Qui va ordenar el pogrom jueu de 1391?

Rate this post

Barcelona, 5 d’agost de 1391. Una massa incontrolada de gent esvorancava la porta d’entrada al call i es lliurava al saqueig de les cases, dels obradors, dels comerços i de les sinagogues del barri; i a l’assassinat de les persones que no s’havien pogut refugiar al castell i que s’havien resistit a ser conduïdes als temples cristians amb el propòsit de batejar-les a la força. En el decurs d’aquella tràgica jornada més de 300 persones van morir assassinades, i més de 3.000 van ser brutalment agredides i forçades a batejar-se en la fe cristiana. Les fonts documentals revelen que els atacants van obturar els pous i les cisternes del call amb els cadàvers de les víctimes. I que el barri va quedar absolutament devastat. L’assalt i destrucció del call de Barcelona, perpetrat pels sectors més desfavorits de les classes populars, es va articular com una revolta urbana. Però la investigació historiogràfica revela que la ideologia dels qui ―des de l’ombra― van atiar el conflicte no responia a cap mena de reivindicació social.

La Barcelona del pogrom

L’Europa de l’any 1391 estava immersa en un paisatge devastat per les terribles crisis que, des de les dècades centrals del segle, havien posat en qüestió tant el sistema polític com el model econòmic. Una autèntica crisi sistèmica que es revelava, també, en forma d’episodis cíclics de fam i de pestes que arrasaven, sobretot, els segments més humils de la població i que, en conjunt, anunciava la fi de l’Edat Mitjana. Barcelona no era una excepció, i si bé amb els seus 50.000 habitants era una de les grans ciutats de la Mediterrània, les mateixes fonts la dibuixen com un quadre de traços dantescos. Un arc que transitava des d’una minoria instal·lada en el luxe fins a una majoria massacrada per la infraalimentació, les malalties, la delinqüència i la mort. La comunitat jueva de Barcelona, i per extensió, la de la resta de calls catalans, tampoc havia aconseguit escapar dels efectes de la crisi; i si bé les diferències no eren tan marcades, els barris jueus catalans i europeus no deixaven de ser una rèplica a escala del conjunt de la societat.

Representació coetània de l'antijudaisme. Font Red de Juderias

Representació coetània de l’antijudaisme / Font: Red de Juderías

L’espurna de l’assalt

L’assalt al call de Barcelona es va forjar al barri de la Ribera, que era on es concentraven els segments més humils de població. Segons les fonts documentals, a primera hora del dia del pogrom, la tripulació d’un vaixell mercant procedent de Mallorca va fer córrer la veu que, poc abans, el call de Palma havia estat assaltat i els seus habitants havien estat massacrats. En poques hores es va encendre, arreu de la ciutat, un ambient de revolta social que culminaria amb l’assalt. En aquest punt, resulta sorprenent comprovar com les autoritats municipals, responsables de l’ordre públic, i l’exèrcit reial, responsable de la seguretat de la comunitat jueva, amb tots els recursos que tenien a l’abast es van revelar impotents per a aturar aquella explosió de violència. Les mateixes fonts revelen que, fins l’endemà ―quan el call ja estava devastat― no es van practicar les primeres detencions; i que, posteriorment, les execucions dels considerats culpables d’assassinat quedarien en la categoria de tragicomèdia: es van ajusticiar innocents i es van alliberar criminals.

Test 19. Els jueus a Catalunya. Representació de l'Hagadą Daurada (1320). Font CCCB

 Representació de l’Hagadà Daurada (1320) / Font: CCCB

Una revolta social?

Els jueus medievals, generalment, no estaven ben considerats pel conjunt de la societat. Però l’antijudaïsme medieval no tenia un component antropològic com el que té l’antisemitisme contemporani. La propaganda antijueva medieval era estrictament religiosa. Però en una societat tan absolutament dominada pel pensament espiritual aquest pervers missatge tenia molt pes i molta força. I aquest detall és el que explica la rocambolesca fusió de les reivindicacions socials i l’antijudaïsme: en aquell context crític generalitzat els revoltats postulaven la universalització del cristianisme com la via que havia de conduir a la desaparició dels poders terrenals (sobretot l’Església com a intermediària entre el poble i Déu) i al repartiment equitatiu dels recursos i de les riqueses. L’assalt als calls ―i la conversió forçosa de la població jueva― era, a ulls dels revoltats, el pas previ per a desballestar un model social, polític i jurídic fonamentat en els privilegis dels poderosos.

Representació coetània d'un bateig massiu forçós. Font Arxiu d'El Nacional

Representació coetània d’un bateig massiu forçós

El precedent de Sevilla i l’ardiaca d’Écija

Aquesta ideologia no era de fàbrica barcelonina. Havia sorgit al sud peninsular i, mai més ben dit, corria com la pólvora. La cronologia dels assalts als calls arrenca amb el pogrom a la judería de Sevilla, una de les més potents econòmicament i demogràficament de la península Ibèrica. El 6 de juny de 1391, dos mesos abans del pogrom de Barcelona, un clergue andalús anomenat Ferrand Martínez ―ardiaca de la diòcesi d’Écija― lideraria el pogrom de Sevilla que, en aquell cas, se saldaria amb un balanç de 4.000 morts. La corona castellana, garant de la seguretat dels jueus sevillans, ho resoldria imposant una multa que la ciutat pagaria, naturalment a les arques reials, durant deu anys. Aquests detalls són molt significatius. Primer anticipen el paper que, arreu de la península,  jugaria el poder monàrquic ―-garant de la seguretat de les comunitats jueves― en aquella crisi. I segon, explicaria l’existència i la detenció d’agents castellans directament implicats en la massacre del call de Barcelona que, sorprenentment, no serien ajusticiats.

Representació coetània d'un pogrom. Font Wikipedia

Representació coetània d’un pogrom / Font: Wikipedia

La baula més feble de la cadena

Una simple observació dels fets situa els tres poders del sistema (la monarquia, la noblesa i l’Església) directament implicats, per comissió o per omissió, en els pogroms en general i en l’assalt al call de Barcelona, particularment. I llavors és quan es planteja la qüestió: els jueus van ser convertits, a propòsit, en una vàlvula d’escapament? La resposta més que probable és que sí. El sistema feia aigües per tot arreu i els poders ―si més no, a la península Ibèrica― es van conxorxar per desviar el focus de contestació cap a la comunitat jueva. Al marge de les ocultes maniobres gestades a les cancelleries, resulta molt revelador un detall que ho palesa manifestament: les fonts documentals revelen que quan les autoritats barcelonines es disposaven a penjar els agents castellans que havien atiat ―i probablement guiat― la multitud contra el call, es van reproduir els actes violents, però, en aquella ocasió, contra les cases particulars de personatges rellevants de la ciutat. El xantatge es resoldria amb l’alliberament, sobre la fusta del cadafal, dels condemnats.

Plànol del Call Major i del Call Menor de Barcelona. Font Viquipèdia

Plànol del Call Major i del Call Menor de Barcelona / Font: Viquipèdia

La fi del call

L’atac i la destrucció del call de Barcelona marcaria l’inici de la fi de les comunitats jueves catalanes. El call barceloní mai més recuperaria la força econòmica i demogràfica que havia tingut. A Barcelona ―i al Principat per extensió― es produiria una progressiva conversió, naturalment forçada per les circumstàncies, a la fe cristiana; que alguns càlculs estimen que afectaria les tres quartes parts de la comunitat jueva catalana. En canvi, després del pogrom, els mateixos poders implicats en la destrucció del call soterrarien amb l’ús de la força les reivindicacions socials que havien estat la bandera dels assaltants.

Anar a la font
Marc Pons

Powered by WPeMatico

Translate »