Rastres de la nomenclatura franquista a les voreres dels carrers de Barcelona

Rate this post

Acompanyo l’artista visual Frederic Perers fins al carrer de Taxdirt, a pocs minuts de la plaça de Joanic de Barcelona. El carrer de Taxdirt abans era la continuació del carrer Sant Lluís. Fou durant el franquisme que li van posar aquest nom, que remet a una gesta militar espanyola a prop de Melilla. Amb la represa democràtica, el nom no es va canviar. Avui, doncs, és un dels molts noms imposats pel franquisme que romanen a la ciutat. De fet, aquesta zona de Barcelona té molts carrers que perviuen des de la dictadura. Un exemple que irrita: el carrer del Secretari Coloma, que homenatja Juan de Coloma, secretari dels reis catòlics, que gràcies al seu càrrec va introduir la Inquisició a Catalunya i va signar l’expulsió dels jueus el 1492. Els rastres del franquisme a voltes són poc cridaners, subtils, ignorats, però hi són. I en la nomenclatura dels carrers de Barcelona en trobem rastres a grapats.

Però Frederic Perers ha triat el carrer Taxdirt, perquè en una vorera encara hi resta una de les poques inscripcions ben visibles del nomenclàtor franquista de Barcelona. Abans les voreres també contenien el nom dels carrers. Amb l’arribada de la democràcia, es va veure que era més senzill de canviar la placa d’una paret que no aixecar el ciment industrial d’una vorera. De manera que l’artista fa deu anys que va detectar que en molts carrers de Barcelona coexistien i s’enfrontaven dos nomenclàtors, el franquista i el democràtic, que confrontaven també el passat amb el present.

Frederic Perers acaba de presentar el llibre Voreres, un volum apassionant que atrapa aquests rastres de noms de carrers franquistes col·locats a les voreres de carrers de Barcelona. La pràctica de posar el nom del carrer a la vorera començà a la primeria del segle XX, quan s’urbanitzà l’Eixample. La retolació es feia amb uns panots lletra (rajols de pòrtland que contenien cadascun una lletra de l’alfabet) que formaven les paraules. Fa no més de deu anys encara se’n podien trobar prou.

El llibre recull tot el procés de treball d’un projecte fet de molts estrats, que hi donen profunditat: conté un inventari de carrers amb restes de panots lletra que encara es podien trobar a la primera dècada del segle XX a Barcelona. Conté la recerca molt ben documentada de la història del procés de pavimentació de la ciutat, de la introducció d’aquest nomenclàtor de voreres, dels fabricants de panots, etc. Conté un seguit de projectes i accions que han nascut d’aquesta recerca. I conté un apèndix amb els noms que tenien els carrers en cada època històrica.

La recerca, amb mirada d’artista, que ha fet Frederic Perers ens acosta a aquestes lletres oblidades, que s’han convertit en una cruïlla entre el passat i el present de la ciutat. En testimonis d’una dictadura que va utilitzar el nomenclàtor com a arma política. L’hem entrevistat per descobrir la dimensió del seu treball, en un moment en què la societat catalana viu un alt grau de censura i repressió encoberta, en què es tornen a usurpar noms i termes i en què s’entén més que mai que el nom fa la cosa.

Luchana / Roc Boronat  (2005). Foto: Frederic Perers.

Us definiu com un artista visual que treballa amb el record, el rastre i la memòria.  Per tant, el projecte Voreres encaixa perfectament en aquests interessos. Però què us va fer interessar-vos per aquest àmbit?
—És el meu camí natural. M’interessa sempre molt més el que ha passat que no el que passarà. Rellegir o reciclar o tornar a coses pretèrites. Però com hi he arribat? És una pregunta que m’he fet moltes vegades. Suposo que el factor més important és que quan era petit a casa vivíem amb els avis. Ells eren les meves mainaderes, nascudes l’any 1902 i l’any 1905. Jo sóc del 1974. La gent amb qui he conviscut més hores fins a quinze anys o vint, a banda els pares, eren els meus avis, gent molt gran. Em passava les tardes en un pis de l’Eixample antic, només parcialment retocat, envoltat de vivències dels avis: que si l’avi havia sentit l’olor de cafè quan el torraven o recordaven quan baixaven a comprar gel al colmado de la cantonada o havien vist per la Rambla de Catalunya baixar cabres o que quan van plantar les palmeres de la Diagonal eren més baixes que l’avi, o quan van cobrir el tren de Sarrià… També hi fa molt la militància política, que ja des d’adolescent vaig practicar. Molts projectes, avui, no deixen de ser petites accions amb el país al darrere, que no deixen d’assemblar-se molt a les anades al Fossar per la Diada o a les manifestacions del Nou d’Octubre a València. No deixo de fer, al final, el mateix que he fet sempre. No hi ha hagut cap trencament.

Com vau començar?
—A partir del 1999, els primers projectes que feia eren a camp obert, amb unes inscripcions més aviat grans, generades a partir de la coneixença d’uns fets que van tenir lloc en l’indret on intervenia. Per exemple, el projecte Sempervivens (2002), al pla de Bergús (al Bages): a començament del segle XVIII, el pla de Bergús va allotjar unes quantes vegades la soldadesca franco-castellana durant els setges de Cardona. L’exèrcit pretenia aquest enclavament (darrer baluard de les llibertats catalanes), que finalment hagué de capitular després de la caiguda de Barcelona. El ritual de tornar al punt zero acompanyat únicament per la consciència de la gravetat d’un moment (pretèrit o present) i poder-hi intervenir, sempre m’ha semblat d’una precisió i una potència màximes.

La intervenció no té la voluntat de museïtzar res.
—No. És una acció temporal que no interfereix en l’acció socioeconòmica del lloc. El pagès s’ha de tornar a trobar l’espai com el tenia. Passar per allà i registrar l’acció fotogràficament. Un altre projecte d’aquest estil fou Avenir (2001): una part important del Solsonès, el Bages i la Segarra va ser arrasada pel foc l’estiu del 1998. L’incendi va cremar totalment el municipi de Riner, l’univers on havien transcorregut les meves vacances d’infant i adolescent. Amb la inscripció volia subratllar la capacitat de refer-se de la gent d’aquestes comarques després d’aquell daltabaix.

I en el cas del projecte Voreres, quin va ser el punt de partida?
—En els projectes duts a terme fins llavors hi havia sempre un component emocional previ important, de connexió amb el lloc, de sentir-se atret per un fet que hi hagués tingut lloc que feia sempre d’espurna inicial. En el moment d’intervenir en el lloc, d’aquell fet sovint ja no en quedava res. A Voreres el procés partia més de l’observació, d’obrir els ulls i veure coses. Aquest és el primer projecte que faig abocat als rastres. Són elements que pots mirar i pots tocar.

Tots els vostres projectes també tenen en comú que són paisatge.
—I que són escriptura. Sempre hi ha paraules, hi ha llengua. Diria que això sí que em ve de l’escola. La meva, Sis Joans, fou un dels primers centres del postfranquisme, una escola catalana i laica. I fer servir la llengua és una manera de reivindicar-la. Doncs, de manera natural, faig servir la llengua quan intervinc, ja sigui collint lletres (físicament o fotografiant-les) o afegint-ne de noves.

Quin era l’eix principal de Voreres?
—La clau de volta del treball és la presa de consciència que el que tenia al davant, aquella duplicitat de nomenclàtors, era una cosa excepcional, una rara avis, un fet irrepetible. M’explico: sempre que es passa d’una dictadura a un context democràtic o a la inversa, un dels elements públics que el fan més evident és el canvi de nomenclàtor. En dictadura la imposició d’un nomenclàtor és l’assoliment del control total. ‘Ho domino tot, fins i tot els noms del teu espai públic.’ A partir del 39, després de la desfeta, els barcelonins es van trobar obligats a canviar en sec d’imaginari, a fer vida per un altres carrers, per un context denominativament nou i descatalanitzador. La cruïlla de Gran Via amb Marina, directament, no existia. Oficialment durant quaranta anys allò va ser Avenida de José Antonio Primo de Rivera amb Paseo Carlos I.

Frederic Perers (fotografia: Albert Salamé).

La nomenclatura com un acte de dominació. També la idea que la paraula fa la cosa.
—Completament. La paraula fa la cosa.

És interessant poder-ne parlar ara, de Voreres, des d’aquest vessant, per entendre el moment de censura i de manipulació de les paraules que vivim avui: censura de paraules als mitjans públics catalans o terminologia molt específica i intencionada en les resolucions judicials.
—Terrible, no cal dir-ho. On devem ser, políticament parlant, si ens trobem que algú de fora ens mana dir allò o allò altre, amb aquest o aquell altre matís? Que censura, doncs. En una democràcia les coses no funcionen així.

Però el punt de partida del vostre treball va consistir a descobrir que coexistien dues terminologies a la ciutat, de Barcelona: la de les plaques de les façanes, col·locades després de la dictadura franquista, i les inscripcions amb panot lletra de les voreres dels carrers, que mantenien la nomenclatura franquista.
—Sí, la qüestió és interioritzar i ser conscient que quan hi ha un canvi de règim, la substitució dels noms en quatre anys o cinc queda feta. La substitució s’acostuma a fer a tot arreu amb les plaques de retolació penjades a la façana. No deixa de ser una substitució relativament ràpida. Però la situació excepcional d’aquí és que a Barcelona, durant el segle XX, es fan servir dos sistemes de retolació. Un és molt fàcil de substituir. L’altre, el de les voreres, és molt més feixuc d’actualitzar. Es van fer intervencions esporàdiques, com la que a començament dels vuitanta va fer arrencar els noms del Generalísimo que hi havia encastats a les voreres a la Diagonal. Però no es va donar cap ordre general ni de renovació ni de substitució dels noms de les voreres instal·lats pel règim anterior.

I aquí neix la contradicció del nomenclàtor dels carrers de Barcelona.
—Exactament. Durant anys, en un mateix espai físic convivien dos noms. I dos noms vol dir moltes coses: dos moments històrics; un vol dir feixisme, l’altre vol dir democràcia… Per a mi era la fascinació d’aquest moment. Les voreres, encara a primers dels anys noranta, eren un museu: per als joves que ja no havien nascut en dictadura, la nomenclatura de les voreres era una manera de flairar-la. La primera part d’aquest projecte va consistir a documentar aquests rastres a les voreres. Del 2002 al 2009, l’objectiu del projecte era fer-ne un inventari. Era capturar aquesta cruïlla històrica. I sabia que en pocs anys aquests rastres desapareixerien.

De fet, avui ja no hi són.
—Avui ja no queda pràcticament res. Les dualitats més conflictives ja no hi són. Jo vaig suggerir a l’Ajuntament de Barcelona que en deixés un. El més fort avui segurament es troba a prop de la caserna del Bruc i és el del Teniente Coronel González Tablas, nom imposat per l’ajuntament franquista el 1956.

Com vau procedir a fer l’inventari?
—Vaig anar resseguint tots els carrers de Barcelona. Vaig començar amb els meus itineraris normals: de casa meva, al barri de la Ribera, a l’Eixample, on vivien els meus pares. Un altre itinerari fou de la Ribera al Poblenou, perquè hi tenia el local d’assaig amb el grup de música on tocava. En aquell moment, el Poblenou l’aixecaven tot. Primer ho anotava i després ho vaig començar a fotografiar. Durant sis anys, la meva parella i jo, una pila de caps de setmana vam recórrer la ciutat, carrer per carrer. Localitzàvem les lletres en panots que quedaven a les voreres de la ciutat.

Què descobriu en aquest procés d’inventari? Devíeu començar a sumar capes de complexitat en el projecte.
—Efectivament. Amb aquest projecte no hem deixat de tenir sorpreses. Per exemple, la Via Laietana durant el franquisme arribava fins a dalt de tot, perquè havien eliminat el nom de Pau Claris. Avui encara se’n conserva una T, al carrer de Pau Claris 169. És l’únic element que evidencia avui que el carrer de Pau Claris havia passat a dir-se Via Layetana. Per mi això és molt potent. I després faig la pregunta a casa i em diuen: ‘L’àvia en deia carrer Claris.’ Això va acabar donant peu a una instal·lació permanent, que vaig fer al carrer de Cabanyes, rebatejat Poeta Cabanyes per les autoritats franquistes l’any 1949.

Un altre projecte nascut de Voreres.
—El projecte Voreres no sabia on acabaria. D’entrada només vaig voler fer l’inventari. Però va arribar un moment que em vaig preguntar on anaven a parar els panots lletra de les voreres. Es llençaven. I em vaig proposar també de recuperar-los. A més d’inventariar, vaig començar a perseguir els operaris, obra per obra, suplicant que em guardessin aquelles lletres, que no les llencessin. Tot allò era franquisme viu en ple segle XXI. La cosa que no explico al llibre és que vaig pensar de tornar a l’acció i escriure ‘Memòria històrica’ amb panots utilitzats per les autoritats franquistes pels noms dels seus carrers. Això va ser un dels al·licients per a recuperar totes les lletres de l’alfabet, que em calien. Però com que sóc com sóc, no em vaig conformar amb vint-i-set lletres, sinó que les volia totes. Tot el tauler de joc a casa. En un magatzem tinc guardats cap a dos-cents panots lletra.

D’aquest projecte, m’agrada que heu fet també una recerca sobre la història dels panots, les voreres, que són un aspecte petit de la ciutat…
—…és com la sola d’una sabata.

Exacte, es trepitja i no és un tema transcendent. Però les voreres tenen una història que fan una gran aportació a la història de la ciutat. És des d’aquests marges que es construeix també la història.
—Totes les fotos de Barcelona que es mostren en el catàleg de Voreres no mostren una Barcelona llustrosa, sinó una Barcelona en construcció. Però això correspon a la penúltima fase, la de la recerca. Per seguir el fil cal dir que l’amic Jordi Boldú em va animar que em presentés a la convocatòria del concurs de projectes artístics de Can Felipa del 2007, tot fent alguna cosa amb els panots. I així va néixer la instal·lació Voreres (2007), feta amb quaranta panots lletra que en un joc de miralls es convertien en una gran vorera infinita, una vorera de voreres, i que és un homenatge a la manera pròpia de retolar els carrers de Barcelona. Per presentar-me al concurs, vaig haver d’escriure una memòria del projecte. I aquest dossier va ser l’embrió del llibre, perquè em va obligar a fer una mínima recerca. I va ser llavors que Manel Clot, professor d’història de l’art i crític d’art, em va animar a acabar la recerca. Això va voler dir que del 2007 al 2011 tanqués l’inventari, per documentar allò que era volàtil, i cap al 2009 em posés a documentar-me i, doncs, a entrar en els arxius.

Un altre moment determinant per al projecte.
—Vaig començar a investigar en quin moment es va començar a posar aquest sistema de retolació, qui en va ser l’impulsor, qui fabricava els panots… I vaig trobar dos documents notables, que no s’havien publicat fins ara. El document més important és del 9 d’agost de 1916, un acord de l’Ajuntament de Barcelona per a la retolació de les voreres. És l’acord que, per primera vegada, obliga a retolar les voreres. I aleshores la pregunta és: qui va ser el pare d’aquest acord? No ho sabem. Però sí que sabem que l’impulsor, qui va insistir perquè l’acord es dugués a la pràctica, va ser un familiar dels Ainaud de Lasarte. La idea és que l’Eixample en aquella època tenia moltes zones que només eren una retícula, no era urbanitzada encara, perquè fou un procés lent. Primer havien d’expropiar els terrenys, després anivellar-los, canalitzar les rieres… De manera que durant molts anys a molts punts de la ciutat no hi va haver parets on col·locar les plaques dels noms dels carrers. I és amb aquesta intenció que es van retolar les voreres. Com que no hi havia plans verticals es va utilitzar com a suport el pla horitzontal.

I quan apareix Lasarte?
—La meva hipòtesi és que la resolució és de l’any 1916, i Josep Maria de Lasarte va ser un dels principals corcons que l’any 1917, dues vegades o tres a la gaseta municipal, insisteix a tirar-ho endavant. I la suposició que faig és que ell l’any 1915, com a enginyer i representant de l’ajuntament, va anar als EUA, on va participar en un congrés d’enginyeria de San Francisco per aprendre’n i muntar l’Exposició Universal de Barcelona del 1929, que en un principi s’havia de fer a primers de la dècada dels vint. Possiblement, en aquell viatge Lasarte va veure la retolació de les voreres de la ciutat, implantada nou anys abans arran del terratrèmol que havia sacsejat San Francisco.

Instal·lació temporal, ‘Voreres’, de Frederic Perers (2007) (fotografia: Jordi Tamayo).

L’última fase del projecte és el llibre que s’acaba de presentar i els altres projectes que n’han sortit, com el del Poeta Cabanyes.
—Sí. De fet, l’últim projecte que treballo és també derivat d’aquest. Són acumulatius. Però bé, quan el projecte va agafar format de llibre, vaig veure clara la necessitat d’obrir un apèndix que es diu: ‘D’on ens vénen aquests carrers’, que implica entrar en el nomenclàtor a fons, que van ser tres mesos de bogeria.

D’això no n’hem parlat, però és molt interessant de saber que va ser Víctor Balaguer qui va definir la nomenclatura dels carrers de l’Eixample de Barcelona, traçant la història de Catalunya; com el franquisme va eliminar aquests noms i com, amb la represa democràtica, n’hi va haver molts que es van mantenir.
—A Víctor Balaguer li haurien de dedicar una gran plaça o un gran parc. Amb aquesta nomenclatura va reconnectar-nos amb el nostre passat, tres-cents anys enrere. I, a més, el que va fer a Barcelona va tenir translació a moltes altres poblacions catalanes. Aquests apèndixs són unes taules de correlació de noms de carrers i dates. Volia que d’un cop d’ull, amb l’urbanisme, es llegís la història del país. I, per una altra banda, hi ha tants casos encara de noms vigents avui que són d’origen franquista, que us en faríeu creus. Per exemple, l’avinguda de Roma. Aparentment sembla un nom innocu, però és un nom franquista: abans de la República es deia Diagonal del Ferrocarril, sortint de l’estació de Sants; durant la República es va dir avinguda de la Generalitat; i durant la dictadura, les autoritats franquistes el converteixen en Avenida de Roma, picant l’ullet a Mussolini.

Aquest projecte també evidencia que en molts casos la nomenclatura en la represa democràtica només ha estat un maquillatge, perquè l’única cosa que es va fer fou traduir el nom al català.
—Al Poble-sec, l’any 1911, hi havia el carrer Setge de 1714. Durant la dictadura de Primo de Ribera va passar a dir-se Concordia. Durant la República es va recuperar Setge de 1714. Amb la dictadura va tornar a ser Concordia. I amb la represa democràtica va quedar el nom de Concòrdia, tot i que als noranta el nom bandejat va recaure en una plaça.

Instal·lació permanent, ‘Via pública versus carrer popular’, de Frederic Perers (2011) (fotografia: Frederic Perers).

I, per tant, què us ha ensenyat aquest projecte sobre la ciutat d’avui?
—Hi ha rastres del franquisme descarats, que els hem permesos, i encara hi són. Però també hi ha accions subtils. Per exemple, la del Poeta Cabanyes, que entra en la fase final del projecte. Em van oferir la possibilitat d’intervenir en un espai públic, en un carrer del Poble-sec. Uns arquitectes coneguts, Claudi Aguiló i Martí Sanz, van guanyar el concurs per a urbanitzar la part alta d’aquest carrer. Hi ha molts carrers d’aquesta zona de la ciutat que homenatgen militars catalans de la guerra dels Segadors. Però n’hi ha un, de carrer, que se n’havia dit Cabanyes de tota la vida, i l’any 1949 les autoritats franquistes van decidir que deixés d’homenatjar aquest militar català, que va tenir una responsabilitat molt alta en la batalla de Montjuïc del 26 de gener de 1641, i, mantenint el mateix cognom, van agafar un poeta vilanoví, Manuel de Cabañes, poeta romàntic que es va morir a trenta anys, que va fer tota l’obra en castellà, que va aprendre castellà per escriure poesia en aquesta llengua, i li van dedicar un carrer del Poble-sec. Amb la represa democràtica, se’n va mantenir el nom i només es va traduir al català. Per tant, continua essent un nom imposat. L’acció que vaig fer és una inscripció, que és l’última inscripció en panot lletra de nova fornada de la ciutat, que diu: ‘Via pública versus carrer popular’. Té la voluntat de denunciar els atemptats franquistes al nomenclàtor i deixar constància d’aquest torcebraç pels noms de l’espai públic barceloní.

Hi ha un segon apèndix en el llibre, dit ‘Fora de Barcelona’…
—El llibre de les Voreres acaba amb un altre recull en marxa, que m’obliga a moure’m per tot Catalunya, per trobar rastres del franquisme amb els dos sistemes de retolació en la nomenclatura. Sitges va ser un punt de partida, on vaig trobar un exemple escruixidor de doble nomenclatura, passejant ben a prop del passeig marítim: el carrer de Josep Carner encara conservava el nom a la vorera del dirigent feixista Onésimo Redondo.

Frederic Perers continua reflexionant sobre el nomenclàtor i els panots lletra. La darrera peça que ha realitzat, fa pocs dies, i que han tingut la sort de publicar a VilaWeb, tanca la sèrie ‘Proclames de llibertat’. Pren per títol Primer d’octubre, i tal com diu ell: ‘L’obra s’apropia una de les proclames més repetides d’aquestes darreres setmanes i de vint-i-vuit panots rescatats de les voreres franquistes, posats (per fi) al servei de la voluntat popular.’

Anar a la font

Powered by WPeMatico

Translate »