Que dona vots, la violència?

Rate this post

Després de la delirant sentència de posar en llibertat condicional als membres de La Manada, i de l’aparició subsegüent d’imitadors de violència masclista ells en diuen “domèstica” perquè no tenen els sants collons de dir el que toca, l’any comença de la pitjor manera possible en termes de senderi, respecte i humanitat. Llegia a les xacres socials tota mena de comentaris demencials sobre el tema. I al·lucinava. Un amic a qui considero ben moblat es preguntava per què als informatius parlaven d’abús sexual (un eufemisme de merda, afegeixo jo) en comptes de violació. Afirmava, amb raó, que tota aquesta onada de violacions és terrible i defensava que les coses s’havien de dir pel seu nom. Hi va haver algú que li va negar l’asseveració, plantejant que eren dues coses diferents, que en l’abús sexual no hi ha violència ni intimidació. Perdona? Com si hi hagués categories quan un home ataca una dona, la penetra en contra de la seva voluntat mentre la insulta, la maltracta i l’espanta. I li fa mal. Com si una víctima pogués dir: no passa res, només han abusat de mi una estoneta. No m’ha escanyat ni m’ha travessat l’úter a la força. Només m’ha ordenat que el toqui, m’ha magrejat de cap a peus i m’ha obligat a menjar-li la polla.

La violència masclista existeix des que hi ha món. Els exemples són infinits dins el corpus literari, cinematogràfic i artístic de tots els temps. El problema és que sembla que violar sigui trending tòpic i, a sobre, doni vots a certs partits no només antifeministes, sinó masclistes, naftalínics i de dretes per als quals la dona és un mer accident de la natura. L’any 1440 el Cantar del Mío Cid ja conté un passatge sobre el maltractament femení. Quan Shakespeare publica Otello (1603) el lector observa (però ja no s’escandalitza perquè li sembla “normal” i fins i tot “actual”) com la gelosia malaltissa i desmesurada del protagonista el porta a assassinar la seva estimada Desdèmona perquè el molt paranoic pensa que ella li ha estat infidel. L’Ibsen de Casa de nines (1879) reflexiona sobre el fet que a la dona se l’ha jutjada sempre amb el codi moral dels homes, i Margaret Atwood, al gran clàssic feminista El conte de la serventa (1985), planteja que és el govern qui controla el cos femení i esdevé una crítica feroç contra aquells que volen sotmetre les dones mitjançant el poder per reduir la seva existència a la mínima expressió. A La quinta dona (1996), Henning Mankell dibuixa un quadre de violència masclista i derivats: fanatisme, venjança, maltractament. El gran Roberto Bolaño, a 2666 (2004) escriu sobre el feminicidi de la població mexicana de Ciudad Juárez, i parla de la violència irracional i institucionalitzada, la incompetència de les autoritats per frenar l’onada de crims i la instal·lació a la societat de l’aparença de normalitat. O a Els homes que no estimaven les dones (2008), en què Stieg Larson crea una dona objecte d’abús o tust reiterat.

Som en una cruïlla esperpèntica: Vox exigeix derogar la Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, que és una manera de donar carta blanca als fills de puta; i el PP ofereix a Vox donar ajudes als homes per “violència domèstica” a canvi del seu recolzament a Andalusia. Aquest ús fastigós del negacionisme de la violència masclista i de la impostura com a estratègies electorals per part de l’ultradreta no només són una aposta interessada pel retrocés dels drets de les dones, sinó també una reacció perversa i gens innocent que nega la merdosa realitat. Les pròpies dones de Vox tampoc volen la llei de violència masclista perquè, les molt sonades, la consideren un abús excloent i acusen el feminisme d’esperonar les denúncies falses. Vox Astúries es mofa de la Llei de Violència de Gènere i les “chocho charlas” després de saber la notícia d’una violació múltiple a una noia de dinou anys en un soterrani la nit de Cap d’Any. Com comprendreu, me’n faig creus i, sincerament, o això s’acaba o caldrà prendre’s la justícia com el que és, una farsa repugnant que val més substituir per unes bones tenalles.

Anar a la font
Anna Carreras

Powered by WPeMatico

Translate »