Quan a l’Estat no li importa que la justícia sigui al fangar

Rate this post

Quant temps més pot passar la justícia espanyola al fangar pel qual s’arrossega? És raonable que una vegada i una altra la justícia europea condemni Espanya? L’últim cas ha estat aquest dimarts, quan el Tribunal Europeu de Drets Humans ha donat la raó a Arnaldo Otegi en la seva demanda contra l’Estat espanyol al·legant que no havia estat jutjat per un tribunal independent i imparcial. Va ser a l’Audiència Nacional, el setembre del 2011, i va passar sis anys i mig a la presó. Inicialment, la condemna va ser de deu anys de presó, que li va ser rebaixada, i deu més d’inhabilitació, que se li va mantenir i que encara dura. La justícia europea és lenta, molt lenta. Però implacable. La qüestió tanmateix no és aquesta, ja que una justícia que arriba tan tard és injusta per naturalesa sobretot quan passen per davant qüestions extrajudicials com l’escarment o la unitat d’Espanya.

El cas Otegi ens agafa molt menys lluny del que sembla, més enllà de les simpaties o antipaties que un li pugui tenir al líder abertzale. Perquè no és gaire diferent del que estem veient a Catalunya amb la causa instruïda pel jutge Pablo Llarena arran de l’1 d’octubre i ratificada, quan ha hagut de fer-ho, per la sala corresponent del Tribunal Suprem. L’escrit de la Fiscalia General de l’Estat amb petició de penes de més de 200 anys, començant pels 25 que demana al vicepresident Oriol Junqueras, també va en la mateixa direcció. Res no fa preveure que les sentències que dicti el tribunal després del judici no acabin sent molt dures, es rebaixin, al final, un grau o no. L’Estat ha calcat l’actuació judicial a Euskadi a l’hora d’aplicar la seva recepta a Catalunya. El fet que allà hi hagués morts, en ocasions diàriament, i aquí a Catalunya un procés pacífic de reclamar la independència no ha estat suficient per alterar el modus agendi d’un Estat ferit en el seu orgull i incapaç d’entendre la demanda catalana.

L’Estat ja sap que perdrà a Europa el procés de l’1-O si no es produeix una rebaixa de penes tan important que al final tan sols quedi la desobediència. Una cosa a la qual no està disposat a cedir. Però això succeirà d’aquí a molts anys. Quan, creuen, l’escarment hagi fet el seu efecte. Les justícies belga i alemanya sí que estan en la tessitura que si alguna cosa hi va haver va ser tan sols desobediència, més enllà de totes les intoxicacions que s’han volgut propagar davant de cada sentència judicial que s’ha produït en aquells països. Per això no hi ha cap euroordre vigent i tant Puigdemont com els consellers exiliats poden moure’s arreu del món llevat de viatjar a Espanya. Però, com va escriure el president del CGPJ i del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, al magistrat del jutjat número 13 de Barcelona, Juan Antonio Ramírez Sunyer, unes hores abans que morís: “Vas canviar el rumb de la Història d’Espanya”. Amb majúscula, és clar, història.

El més preocupant és que quan algú viu sempre en un fangar s’hi acaba acostumant. I si no, què és, per exemple, la marxa enrere que ha fet el Tribunal Suprem en el tema de l’impost hipotecari? Ha estat necessària la fractura del Tribunal Suprem per fer marxa enrere en la decisió inicialment adoptada, una cosa realment insòlita com a última instància judicial que és del sistema jurídic espanyol. No es podia haver fet pitjor per a la imatge de la justícia i l’opinió que acaben tenint-ne els ciutadans.

Anar a la font
José Antich

Powered by WPeMatico

Translate »