Quatre cavalquen junts

“Pitjor que un actor que ha fracassat és un actor que va triomfar en el passat”

G.K. Chesterton

Els quatre fiscals cavalquen junts un altre cop. Junts han firmat un informe per aconseguir que el tribunal sentenciador sigui el que decideixi sobre l’article 100.2 no només de Carme Forcadell sinó de tots els presos del procés, i, no  oblidin això, de tots els presos d’Espanya als quals s’apliqui d’ara endavant un article així. El que decideixi el Suprem no tindrà conseqüències només per als catalans, sinó per a tots els presos, el sistema penitenciari i els tribunals de tot el territori nacional. Això té el seu què, ja veuran.

No deixa de ser cert que els quatre fiscals, els noms dels quals ressonen per a molts amb sintonia de western de fons —Zaragoza, Madrigal, Moreno i Cadena—, estaven desitjant ficar cullerada en la història del compliment penitenciari dels polítics catalans condemnats. Es van prendre molt malament que el tribunal es negués a concedir-los la petició que els presos no poguessin accedir al tercer grau fins a la meitat de la condemna. És com si s’hi juguessin l’honor, com si constituís ja una qüestió que els afecta. Diuen les males llengües entre els seus col·legues —què volen, a tot arreu hi ha dolents!— que els cou sota la toga haver quedat ja fora del focus i que es deleixen de recobrar aquella preponderància jurídica, mediàtica i política que van tenir durant el procés. Deu ser cosa d’enveges i dels malpensats, però això és el que murmuren. Almenys dos d’ells són el que es diu amb sorna a la casa “fiscals del Valle de los Caídos”, ja saben, van caure dels càrrecs i ara no són caps de res i això dona lloc a molta xerrameca.

No convé treure conclusions sobre el parer general de la Fiscalia en aquest tema. He dit que els quatre cavalquen junts, però no he dit que els acompanyi ningú més ni que al capdavant hi vagi algú

Res d’això no hauria passat si el jutge de vigilància penitenciària de Lleida 3 no els ho hagués posat amb safata, però ho va fer. Va aprofitar un embolic doctrinal aparent per pronunciar-se en contra del criteri dels fiscals i dels jutges especialitzats en vigilància penitenciària, i el mateix fan ara els quatre genets del Suprem. Els de Vigilància tenen per costum fer unes minicimeres, que no tenen càrrega jurisdiccional, per establir criteris, i tots havien convingut que la interpretació correcta de la disposició addicional cinquena de la LOPJ és que els recursos sobre el 100.2 els han de tractar les audiències provincials, ja que són qüestions de règim penitenciari, mentre que tot allò relatiu al tercer grau ho tracta sempre el tribunal sentenciador, ja que fa referència a la pena. Fins aquest moment els recursos del 100.2 els havien tractat sempre les Audiències, fins i tot els dels aforats que han estat condemnats per la sala segona.

El que els quatre fiscals demanen ara al Tribunal Suprem és que es decanti i digui si aquesta interpretació és bona o ho és la del jutge de Lleida, la del jutge de Valladolid que va enviar el tema d’Urdangarin a Palma i la que ells mateixos sostenen. Un tendeix a pensar que tot està lligat i que una vegada aconsegueixin tenir el futur dels presos catalans al Suprem, no deixaran passar l’oportunitat de dir-los que no i deixar-los a la presó. Aquí és on entra en joc la qüestió important que els apuntava: el que decideixin tindrà repercussions enormes. Si la sala segona decidís donar la raó als quatre fiscals que cavalquen junts, canviarien moltes coses. En termes jurídics, es desvirtuaria totalment el caràcter que el legislador va donar al 100.2, ja que s’entendria que es tracta d’una part del control de la pena, només així seria competència dels tribunals sentenciadors. D’altra banda, això suposaria incrementar notablement el volum de treball dels tribunals, que s’haurien de fer càrrec de tots els recursos que ara porten altres seccions, que són les especialitzades en vigilància penitenciària. En resum, que per cobrir les humides expectatives de càstig màxim que tenen molts, s’ha de muntar un ciri considerable i de conseqüències jurídiques molt complexes. Això ens porta a esperar amb atenció la decisió de la sala. No està tan clar que sigui automàtic l’enduriment de la situació de Forcadell i la resta.

Tampoc no convé treure conclusions sobre el parer general de la Fiscalia en aquest tema. He dit que els quatre cavalquen junts, però no he dit que els acompanyi ningú més ni que al capdavant hi hagi algú. La Fiscalia catalana havia assumit completament els recursos territorials i ningú no els ha encomanat aquesta missió. Això sí, allò del jutge de Lleida els ha vingut a tomb per emprendre una altra cavalcada dins d’una missió sagrada que tants aplaudiments els ha valgut, per part de sectors molt concrets, i que encara consideren que podria tenir greus repercussions polítiques. Crec que veuran que estan equivocats. El de Lleida els l’ha deixat preparada, però no està clar que els permetin fer el gol.

Quatre cavalquen junts… i també en solitari.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: