causa i que la gent estigués contenta amb la festa.

Fins a quin punt l’esperit dels Jocs Florals pot ser vigent? La comparativa que apuntes entre el final de l’obra i l’1 d’Octubre em semblen les millors pàgines del llibre i del millor que he llegit sobre aquesta data…

Els Jocs Florals de Canprosa són un mirall i, alhora, té aquesta contraposició estranya: És una paròdia, però al final acaba amb la policia atonyinant els joves que van a cantar els Segadors. És un mirall ambivalent.

La ironia rusiñoliana tenia un punt d’estima per l’objecte de la seva sàtira?

Rusiñol a la seva obra té paròdies de totes les ideologies del seu temps: La “merienda fraternal” és una sàtira del republicanisme populista de Lerroux, a Els Jocs Florals de Canprosa li toca rebre al catalanisme de la Lliga, Llibertat! és una crítica al progrés i d’igualtat il·lustrades… Però és una crítica que té un fons bonhomiós, no és un sarcasme destructiu.

Tracta temes vigents llavors i ara. A La Niña Gorda, per exemple, parla de la submissió de la dona, del matrimoni, etc.

La Niña Gorda és una novel·la fantàstica per llegir des dels estudis de gènere i feministes, perquè presenta amb molta cruesa la submissió de la dona. Però Rusiñol no fa mai propaganda ideològica, i fins i tot té un monòleg, La feminista, que se’n riu del feminisme. Però és molt típic de Rusiñol canviar de punt de vista constantment.

Com definiries el seu pensament?

És difícil i varia una mica al llarg dels anys, però no deixa mai de ser un escèptic. Al final de la seva vida té un llibre que es diu Màximes i mals pensaments, que Josep Pla considerava “el sistema del seu escepticisme”, on davant les promeses emancipadores de la modernitat Rusiñol repeteix una vegada i una altra que el progrés material no millorarà les persones. És a dir, que el telègraf no ens farà millors persones. És un escèptic que té una fe indestructible i fins al final en l’art.

Al llibre contraposes La Niña Gorda i La Ben Plantada, com va reaccionar davant el noucentisme?

No queda esclafat pel Noucentisme i desapareix, sinó que des de L’Esquella de la Torratxa fa un glosari paròdic signat per Xarau, en clara referència a l’original de Xènius. I és que per ell els noucentistes, aquests intel·lectuals capaços de disciplinar-se i posar-se a les ordres d’un projecte polític, no els podia entendre. I, a més, hem de tenir en compte que els noucentistes deien que no havíem arribat a un nivell prou madur per fer teatre català i que ens calia traduir-ne… Com ho podia entendre Rusiñol, que era un autor eminentment teatral?

Era un conflicte generacional?

Els noucentistes tenien 25 anys i Rusiñol ja en tenia quaranta. I la manera de trobar un espai davant d’una nova generació que el vol arraconar és connectar amb la tradició popular de l’humorisme costumista barceloní, un teatre molt popular i fins i tot populatxer, que el va convertir en l’autor català més venut de la seva època darrere Josep Maria Folch i Torres.

Per què Josep Pla el recupera li dedica un text tan important?

El llibre de Pla és un retrat esplèndid de la Barcelona de 1900. La manera com descriu la Barcelona de la Restauració és meravellosa i repeteix diverses vegades que en aquella època s’ho passava molt bé, tot amanit amb les anècdotes de Rusiñol i Casas. Una part del projecte de Pla és salvar la cultura d’abans de la guerra, que ha quedat esclafada, i ho fa recuperant un personatge popular i estimat com Rusiñol. De Rusiñol en diu dues coses: que queia bé a tothom i que no havia parlat malament mai de ningú.

Una cosa extraordinària en aquest país!

I tant! I el que fa Josep Pla és presentar una vida cultural que no existia en el moment que ell escrivia, durant el franquisme, i usa els personatges, com fa amb els Homenots, de mirall, recuperant un món i a vegades inventant-se’l. Perquè al final el Rusiñol que presenta Pla és folkloritzat i no entra gaire en la seva faceta més literària.

De Rusiñol Josep Pla en diu dues coses: que queia bé a tothom i que no havia parlat malament mai de ningú

Raül Garrigasait/ACN

Aquest llibre apareix després de l’èxit d’Els estranys. De quina manera dialoguen ambdós llibres?

Els estranys girava al voltant de la violència de la modernització i aquest llibre parla de l’entrada de la modernitat artística i tots dos llibres parlen d’un món en crisi: La modernitat no és un estil o una moda, sinó l’entrada d’un món en crisi i tots els conflictes. Conflictes de classes, d’idees, entre l’individu i l’estat, etc. I jo en el Rusiñol hi veig un vincle clar amb Els estranys.

Et sents part d’una generació?

M’interessen molt el que escriu la gent de la meva edat, però crec que fem coses molt diferents. Si entenem generació com a grup homogeni, jo crec que no. Una de les gràcies de les generacions actuals és que la diversitat literària és molt gran. Els meus interlocutors són de moltes generacions diferents.

Ets el president de la Casa dels Clàssics. Ens en pots fer cinc cèntims de com actualitzeu i revitalitzeu el projecte de la Bernat Metge?

La Casa dels Clàssics vol ser un projecte de promoció de la creació, el pensament i els clàssics universals que reprengui aquella voluntat que hi havia a l’origen de la Bernat Metge de fer servir els clàssics per dinamitzar la cultura i enriquir-la. Fer servir els clàssics com una forma de connectar amb l’època, a través d’una col·lecció de llibres però no només. Vol transformar la cultura de la seva època, en definitiva. La Casa dels Clàssics és hereva d’aquesta voluntat i continuarà editant la col·lecció Bernat Metge i noves col·leccions, però també té un programa d’activats de cursos, conferències, festivals, passejos que vinculin clàssics, creació i pensament. No hi ha creació sense relectura de la tradició.

Deies que ets una persona capaç de dialogar amb diverses generacions. Penses que la teva generació -que també és la meva- és capaç de dialogar amb més facilitat amb aquestes diverses generacions i acostar-se a la tradició catalana sense perjudicis?

Tinc la sensació que la nostra relació amb el passat cultural ara és una mica més lliure. I no parlo només de la meva generació, sinó del nostre temps.

Creus que aquest llibre es pot posar al costat, per exemple, d’El nostre heroi Josep Pla, d’Enric Vila, pel canvi de paradigma que va suposar en la lectura de Pla?

Totes dues són relectures de la tradició i no només això, sinó també dues maneres d’enfrontar-se al passat per entendre el present. Això en el meu llibre no és tan explícit, però sí que m’agradaria que hi hagués més assaig català que permetés una relectura creativa de la tradició, un fenomen habitual en totes les cultures establertes i aquí, potser per la capa de folklorització, hi ha unes certes inhibicions que cal tancar.

M’agradaria que hi hagués més assaig català que permetés una relectura creativa de la tradició, un fenomen habitual en totes les cultures establertes

Anar a la font
Joan Safont

Powered by WPeMatico

Translate »