Quina resposta unitària cal donar a la sentència

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha començat a fer contactes per prendre el pols polític sobre quina ha de ser la resposta de país davant la sentència del Tribunal Suprem. De fet, ha decidit accelerar les gestions amb l’objectiu de trobar un posicionament unitari a mitjans de juliol. En quins termes s’ha de bastir la resposta? Naturalment, abans que res caldrà valorar el sentit i l’abast de la sentència, que només resultaria acceptable en cas d’una clara absolució que retornés els presos polítics a la vida política amb tots els seus drets garantits. Si això no passa, i no hi ha gaires esperances que passi, el més important i crucial serà que hi hagi una resposta realment de país, és a dir, tan àmplia i unitària com sigui possible. En aquest sentit, el que cal és provar d’incloure en el consens polític i ciutadà el 80% de la societat catalana que no entén l’existència de presos polítics, que no entén que s’estiguin retallant drets i llibertats bàsiques i que no entén que no es pugui resoldre la situació amb una consulta a les urnes. 

Aquests tres eixos, tan àmpliament compartits, són una sòlida base democràtica per bastir la necessària resposta –també tan compartida com sigui possible– a una sentència que pot provocar un xoc emocional i un trasbals social, a més, esclar, de tenir efectes polítics imprevisibles. Que davant d’això la reacció popular sigui alhora tan cívica com massiva, i que per tant vagi més enllà de l’independentisme, li donarà una legitimitat i una força superiors que poden esdevenir, en un futur immediat, armes de reconstrucció massiva de la cohesió social. Internament, la societat catalana pot foragitar així la fractura interessada que alguns persegueixen. Internacionalment, ha de ser una nova oportunitat per projectar al món una imatge de serena indignació transversal, el missatge més potent que es pot donar. Sense renunciar als seus objectius, l’independentisme no pot actuar reactivament. Ha d’evitar empetitir-se. Ha d’abraçar de nou tot el sobiranisme.

Si durant el judici la defensa dels presos polítics ha pivotat precisament sobre l’afebliment de l’estat de dret a Espanya del qual són víctimes, té tot el sentit que la defensa d’aquest estat de dret, i per tant dels drets i llibertats bàsiques, sigui l’eix que uneixi la denúncia social d’una eventual sentència condemnatòria. Superat el llarg cicle electoral, el més intel·ligent és no convertir la resposta en una arma de l’habitual política de trinxeres, sinó en un factor d’unitat i dignitat democràtiques. Cal empaitar l’esperit del 3 d’octubre del 2017, quan pels carrers de Barcelona fins i tot es van veure manifestants amb banderes espanyoles expressant el seu rebuig a la violència policial durant el referèndum, que tant va escandalitzar el món.

Els presos polítics són els primers que des dels inicis del seu abusiu captiveri han demanat que la solidaritat cap a ells serveixi per reforçar el sobiranisme sense exclusions, amb generositat, amb una autèntica visió de país. Que ningú, doncs, se senti rebutjat en la denúncia d’una sentència injusta. 

 

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: