Quan Josep Pla va anar a la presó per culpa de Sentís

Rate this post

Arran de la publicació de Fer-se totes les il·lusions possible i altres notes disperses, el volum inèdit de Josep Pla editat per Francesc Montero i publicat per Destino, s’ha debatut abastament sobre el catalanisme de Pla -impagables les pàgines dedicades a la “malaltia nacional catalana” -, el seu franquisme o antifranquisme, l’Espanya del moment -“un embassament de merda d’unes proporcions fantàstiques”- i, en menor mesura, les referències a la intrahistòria de Destino, a la correspondència pornogràfica amb Aurora o les notes anticlericals que apostrofen el text. Però, potser perquè es troba al final del llibre, ha tingut molt menys ressò l’insòlit episodi que l’escriptor empordanès relata al llibre esdevingut en la immediata postguerra:

Després de la guerra civil, vaig anar a Madrid, per una qüestió relacionada amb Casimir Vila, germà del meu cunyat. Un dia havent sopat vaig entrar al Palace. Hi vaig trobar Carles Sentís. Vaig tenir la debilitat d’explicar-li el que pensava sobre la guerra general i l’estat del país. Amb això entrà un senyor amb una gran comitiva: era un tal Orbaneja, cap de l’ordre públic de Madrid. Sentís, suposo que per fer gràcia, li explicà el que li havia dit. Orbaneja em féu presentar a la Seguretat, que era a l’edifici del Ministeri de la Governació de l’Estat – Puerta del Sol. Hi vaig estar dos dies en un saló dormint sobre una otomana. Vaig poder donar un encàrrec a Sentís, demanant-li que el seu soci, Gregorito Marañón, em fes alliberar. Em donaren un salconduit i vaig anar-me’n a casa.

insolito183

Edifici del ministeri de la Governació, seu de la Direcció General de Seguretat, a la Puerta del Sol.

És a dir, l’hivern de 1940, un Pla amb ganes de xerrar -i potser animat pels efluvis d’algun espirituós- va mostrar sense embuts el que pensava sobre el curs de la Segona Guerra Mundial i sobre el franquisme que tot just començava a solidificar-se a l’ombra de les potències de l’Eix a un Carles Sentís que en aquell moment de màxima vinculació amb el franquisme tenia un pes considerable en la premsa madrilenya i acaba d’ocupar el càrrec de secretari de Rafael Sánchez Mazas, fundador de la Falange i ministre sense cartera de Franco. Sembla evident que Sentís tenia tot l’interès del món a fer-se bon veure amb les autoritats, encara que fos a costa de fer passar un parell de nits a la Seguretat a Josep Pla. Pla no s’ho prengué massa bé, i el criticà arreu on tingué ocasió. Això va fer que, mesos després, Sentís li escrivís una carta -reproduïda a Fer-se totes les il·lusions possibles i provinent del fons Carles Sentís de l’Arxiu Montserrat Taradellas i Macià de Pobet– , on es refereix a l’assumpte, als perjudicis que li està ocasionant i, després d’intentar desvincular-se dels fets, el periodista, escriu (en castellà):

A pesar de todo y como si yo fuese único culpable, tomé como cosa propia y viyal la gestión de arreglar il imbroglio y fui, com recordarás, a pesar un rato que resultó desagrabilísimo en el despacho del Jefe Superior mientras minuto por minuto al esperar tú en la habitación nuestra, te dedicaste con Rafael a comentarios y juicios sobre mí que me han sido después de enorme perjuicio y sobre los cuales el propio Rafael ha edificado contra mí varios de sus malos momentos.

Después, cuando por teléfono antes de marcharte significaste tu satisfacción e incluso que estabas tan contento de lo que yo había hecho (con más o menos resultado) por ti, estuviste diciendo en Barcelona a todo el que quería oirte, coas, que en estos momentos y para una persona que estaba en lo que podríamos llamar los pasillos de la política, eran y me son extraordinariamente nocivas. La calificación de ‘ximple’ y otras por el estilo no son nada al lado de lo que parece un comentario benévolo al juzgarme de ligero e indiscreto. Como uno ya no es un niño y además estaba metido en un mundo fabuloso de chismes y de casi anormalidad mental, semejantes ‘certificados’ son, si no definitivos, dificilísimos de ser superados en mucho tiempo y siempre con muchísimo esfuerzo y sacrificio. Durante dos meses me venían estas referencias por todas partes. Claro está, siempre dentro del reducido àmbito político-literario que, sin embargo, nadie mejor que tú sabe lo extenso que es dentro de su breve densidad. Un día era Beltrán y Musitu con la notícia captada en Lisboa de que tú habías estado en la cárcel por culpa mía; otro día eran referencias de Barcelona de que yo tuve toda la culpa y sin siquiera hacer constar -caso de que eso hubiersa sido cierto- mi esfuerzo desinteresado y resuelto para apagar el fuego.

Insistint en els perjudicis que li estan causant els comentaris de Pla sobre la seva lleugeresa i indiscreció, Sentís es refereix a la seva amistat i les seves gestions que va fer per tal que Pla s’integrés a la propaganda i l’espionatge profranquista creat pels antics dirigents de la Lliga, durant la guerra:

¡Pero, realmente, Pla, éramos nosotros demasiado amigos para que sucediera esto! Reconócelo tú. Estaría dispuesto a la aceptación de la hipótesis de toda culpabilidad solo para hacerte ver que ni aún así tenías que encarnizarte conmigo en un momento tan delicado para mí.

He convivido contingo después de haberte leído y admirado tanto desde pequeño. Cuando llegaste a Marsella me volqué desde que te vi en la cubierta del Anfa para que fueses uno de los nuestros… Y aquí en Madrid… Si bien nunca has necesitado hacerte ambiente porque lo tienes inmejorable, solo te diré que tus libros que yo tenía (los magníficos Cartes de lluny, Llanterna màgica, etc.) me han desaparecido entre las manos de amigos a los que he ido dejando porque no cesaba de hablar de ti; el último se lo ha quedado Eugenia Montes“.

Carles Sentís no en va dir res -com de tantes altres coses- a les seves Memòries d’un espectador, tot i que tota la vida va intentar buscar l’aprovació, la confiança i l’amistat de Pla -a qui va entrevistar pel programa Giravolt, del circuit en català de TVE-, que més aviat menyspreava el qui seria l’home de Suárez a Barcelona. Potser, malgrat que l’episodi no va arribar a publicar-se a l’Obra completa -com tot el contingut d’aquestes notes disperses dels anys 50, publicades fa ben poc-, Pla no va oblidar que va anar a parar a l’edifici de la Direcció General de Seguretat -on havia estat tancat el president Companys, poques setmanes abans, en trànsit cap a Barcelona- per culpa del desig de Sentís de fer-se bon veure als ambients de la capital espanyola.  

 

 

Anar a la font
Joan Safont

Powered by WPeMatico

Translate »