Qui va encendre la metxa del Corpus de Sang?

Barcelona, 7 de juny de 1640. Diada de Corpus. Fa 379 anys. Les columnes de segadors procedents de diversos indrets del país entren a la ciutat. No era el primer cop que això passava. El 22 de maig anterior, les columnes de segadors havien entrat a la ciutat i havien envoltat la presó, exigint l’alliberament de Francesc de Tamarit, diputat militar de la Generalitat (l’equivalent a conseller d’Interior). En aquella ocasió, el conflicte s’havia resolt pacíficament, quan Felip Sorribes, carceller major, va obrir la porta de la masmorra ―probablement per indicació del virrei hispànic Dalmau de Queralt― i va excarcerar el diputat Tamarit. En canvi, en la diada de Corpus, aquella situació derivaria en una explosió de violència que culminaria amb l’assassinat del virrei Queralt, comte de Santa Coloma. Però… qui va encendre, realment, la metxa?

Mapa de Catalunya (1642). Font Cartoteca de Catalunya

Mapa de Catalunya (1642) / Font: Cartoteca de Catalunya

El precedent

Catalunya feia cinc anys que vivia immersa en un paisatge de terror, provocat per l’ocupació militar hispànica i la brutal onada de violència que els Tercios de Castilla havien desfermat contra la població civil catalana. L’empresonament de Tamarit (18/03/1640) ordenat pel virrei Santa Coloma havia estat una decisió política (el diputat s’havia negat a col·laborar en el reclutament de lleves forçoses). I la seva excarceració (22/03/1640) també havia estat una decisió política (encara estava pendent de judici). La mateixa documentació de la Generalitat posa de relleu que Santa Coloma, que part de la historiografia catalana el dibuixa com la “bèstia negra” del règim hispànic a Catalunya, en realitat era un personatge políticament equidistant entre els “falcons” de la cort de Madrid i els “coloms” de les institucions catalanes.

Presó i política

La Generalitat va obrir una investigació per esbrinar qui havia donat l’ordre d’excarcerar Tamarit. És un detall molt important, perquè revela que en aquell escenari de desconfiança absoluta (entre Catalunya i la monarquia hispànica), no se sabia si aquella decisió obeïa a un intent de rebaixar la tensió o d’alimentar l’espiral del conflicte. Reveladorament, Sorribes va assenyalar el virrei, i Santa Coloma va dir no saber res d’aquell incident. I, a partir del fet, Tamarit jugaria un paper fonamental en els esdeveniments posteriors. Seria un dels principals suports del president Pau Claris: el setembre de 1640 en la negociació dels pactes amb la monarquia francesa (la sortida de Catalunya de l’edifici polític hispànic) i el gener de 1641, capitanejant l’Exèrcit de Catalunya que ―amb l’ajut dels francesos― derrotaria els hispànics a Montjuïc.

Gravat de Barcelona, amb la Galera reial atracada davant del port (1595). Font Cartoteca de Catalunya

Gravat de Barcelona, amb la Galera Reial atracada davant del port (1595) / Font: Cartoteca de Catalunya

Els primers avalots del Corpus

Les columnes de segadors no eren un moviment estrictament pacifista. Cinc anys d’impune violència hispànica havien creat el caldo de cultiu que, inevitablement, conduiria a la revolta. Però els primers avalots del Corpus, sorprenentment, els van provocar elements propers a l’aparell hispànic. Segons el Dietari, un grup de “familiars” i “criats” de l’agutzil reial Montrodon, armats amb punyals, van sortir a l’encontre d’un altre grup de segadors que transitaven pel carrer Ample. Cal aclarir que Montrodon havia estat mort unes setmanes abans a Santa Coloma de Farners. Aquella topada es va saldar amb diversos morts i ferits; i, a partir d’aquell moment ―i d’una forma sorprenentment organitzada― es va desfermar una onada de violència arreu de la ciutat. Segons el Dietari, van ser assaltades i cremades deu cases d’alts funcionaris hispànics.

Els avalots del Corpus

Aquells atacs tan sorprenentment organitzats van desbordar totalment les forces de la Generalitat i del Consell de Cent barceloní. El Dietari de la Generalitat diu que “devant lo portal de la Porta Ferrissa, molt distant de la casa de dit lochtinent (referit al virrei) a hont no foren poderosos dits deputats a impedir no invadissen la casa del doctor Gabriel Berart, del Real Consell, en la qual entraren y lansaren los mobles per las finestras hi·n feren de tots un bell foch en la Rambla”. En aquella orgia de violència, la massa revoltada es va aturar davant de la casa de García Álvarez de Toledo y Mendoza, capità general de les Galeres Reials. Berart va morir apunyalat, però ni Álvarez de Toledo, sospitosament embarcat a la Galera Reial (atracada davant del port de Barcelona), ni la seva casa van patir cap mal.

Representació moderna de Pau Claris i Dalmau de Queralt. Font Ateneu Barcelonès i Wikimedia Commons

Representació moderna de Pau Claris i Dalmau de Queralt / Font: Ateneu Barcelonès i Wikimedia Commons

Els criats d’Álvarez de Toledo

Parlant d’Álvarez de Toledo, el Dietari de la Generalitat identifica els seus “criats” com els iniciadors d’un atac. De fet, són els únics que identifica clarament en l’anotació d’aquella jornada de violència. Diu que van disparar trets (probablement d’arcabús) contra la multitud i van assassinar diverses persones; i s’interpreta que les víctimes d’aquell atac formaven un petit grup que negociava amb un conseller de la ciutat la dissolució d’aquella concentració. La mateixa anotació informa que el conseller va ser ferit o mort en aquell incident. En aquest punt és important destacar que el sospitosament absent cap de les Galeres Reials era un dels líders d’un dels dos partits que es disputaven el poder a la cort de Madrid, enfrontat al del comte-duc d’Olivares, ministre plenipotenciari de Felip IV, i causant de la crisi catalana. 

La fugida del virrei

Santa Coloma no va morir en l’intent d’assalt a la seva casa. El virrei i un reduït grup de consellers i diputats ―encapçalats per Felicià Sayol― van conciliar que Santa Coloma sortiria de la ciutat ―de rigorós incògnit― per evitar el que semblava inevitable. Curiosament, el Dietari revela que, el dia anterior als fets, en la calma que precedia la furiosa tempesta que ningú ―si més no, oficialment― esperava, el virrei estava molt neguitós i sentia que la seva vida corria risc. En el punt més àlgid de la revolta, Santa Coloma va sortir ocult de la ciutat pel trinquet de la Drassana i acompanyat per diversos diputats i consellers, es va dirigir a la platja de Montjuïc. Sorprenentment, la Galera Reial d'Álvarez de Toledo s’havia desplaçat fins al davant de la platja i des d’allà li van fer senyals convinguts perquè botés una barqueta, i embarqués i evacués el virrei.

Retrats del rei Felip IV i del comte duc d'Olivares. Font Wikimedia Commons

Retrats del rei Felip IV i del comte-duc d'Olivares / Font: Wikimedia Commons

L’assassinat del virrei

Fins aquí la història no passa de la categoria d’una accidentada fugida. Però, a partir d’aquell moment, la història de Santa Coloma adquireix, definitivament, els tints d’una pel·lícula de misteri. Segons el Dietari de la Generalitat, quan Santa Coloma va assolir la platja de Montjuïc, els diputats que l’acompanyaven “digueren a sa excel·lència que vés si volia que dits deputats restassen en sa companyia”; però ell va respondre que “pux ell estava ja en la vora de la aygua, promptament se embarcaria y que se’n tornassen dits deputats per a aquietar la gent; y dits deputats se despediren de sa excel·lència, que eren entre una y duas horas passat migdie”. Oficialment, ningú va saber què va passar, però al cap d’unes hores, apareixia ―en aquell mateix indret― el cadàver del virrei.

La investigació de la Generalitat

Pau Claris, president de la Generalitat, com havia fet després de l’excarceració de Tamarit, va ordenar una investigació. Però l’autoria del crim no s’ha determinat mai. La historiografia romàntica catalana especulava que el virrei havia estat assassinat per un grup de segadors, en la solitud de la platja i a l’espera de la barqueta. Però, en canvi, la documentació de l’època apunta clarament que o el van assassinar els mateixos consellers que li havien facilitat la fugida, o el van assassinar els Tercios de la barqueta que havia botat la galera de Álvarez de Toledo. En qualsevol cas, es materialitzava el propòsit de Madrid: setmanes abans que els representants de Claris i de Richelieu signessin el Pacte de Ceret (setembre 1640), Felip IV i Olivares li declaraven la guerra a Catalunya, entre altres coses, “por haver dado muerte al virrey”.

Vista de Barcelona (1645). Font Cartoteca de Catalunya

Vista de Barcelona (1645) / Font: Cartoteca de Catalunya

Qui és qui?

Álvarez de Toledo i Olivares no eren tan sols dos poderosos personatges de la política hispànica. Eren parents i elements destacats del vedat de les oligarquies latifundistes castellanes. I aquest detall és molt important, perquè explica que el seu poder polític era conseqüència de la seva força econòmica i de les seves xarxes d’aliances familiars. Álvarez de Toledo havia reunit dominis que abastaven una extensió similar a Catalunya. I Olivares tenia el control sobre la vall baixa del Guadalquivir, per on circulaven tots els vaixells que feien el trànsit cap a Amèrica. En el punt culminant de la “crisi catalana” (gener de 1643), Felip IV prescindia d'Olivares i el rellevaria per Luis de Haro, nebot del ministre cessat però element del partit de Álvarez de Toledo, en una maniobra que evidencia una curiosíssima alternança. Es tanca el cercle.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: