Què va ser la Caputxinada?

Rate this post

La Caputxinada va ser el primer gran acte de protesta estudiantil realitzat a Catalunya contra el franquisme. Centenars d’estudiants van ser assetjats al convent dels caputxins de Sarrià per la policia franquista. El suport de nombrosos intel·lectuals als tancats va reforçar el ressò de la protesta. Amb el temps la Caputxinada esdevindria un dels moments clau de la lluita antifranquista a Catalunya.

Del sindicat a la convocatòria de l’assemblea

El març de 1966 feia més d’un any que grups d’estudiants organitzaven un sindicat per oposar-se a l’oficialista Sindicato de Estudiantes Universitarios (SEU). Van constituir el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) a partir de la constitució de juntes de delegats a totes les facultats. Al darrera d’aquesta entitat hi havia el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) que havia donat la consigna d’anar fent-se present a totes les institucions on fos possible (i d’aquí, per exemple, la creació de les Comissions Obreres). El SDEUB  va decidir preparar una assemblea fundacional per al dia 9 de març, que va ser convocada obertament, però per evitar que la policia l’avortés, van amagar fins al darrer moment el lloc de trobada. Aquest no era altre que el convent dels caputxins de Sarrià. Els membres de la comunitat, a diferència d’altres grups de religiosos, havien decidit acollir a l’oposició al règim.

“Ens van tancar”

L’organització va ser molt bona i la policia va tenir notícia del lloc de la trobada quan ja s’havia iniciat l’acte. Quan la policia va arribar al lloc, s’hi concentraven més de 450 persones. Les forces de seguretat els van comminar a abandonar el lloc, tot identificant-se. Els estudiants van decidir no sortir si havien de mostrar la seva documentació, per evitar represàlies, i els caputxins van decidir acollir-los, considerant-los com hostes del convent. “No ens vam tancar, ens van tancar”, comentava després el filòsof Fernández Buey, una de les ànimes dels fets. Els intel·lectuals presents es van solidaritzar amb els estudiants i es van quedar.

La tancada

La policia d’immediat va rodejar el convent i només deixava entrar i sortir als membres de la comunitat caputxina. Els estudiants ràpidament van organitzar cursos, activitats i conferències, aprofitant l’alt nombre d’intel·lectuals presents. I van aprovar un manifest, molt avançat, que havia elaborat el filòsof Manuel Sacristán. Però hi havia problemes, ja que el convent no estava preparat per acollir tanta gent. No hi havia llits, ni espais per descansar. Fins i tot faltava el menjar. En bona part els retinguts van sobreviure gràcies als entrepans que els seus simpatitzants els llançaven des del Liceu Francès, colindant amb el convent dels caputxins. Però la tancada va generar una gran solidaritat: de seguida molts periodistes estrangers van arribar a Barcelona atrets per la història i van divulgar internacionalment els fets.

Obligats a sortir

Els caputxins, amb l’ajuda del bisbat, van intentar mitjançar amb les autoritats perquè es permetés la sortida dels presents sense identificar-se. Però les gestions del pare Botam, superior dels caputxins, no van tenir èxit. El dia 11, en un consell de ministres, el mateix Franco va ordenar que es buidés d’immediat el convent i que es reprimís als assistents. La policia va intervenir d’immediat i va identificar a tots els assistents (a excepció de les dones, una minoria). Això suposava una vulneració del Concordat signat amb el Vaticà el 1953, que establia que la policia no podia actuar en centres catòlics sense la preceptiva autorització eclesiàstica.

Repressió severa

D’immediat es va començar a represaliar els assistents. Molts dels presents van rebre fortes multes. Alguns estudiants van ser expulsats de la universitat. El SDEUB va ser prohibit. I molts professors que havien participat en la tancada o s’havien solidaritzat amb els tancats van ser expulsats de la universitat. Alguns fins i tot van ser jutjats pel Tribunal d’Ordre Públic. Però les detencions i els processos van generar una onada de solidaritat. A París es va organitzar una subhasta d’obres d’art, cedides per destacats artistes, amb la que es va aconseguir reunir els més de dos milions de pessetes exigits pels tribunals com a fiances. Fins i tot van sobrar diners.

La reacció

La detenció i persecució de centenars de persones va despertar una onada de solidaritat. Per primera vegada, després de la guerra civil, comunistes, socialistes, nacionalistes i democristians es van reunir per ajudar als detinguts. Es va crear la Taula Rodona de Forces Polítiques, que va ajudar a crear contactes entre les forces d’oposició i a articular una resposta comuna al règim. Això seria la base per a la creació, el 1971, de l’Assemblea de Catalunya, una de les plataformes més eficaces de lluita contra el franquisme. I, mentrestant, el SEU perdria definitivament la seva hegemonia a la universitat: les facultats acabarien convertint-se en un dels feus de l’oposició al règim.

Hi eren tots

Entre els estudiants assistents hi havien alguns que posteriorment destacarien en el món de la política, de les arts… Amb perfils ben diferents: des de Montserrat Roig fins al conseller Mas-Collell. Entre els professors presents hi havia els futurs polítics socialistes Raimon Obiols i Ernest Lluch, el futur editor Xavier Folch, els historiadors Miquel Izard i Antoni Jutglar, el polític comunista Jordi Solé Tura, el geògraf José María Vidal Villa i, sobretot, el filòsof Manuel Sacristán, ànima del manifest i de tota la trobada. Entre els convidats hi havia intel·lectuals de primera línia: Antoni Tàpies, Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, José Agustín Goytisolo, Agustín García Calvo, Jordi Rubió i Balaguer… I fins i tot set periodistes, entre els quals Lluís Permanyer i Josep Maria Cadena.

 

Foto de portada: Assemblea de l’SDEUB al Paranimf de la UB el 1966. Foto: UB.

Anar a la font
Gustau Nerín

Powered by WPeMatico

Translate »