Quan Espanya va ordenar el segrest del president de Catalunya

Ar Baol-Skoubleg ―barri de La Baule― (Bretanya-França), 13 d’agost de 1940. Havien passat divuit mesos des que el president Companys s’havia exiliat, i feia sis setmanes que l’Alemanya nazi havia completat l'ocupació de França. Amb la caiguda de París en mans dels nazis (25 de juny de 1940), el govern de Catalunya a l’exili s’havia desplaçat a Londres. Però el president, la seva esposa Carme Ballester i el seu nebot Francesc Ballester s’havien quedat en territori ocupat intentant localitzar el fill de Companys (familiarment Lluïset) que, quan els nazis van posar les urpes sobre París, va ser precipitadament evacuat del centre hospitalari on estava ingressat i, entremig d’aquell caos, se’n va perdre la pista. Amb la desaparició de Lluïset començava la tragèdia personal del president que culminaria amb la seva detenció, deportació i afusellament.

Companys, la bèstia negra del franquisme

El president Companys s’havia convertit en l’objectiu prioritari del SMPI (Servicio Militar y Político de Inteligencia) franquista, fins i tot abans que iniciés el camí cap a l’exili. Companys, molt abans de ser afusellat, ja era un mite. La seva obra política ―marcada, a parts iguals, per grans encerts i per estrepitosos fracassos― quedava oculta per la seva figura mítica, que simbolitzava la dignitat de Catalunya. Companys, condemnat per la República espanyola a trenta anys de reclusió pels Fets del Sis d’Octubre (1934), havia guanyat ―des de la presó― les eleccions generals de 1936, amb l’eslògan “Per la dignitat de Catalunya”. I amnistiat poc després i en l’exercici del seu càrrec, havia estat capaç de posar d’acord independentistes, anarquistes i totes les forces de seguretat de Catalunya per neutralitzar l’intent de cop d’estat del 19 de juliol de 1936.

Fitxa policial espanyola del president Companys. Font Arxiu d'El Nacional

Fitxa policial espanyola del president Companys

Companys, refugiat polític a la República francesa

Entre febrer de 1936 (l’inici de l’exili) i juny de 1940 (l’ocupació nazi de París i el trasllat del govern de Catalunya a Londres), el SMPI franquista va tenir el president Companys al punt de mira. La seu del Consell Nacional de Catalunya, a París (a la Rue de la Pépinière, 25) va ser permanentment espiada pel SMPI i pel seu cap directe a la capital francesa, l’ambaixador espanyol José Félix de Lequerica, que, a la conclusió de la II Guerra Mundial (1945), es faria tristament cèlebre com el cap d’una cadena delictiva que facilitava la fugida de criminals nazis francesos a l’Espanya franquista. Quan el president Companys es va exiliar, la República francesa li havia concedit l’estatus de refugiat polític i, malgrat l’estreta vigilància a què va ser sotmès pel SIMP, mentre França va ser un estat lliure, el govern espanyol mai va tramitar una petició d’extradició.

Però a partir del moment en què els nazis van completar l’ocupació de França, es van precipitar els esdeveniments. Els serveis de seguretat de l’ambaixada espanyola havien seguit de prop el trasllat del president Companys a la Bretanya francesa. Els filonazis Lequerica i Serrano-Súñer (el superministre i cunyat de Franco, i conegut popularment com “el cuñadísimo”) van posar en marxa ―i a la vegada― la maquinària policial del règim a la França ocupada. I el 13 d’agost, un escamot de la Wehrmacht (l’exèrcit alemany) es presentava a la residència dels Companys i detenia el president de Catalunya. En aquell operatiu policial, hi van participar ―també― agents de la Gestapo (la policia política del règim nazi alemany) i un funcionari de l’ambaixada espanyola a París: el policia Pedro Urraca Randueles, que seria el que el conduiria detingut a Madrid.

Franco i Hitler a la conferència de Hendaia, pocs dies després de l'afusellament de Companys. Font The Guardian

La detenció del president Companys

El diari manuscrit de Carme Ballester, l’esposa del president Companys, que relata amb una claredat diàfana i amb cruesa desoladora el moment de la detenció i les hores immediatament posteriors, diu: “Dos homes vestits en civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys (a més, no parlaven altra llengua que l’alemanya) doncs entraren a la casa amb les metralletes a la mà. I apuntant el meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal (…) al damunt no hi portàvem res, llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren cap-girat (…) els soldats apuntant el meu marit, sentat en una cadira, i jo tenia que conduir els dos homes en civil, dient-los on estaven les coses, però sempre sentint un revòlver que m’apoiaven a l’esquena (…).  Acabada l’operació, els quatre soldats s’emportaren custodiat el president de Catalunya!". 

La comissió dels nazis: el saqueig del president Companys

No obstant això, els detalls d’aquell escorcoll revelen que, mentre el règim franquista estava obsessionat amb la persona del president de Catalunya, l’interès dels nazis no anava més enllà del saqueig a benefici personal. Carme Ballester explica que: “Per fi trobaren dintre un calaix el nostre capital, 70.000 francs (l’equivalent a 100.000 euros); llavors ja començaren d’estar contents de la troballa; seguit s’ho posaren a la butxaca, també s’emportaren tots els documents que trobaren, inclús les nostres cartes d’identitat i els passaports diplomàtics, com també entre els papers hi havia títols com el d’advocat que el meu marit volia conservar”. La mateixa Carme Ballester confirma que passat un temps només li’n van retornar cinc mil. Els seixanta-cinc mil restants no els recuperaria mai; ni tan sols després del conflicte mundial i de l’alliberament de França (1945).

Tarradellas, Ballester i Companys a l'exili. Font Arxiu Fotografic de Catalunya. Fons Lluís Companys

Tarradellas, Ballester i Companys a l'exili / Font: Arxiu Fotogràfic de Catalunya. Fons Lluís Companys

“Me van treure gairebé a cops de peu”

Aquell mateix dia, el president Companys va ser conduït a Ville Caroline, una casa de camp de La Baule, confiscada i convertida en una caserna alemanya; i l’endemà seria secretament traslladat a París. Seria llavors, d’una manera fugaç, l’últim cop que veuria el seu marit. No el veuria mai més, ni viu ni mort: “La vil·la estava rodejada de soldats. No em deixaven passar. A més, no m’entenien tampoc (…). Com me van veure decidida, quan se’n van donar compte jo ja m’havia ficat dins (…). Sols sentia veus de gents que parlaven en alemany (…) va entrar un oficial (…) em pregunta què feia allí. Jo li responc que volia veure el meu marit, i saber el per què l’havien detingut amb tantes mal maneres (…) me van treure gairebé a cops de peu (…) però al sortir a la porta, veig que quatre soldats encascats, al mig hi havia el meu marit, que el traslladaren a un altre lloc”.

“Sols vaig cridar: Lluís!”

“Sols vaig cridar: Lluís! Ell es girà cap a mi i me va fer un signe amb la mà volguent dir: 'fuig d’ací!'. Ja no el vaig veure més”. La resta de la història és a bastament coneguda: a la presó de La Santé ―de París―, va ser lliurat a l’ambaixada espanyola, i el policia Urraca el va conduir emmanillat fins a la seu del SIMP, a Madrid. En aquell operatiu, els règims nazi i franquista es van saltar tots els protocols policials, judicials i d’extradició. Hitler i Franco van segrestar, saquejar, torturar, condemnar i afusellar la figura i la persona que simbolitzava la dignitat de Catalunya. Després de quaranta-un anys de règim constitucional, molt reveladorament, l’estat espanyol encara es nega a anul·lar la detenció, judici i condemna de l’únic president europeu elegit democràticament, que ha estat segrestat, saquejat, torturat, condemnat i afusellat.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: