Ramón Cotarelo: “La relació entre Catalunya i Espanya és una relació colonial”

Ramon Cotarelo és catedràtic emèrit de Ciència Política de la UNED. Es va mostrar molt crític amb la transició espanyola i més tard amb el desmantellament de l'estat del benestar. En els últims anys s'ha dedicat a l'estudi de la ciberpolítica i s'ha destacat pel seu suport al dret a decidir dels catalans. Acaba de publicar, a La Caja Books, Els nous dictadors, un llibre en el qual qüestiona les tendències autoritàries que proliferen al món i en el que mostra el seu suport a l'independentisme català.

Aquest és un llibre que cita eminents politòlegs, sociòlegs i filòsofs, però que no té aparell de cites com els textos acadèmics. A qui va dirigit?

És un llibre per a tothom. És un assaig escrit sense tecnicismes, sense academicismes, però amb rigor. Això no és un pamflet. Està en una línia d'assaig i estudi del fenomen de la dictadura que té una àmplia trajectòria. A Catalunya la dictadura ja va ser objecte d'un famós estudi de Cambó, que va ser escrit en temps de Primo de Rivera. Li va contestar, des d'un punt de vista molt diferent, Andreu Nin. Com la dictadura ens afecta a tots, el tema ha estat abundantment tractat, i amb molt nivell. Jo intento aportar el meu gra de sorra intentant fer arribar aquestes reflexions al gran públic.

Les dictadures són una cosa del passat, del present i molt probablement del futur

Ramon Cotarelo - Sergi Alcàzar

Per què parlar avui de les dictadures? No són una cosa del passat?

No, és clar que no… Són una cosa del passat, del present i molt probablement del futur. La dictadura és el govern arbitrari, en el qual el governant no està sotmès a la voluntat dels governats, sinó al revés. La dictadura canvia de forma contínuament, s'oculta… Qui podia dir en públic, a Espanya, durant els 40 anys de Franco, que allò era una dictadura? La dictadura s'implanta, i impedeix que es descobreixi i que s'investigui. La dictadura necessita una investigació crítica perquè pren moltes formes.

A què es refereix quan parla de "dictadura de la majoria?

Al llibre parlo de la possibilitat que la democràcia, sense deixar de ser una democràcia, es converteixi en una dictadura, i ho aplico al cas català. La majoria pot ser tirànica si hi ha una minoria que no té possibilitat de ser majoria mai i sobre la qual la majoria pren decisions… Els catalans són minoria i mai no podran fer realitat els seus anhels, perquè podran ser sotmesos per la majoria. Això és la dictadura de la majoria, i ja ha estat molt teoritzada, encara que ves-te'n a explicar-li això al Borrell o al Sánchez.

Els catalans són minoria i mai no podran fer realitat els seus anhels, perquè podran ser sotmesos per la majoria

A Els nous dictadors argumenta que Espanya no és una democràcia homologable a les d'altres punts d'Europa. Per què?

És així perquè en els últims 300 anys Espanya no s'ha semblat gens a un estat de dret com els europeus, tret d'en una part del curt interregne de la Segona República. Si l'estat de dret ha de tenir arrels, tradicions, costums… Espanya no pot ser un estat de dret. I no podem creure que per obra de la divinitat Espanya s'hagi convertit sobtadament en un estat de dret, després de 40 anys de tirania… Hi ha els que ens venen que, amb la transició, de sobte la població s'aixeca profundament democràtica. Això no és creïble.

En què es percep la debilitat de la democràcia espanyola?

La tirania de la majoria opera de forma sistemàtica. Això genera presos i exiliats polítics. I hi ha repressió penal de les idees: hi ha condemnes a gent per rapejar, per explicar acudits per internet… Tenim legalitzats a partits i organitzacions obertament feixistes, que es declaren com a tals i que són acusacions populars en processos penals… I els processos penals estan gestionats per un sistema judicial que no es va depurar després de la dictadura. No és va depurar ni la judicatura, ni la policia. La credibilitat de la premsa i els mitjans és zero, la més baixa d'Europa. Els mitjans no són fiables, perquè menteixen. I menteixen perquè defensen els interessos d'una part, perquè estan pagats… La independència del poder judicial és la més baixa d'Europa; això ha estat dit pels mateixos jutges i pel Consell d'Europa. Hi ha res més repugnant que un jutge injust? Hi ha alguna cosa pitjor que això? La base de l'Estat de dret és la independència del poder judicial, i a Espanya el poder judicial no és independent. Espanya no és un Estat de dret homologable als que vol apropar-se. Això és pura propaganda. M'agradaria que em tornessin els diners que ens estan cobrant els d'Espanya Global per defensar que el blanc és negre.

La Constitució diu que tothom té de dret el seu jutge natural. Però, es pot considerar jutge natural a qui no entén la llengua de l'acusat?

Ramon Cotarelo - Sergi Alcazar

L'aplicació de l'article 155, es podria considerar un estat d'excepció de facto?

Per descomptat. Hi ha algun dubte d'això? Això és el dret penal de l'enemic. La relació entre Catalunya i Espanya és una relació colonial. I la metròpoli imposa el seu dret sobre la colònia… Per exemple, la Constitució diu que tothom té dret al seu jutge natural. Però, es pot considerar jutge natural a qui no entén la llengua de l'acusat? Si això és el jutge natural, jo soc bisbe de Cartagena. En el cas espanyol, no és només que les instàncies judicials estiguin faltant al seu deure, el que seria una falta relativament lleu… És que no estan per imposar justícia, sinó que són l'eina de l'oligarquia castellana per imposar la seva voluntat a Catalunya. L'oligarquia ha decidit recórrer als jutges perquè ja no pot recórrer a l'exèrcit.

La justícia no és independent a Espanya?

Quan la ministra Carmen Calvo exigeix que el govern belga lliuri Puigdemont, demostra que hi ha una persecució política. Està indicant que els jutges belgues han de lliurar a l'Estat espanyol un enemic polític seu.

El culte a la personalitat va estar molt arrelat en certs sistemes polítics, com les dictadures comunistes. Ha desaparegut en l'actualitat? És present al món occidental?

El culte a la personalitat no ha desaparegut, sinó que ha triomfat i s'ha generalitzat, gràcies a la potència dels mitjans audiovisuals. Ara hi ha culte místic a la personalitat en molts camps, no només en la política: n'hi ha prou amb pensar en Elvis Presley o en Marilyn Monroe. El culte a la personalitat és el nom que donem a l'afició a tributar culte als nostres ídols. Avui dia tens culte a la personalitat a tot arreu. Hi ha personalitats que aixequen passions en multituds de gent, però que resulten menyspreables per a moltes d'altres. Això es pot veure a Espanya amb Belén Esteban, que provoca sentiments contraris. I en el cas de la política, igual, o encara més… Però com la política és un terreny complicat, els esforços per constituir ídols, dirigents carismàtics, ensopeguen amb campanyes en contra dels seus adversaris, i això és conflictiu. I per parlar d'un tema sensible, ja que sempre m'agrada ficar-me a la gola del llop: la lluita per encapçalar el lideratge carismàtic polític del procés independentista català entre Puigdemont i Junqueras només es pot entendre com dues figures que tenen al darrera gent que practica el culte a la personalitat. Puigdemont es configura com un personatge carismàtic, i Junqueras també.

La democràcia no és un estat estable, sinó que sempre és una meta, a la qual no arribaràs mai

Es pot mantenir una democràcia mentre la banca tingui tant poder com té?

La democràcia no és un estat estable, sinó que sempre és una meta, a la qual no hi arribaràs mai. Ningú sensat et podria dir que hi ha una república perfecta. La humanitat occidental s'ha anat apropant a la democràcia. Però la democràcia viu en un conflicte intern permanent… Els rics intentaran sempre mantenir els seus privilegis i augmentar-los a costa dels interessos dels altres (i fins i tot d'altres de rics, quan poden). Com que per l'evolució de les creences, els vells dogmes absolutistes autoritaris i antidemocràtics han caigut en desús i la democràcia avui gaudeix d'un bon nom generalitzat, els rics han de mantenir les formes democràtiques, encara que buidant-les de contingut. Mentre hi hagi rics aquesta lluita prevaldrà… Hi haurà avenços i retrocessos. Però, és imaginable un món sense rics? Hem de fer-nos a la idea que només tindrem la democràcia que puguem conquerir amb les nostres forces. I, a més, haurem d'estar atents i tenir en compte que la democràcia ens la poden arrabassar a la cantonada. Si Rivera hagués guanyat, Espanya continuaria sent una democràcia? Probablement no…

La democràcia està en regressió?

En general, no corren vents favorables per a la democràcia, però hi ha llocs en què va millor i llocs en què va pitjor. Qui podia pensar fa uns anys que als Estats Units el president anava a ser aquest alienat, que pot provocar qualsevol desgràcia? Però alhora, hom pensava que la Unió Europea era un lloc en el qual venia de gust entrar-hi, però ningú no pensava que algú voldria sortir-ne, i resulta que ara n'hi ha un que vol sortir al·legant que no és un club democràtic. Jo soc optimista, crec que a nivell global hi ha un progrés, en línies generals, però amb grans retrocessos en alguns punts. L'ascens de les forces neoconservadores després de la caiguda del comunisme és fort. El neoliberalisme sembla que està a les últimes, sembla que està clar que no pot proposar solucions. Però no està clar què pot substituir-lo. Les democràcies han de funcionar partint de projectes, i jo no en trobo d'alternatius. Jo escolto el senyor Garzón, d'Izquierda Unida, i el veig parlar amb molta seguretat que el seu partit té solucions. Però encara no l'he sentit explicar quines són les seves propostes. Què proposen? Ni tan sols parlen de socialització dels mitjans de producció…

La bèstia feixista ha estat sempre en el Partit Popular

Ramón Cotarelo - Sergi Alcàzar

Què ha passat a Espanya per a l'espectacular pujada de la ultradreta?

No crec que hi hagi hagut una pujada de la ultradreta. Hi ha el que ha existit sempre. Alguns argumenten que el nacionalisme català ha despertat la bèstia feixista, però la bèstia feixista ha estat sempre al Partit Popular. Aznar ja ho va dir: "A la meva dreta no hi ha ningú". El que passa és que la dreta s'ha fragmentat, com sempre li ha passat a l'esquerra. Vox és l'extrema dreta, però, com no hi haurà extrema dreta en un país que té una fundació com la Francisco Franco que es va finançar fins fa poc amb fons públics? Vox està asseguda al parlament, quan no hauria de ser-hi, i també està formant part d'una acusació popular… Però això no és tan excepcional. L'Audiència Nacional és la continuació del Tribunal d'Ordre Públic, els jutges són els mateixos… Fins i tot van quedar-s'hi els que van jurar fidelitat als principis del Moviment Nacional…

Confia que les noves tecnologies contribueixin a la democratització?

Li dedico una part important del llibre a la qüestió digital. Les multituds no són irracionals, com les veien els teòrics de l'elit. Amb l'última revolució tecnològica, la digital, ha aparegut el fenomen internet, que té una virtut claríssima: ha apoderat la gent, que ha adquirit més capacitat. Qualsevol pot expressar-se en públic. Ara la presència de la gent a internet es fa percebre a tots els nivells, i fins i tot arriba a la televisió. Internet i els mitjans es barregen… Això ha donat a la gent una capacitat d'acció política que no havia tingut fins ara. Les multituds s'han fet intel·ligents, i estan fent la seva pròpia història. I això té gran importància: es passa de la política a la ciberpolítica. La política ja no es fa en el parlament: es fa a Twitter, als platós de televisió…

El tsunami no és sinó l'imperi de la xarxa

Quina repercussió ha tingut internet en la política catalana?

La revolució catalana en marxa és una revolució digital. La fa gent que té accés a les xarxes. Hi ha molts jubilats que donen suport a l'independentisme: tenen temps, tenen capacitat adquisitiva i tenen coneixements, perquè han estat actius al món laboral. El tsunami no és sinó l'imperi de la xarxa. I, què pot fer el poder davant això? El neci del ministre de l'Interior diu que trobaran qui és darrere del tsunami… Però si no van trobar ni les urnes! La revolució catalana és la primera revolució del segle XXI, perquè es basa en una cosa nova. Té alguns precedents a les primaveres àrabs: alguns països van entrar en ebullició gràcies als mòbils…. Es tracta d'una política que es mou en un terreny diferent, nou, i per això no poden parar-la. Aquí els Estats no controlen la gent, ni els mitjans…

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: