Què has menjat avui per dinar?

Rate this post

Aquesta és una de les preguntes que més freqüentment faig a casa quan arriba el vespre, abans de fer el sopar. Com a molts de vosaltres, em preocupa una mica el que mengem, i intento compensar el que s’ha dinat fora de casa amb algun menjar que contingui nutrients que considero que són necessaris. Habitualment, he d’admetre que acabo fent verdura, caldo, peix o algun tipus d’amanida. Als humans ens agrada menjar bé, en quantitat, però també ens preocupa la qualitat. De fet, els esportistes d’elit tenen nutricionistes especialitzats per als seus requeriments nutricionals, i jo soc del parer que caldria que totes les famílies tinguin un mínim coneixement nutricional. Una bona dieta és essencial. Segurament els humans han anat adquirint aquest coneixement per prova i error, mirant què és el que ens caigui bé i ens permet fer les tasques sense defallir o, en canvi, ens embofega, ens mareja o, directament, ens intoxica. I aquest “saber” es transmet generació rere generació. I no s’adquireix d’un dia per l’altre. Tots som conscients que hi ha menjars que ens cauen bé a l’estómac, i molts cops sembla que el nostre cos ens demana plats concrets o, fins i tot en algunes ocasions, fer dejuni.

Doncs bé, aquest coneixement d’intentar menjar d’acord amb el que necessitem ja devia existir fa milers d’anys. Aquesta setmana s’ha publicat a Current Biology un article on s’explicita el contingut del tracte digestiu de “l’Home del Gel”, una mòmia de fa uns 5.300 anys, trobada dins una glacera al Tirol, que va morir perquè li van clavar una fletxa i es va donar un cop al cap. En caure a l’esquerda d’una glacera va quedar protegit de la descomposició pel gel i la neu que s’hi van acumular. Aquí tenim, sota anàlisi, un representant de l’edat de coure a Europa, entre la transició del paleolític (humans caçadors i recol·lectors) al neolític (en què els humans van aprendre tècniques agrícoles i ramaderes). No cal proposar hipòtesis ni teories, les tècniques actuals, amb una combinació de microscòpia per a identificar els components del bol alimentari a l’estómac (on encara no està digerit) i d’espectrometria de masses (que permet identificar les molècules per la seva massa i altres característiques) permeten detectar els components del contingut intestinal. El resultat pot semblar sorprenent, perquè conté un percentatge de greix molt alt, del voltant del 50% de tot el contingut alimentari, amb presència de proteïnes i de glúcids (carbohidrats). Però aquesta composició demostra que la dieta estava correctament adaptada a la quantitat d’energia necessària per a un humà que viu a més de 3.000 metres, amb despesa energètica molt elevada, per tal de mantenir la temperatura corporal i fer molt exercici físic (com ara, pujar muntanyes i córrer si cal).

L’anàlisi del contingut estomacal i intestinal d’Ötzi, l’Home de Gel, ens permet, a més, respondre altres preguntes. Quin tipus d’aliments menjaven els humans d’aquella època? Les anàlisis actuals, per microscòpia, demostren l’existència de fibres musculars de cor o múscul d’animals, així com també grans de cereals, és a dir, el nostre Home de Gel era omnívor, com ho som nosaltres. No s’han pogut detectar restes d’àcid fitànic, per la qual cosa probablement no menjava làctics. En canvi, sí que han trobat restes de fulles i espores de falgueres que poden ser tòxiques i causar anèmia si se’n menja massa. El que es creu és que aquestes fulles de falguera podrien servir per a embolicar altre menjar, de forma que quedés protegit dins el sarró i, per tant, les restes que es detecten podrien ser accidentals. Respecte a la identificació dels animals o dels cereals, hem de recórrer als resultats d’una banda, de seqüenciació massiva que ha permès identificar l’ADN mitocondrial d’espècies animals i vegetals concretes, i de l’altra banda, la corroboració amb espectrometria de masses, que pot identificar fragments petits de les proteïnes (anomenats pèptids) i també lípids (greixos), amb molta precisió. La comparació del pes molecular dels petits pèptids amb el banc de dades de totes les proteïnes que es coneixen actualment ha permès identificar irrefutablement restes de cabra de muntanya (ibis) i cérvol vermell, amb menor proporció. Respecte als cereals, quasi totes les proteïnes que han identificat indiquen que es tracta de grans d’espelta petita i sègol.

momia museu arqueologia tirol sud m samanelli

Foto donada pel Museu d’Arqueologia de Tirol Sud (M. Samanelli, publicada a News at a Glance, Science 361:112-114, 2018)

També s’han trobat restes de carbonissa al seu intestí, però el cert és que el bon estat de les fibres musculars dels animals que va menjar demostra que no van ser cuinades al foc, sinó que segurament aquesta brossa de carbó és la que es produeix quan la carn es fa fumada perquè perduri. Així que el nostre Home del Gel no va dinar fent una foguera, sinó que va menjar carn fumada, una de les maneres que hem après a conservar el menjar, pel que es veu ja coneguda fa milers d’anys. I per als escèptics, cal remarcar que només s’han obtingut aquests resultats de forma consistent quan s’han analitzat fins a 11 mostres diferents de tot el tracte estomacal i intestinal, però en canvi, no ha donat cap resultat positiu l’anàlisi de mostres del múscul de la mòmia, demostrant que els resultats són fiables, i no són pas resultat d’una contaminació aliena a posteriori.

Cal dir que aquesta mòmia ha donat moltíssima més informació que la que us acabo d’explicar, per exemple, se’n va obtenir i seqüenciar el genoma sencer d’un bacteri que ens causa llaga d’estómac, l’Helicobacter pilori. És a dir, fa 5.000 anys, els humans també tenien gastritis i llagues d’estómac. També saben que aquest humà estava infectat de Borrelia i patia la malaltia de Lyme, probablement causada per la picada de paparres que tenen com a hostes habituals els cérvols salvatges. Totes aquestes identificacions es poden fer mitjançant tècniques de seqüenciació massiva. ¿Qui li havia de dir a aquest humà que, més de 5.000 anys després despertaria la nostra curiositat, i ara en podem esbrinar secrets (o no tan secrets) de la seva existència? Per exemple, que el seu ADN demostra que està emparentat amb els humans del mar Tirrè, que molt probablement tenia els ulls marrons, tenia el grup sanguini O, i que no podia beure llet perquè era intolerant a la lactosa. També sabem que tenia variants genètiques que el predisposaven a patir aterosclerosi (una obstrucció de les vies circulatòries, normalment per excés de colesterol i altres greixos). Si això ho lliguem amb el fet que gran part de la seva alimentació era molt rica en greixos, podríem predir que segurament patiria problemes cardiovasculars… i no us ho creureu, en patia! Això se sap perquè s’han analitzat les calcificacions i la morfologia estructural de les seves artèries…

Així que ja veieu com es pot fer una anàlisi superdetallada de mòmies tan antigues que no sabem ni el seu nom, però que ens obren una finestra al passat, que també és el nostre… Penseu-ho la pròxima vegada que aneu a dinar, o a sopar.

Anar a la font
Gemma Marfany

Powered by WPeMatico

Translate »