“Pujol ens va mentir”

Amb Manuel Trallero he fet una cosa que no ha de fer mai un periodista: entrevistar l’autor d’un llibre sense haver-lo llegit abans. Però si hem d’esperar que TV3 o La Vanguardia l’entrevistin segurament tardaríem anys i panys. En aquest cas es tracta de “Pujol. Tot era mentida (1930-1962)”(Almuzara) al costat de l’historiador Josep Guixà. Queda una altra entrevista pendent per quan l’hagi llegit. -Senyor Manuel Trallero, li demanaré que ens ensenyi la criatura. Això són set anys de treball Sí, set anys de treball i els cinc últims amb Josep Guixà, coautor del llibre. -Això és la biografia definitiva de Jordi Pujol? No, això simplement abasta des del seu naixement fins l’any 1962, quan surt de presó. És d’una etapa d’infància i joventut. De fet i seguint les primeres 150 pàgines del primer volum de les seves memòries. -Pujol és un personatge fàcilment biografiable? No, no -Ha de ser complicadíssim És un personatge amb moltes capes i cal picar molta pedra per arribar al fons de la qüestió. -Digui’m una conclusió que no sigui el títol del llibre, no val dir “Tot era mentida”. Bé, Pujol ha enganyat a qui volia ser enganyat -Però això és també als catalans, perquè va governar durant 23 anys, va tenir tres majories absolutes. Sí, però va governar convertint-se en un mite, i aquest mite es va edificar a partir d’una biografia completa falsa com vam demostrar en el nostre llibre. -¿M’està dient que tota la biografia oficial de Pujol és falsa? Tota la biografia de Pujol de 150 pàgines que nosaltres hem pogut comprovar és falsa. Com tota mentida necessita sempre unes escletxes de veritat per poder ser creïble. I en aquest cas també hi ha per exemple com que va ser torturat per la policia, que va ser condemnat en un consell de guerra… -Això és cert És clar, si es va passar dos anys a la presó, això és totalment cert. Però al costat d’això, hi ha moltes falsedats i hi ha sobretot grans absències, i personatges i circumstàncies que evidentment no hi figuren. -Absències…? Quins personatges, com ara David Tennenbaum que amb prou feines apareix. -El soci del pare… El soci del pare que amb prou feines apareix, com no apareix la seva vinculació amb l’Opus Dei. -Perdó, del pare o del fill D’ell, de Jordi Pujol -Però vinculació estreta, va arribar a ser membre de l’Obra? No, però vinculació, i fins aquí puc llegir. -No revelarem el contingut de l’obra La seva malaltia psiquiàtrica que està perfectament explicada en el llibre i que ell tampoc esmenta i que ell banalitza en les seves memòries. -El vaig llegir en un avanç editorial a El Mundo, ens pot ampliar alguna cosa o ho deixem per als lectors? Ell diu que amb 12 anys tenia moltes coses al cap, el van portar al psiquiatre i el psiquiatre li fa fer uns dibuixos. I li diu: mai seràs un bon dibuixant però seràs alguna cosa en aquesta vida. A partir d’aquí li fan una teràpia d’autoconfesor i després surt un diagnòstic que és una malaltia important en aquells moments. -Jordi Pujol sempre va pensar en Catalunya? -Ell sempre va pensar en si mateix, és un perfecte egòlatra i va pensar sempre en si mateix, va prioritzar sempre els seus interessos personals primer de tot, no hi ha cap dubte. -Jordi Pujol té amics? Ho dubto bastant. -Bé, jo des que em dedico al periodisme també estic perdent els amics. Ho explico perquè va ser en un acte públic. M’ho va explicar una persona a més que no crec que sigui sospitosa, a la presentació d’un llibre de Salvador Cardús, em va explicar una anècdota d’un alcalde de Convergència que es va donar de baixa del partit i al cap d’un temps se’l va trobar Jordi Pujol i li va dir: “Carai! fa temps que no et veig, pensava que t’havies mort”. No sé si això em sembla bastant revelador. -Pujol tenia una memòria prodigiosa Sí. -En aquest cas, potser no tant, no? Prodigiosa però amb alguns trucs, en el llibre explico alguns d’ells … -Quan neix el mite Pujol? Fonamentalment neix dels fets del Palau, que per cert, ell no va tenir res a veure. El consell de guerra es fa no pels fets del Palau sinó que es fa per la redacció de l’octaveta i la impressió de l’octaveta contra Franco, per això es jutja a l’impressor. -O sigui, no per uns fets estrictes? Se’n van tots a caseta després de passar pels jutjats. De la comissaria de Via Laietana se’n van tots a caseta. No hi ha judici pels fets del Palau però sí per la impressió de l’octaveta “Us presentem el general Franco” que és així com es titula, on acusa el dictador de corruptor, la qual cosa té el seu intriguis per algú d’una família que es dedicava a això. Té la seva ironia. -Quan vaig llegir l’octaveta em va cridar l’atenció precisament això, no critica a Franco per dictador sinó per corruptor Si, aquesta és una gran novetat perquè tracta d’explicar la valoració del règim franquista ja no per l’opressió sinó per la corrupció, que es perllonga a través de tota la societat. -Ara que van dient que Catalunya està plena de franquistes, no deixa de ser una mica una prova que en aquesta època molts catalans eren franquistes, perquè l’acusació era que Franco era un corruptor, no era una dictadura. És clar, aquí està el quid de la qüestió. -Alguna conclusió més sobre el personatge després de set anys de treball? Bé, que sobretot és un gran mentider en la seva biografia -No deixa de ser una acusació molt forta Quan s’hagi llegit el llibre, si vostè creu que és una acusació exagerada, tornem a parlar. Després de set anys de treball, 1042 notes, 25 arxius consultats, crec que alguna hipòtesi puc llançar i llanço la hipòtesi que Pujol ni és un demòcrata ni pot creure en la democràcia després d’haver mentit com ha mentit en les seves memòries. Si després de llegir la biografia algú creu que Pujol continua sent un demòcrata i continua creient en la democràcia doncs llavors haurem fracassat, però jo crec que després de llegir el llibre ningú pot treure una conclusió diferent. -Però vostè ha fet una biografia -a favor de Pujol és evident que no- en contra o sobre Jordi Pujol? Jo he fet una biografia seguint les memòries de Pujol i contrastant tota la informació que Pujol va subministrar. Tot aquell fet que a mi m’ha semblat susceptible de ser investigat jo ho he investigat. -I no concorden? Algun concorda i altres no concorden. Aquells que no concorden jo he volgut demostrar perquè no concorden i quina és la veritat. He buscat l’aparell documental necessari per demostrar la meva hipòtesi. Si el lector arriba a una altra conclusió, serà el meu fracàs, si concorda amb la meva hipòtesi, serà la veritat. -En certa manera vostè està deconstruint la figura de Jordi Pujol No, jo estic fent una biografia en negatiu o, si es vol, un motlle en negatiu del positiu. Simplement comprovo aquells fets que Manuel Cuyàs, que era el responsable com a periodista d’haver-los comprovat i que figurava com a col·laborador de les memòries de Pujol, no ho va comprovar, que és l’obligació de tot periodista. -Ara està tirant amb bala -Estic tirant amb l’obligació que tenim vostè i jo com a periodista i sap perfectament que és així. -Ell va fer de negre -una expressió- Pujol li anava explicant les coses i ell se les apuntava i les va publicar, però de fet són les memòries de Jordi Pujol. Això sí que és una opinió i no és un fet. -Hi ha una cosa que m’ha sorprès, l’editorial és Almuzara, no és una editorial catalana. Sorprèn una mica, a més és l’editorial de l’exministre Pimentel. No és per desmerèixer l’editorial, però és curiós que hagi d’editar-se la biografia de Pujol a Còrdova. Me’n alegro molt que em faci aquesta pregunta. Les editorials catalanes no només van passar de nosaltres olímpicament, sinó que ni tan sols es posaven al telèfon ni contestaven els correus electrònics. Em va fer molta gràcia quan un famós editor que em va comentar que Pujol ja era un personatge molt desprestigiat. Jo vaig pensar, doncs mira que Juli Cèsar… i encara es publiquen memòries d’ell. Jo només tinc paraules d’agraïment per a un editorial andalusa i cordovesa, a més és una ironia del destí que sigui una editorial de Còrdova, quan Pujol sempre havia dit que l’home andalús era un home desestructurat. -Però va demanar perdó -Els perdons de Pujol solen ser gairebé pitjors que els seus presumptes insults -Hi ha por a Catalunya a parlar de Pujol? No és que hi hagi por, és que la paparruchada aquesta que Pujol als deu anys havia tingut una visió des de la muntanya del Tagamanent i que ningú encara -excepte Joan B. Culla i això vull remarcar-perquè l’honora-, la gent s’hagi cregut aquesta paparruchada que coincideix en l’edat amb les revelacions de Lourdes i de Fàtima, i que a més li van concedir el doctorat honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili precisament per això, per tenir una revelació. Com si aquí no hagués passat la il·lustració i encara estiguéssim a l’època del pensament màgic. És una cosa realment sorprenent que només pot succeir a Catalunya. És inexplicable que ningú hagi repudiat aquesta idea. -Hi ha molta ficció en la vida de Jordi Pujol? Moltíssima. En l’època aquesta que nosaltres hem estudiat sobretot. Molta ficció i uns silencis clamorosos. -Què quedarà d’en Jordi Pujol? Doncs un cop el periodista Arturo San Agustín va dir a Jordi Pujol que no quedarà res i Jordi Pujol el va trucar l’endemà dient-li que no havia pogut dormir en tota la nit. Estic convençut que no quedarà res. Hi ha un article molt bo del mateix Jordi Pujol parlant de l’obra de govern de Franco dient: clar, tots els governs quan es passen 20 o 25 anys deixen una obra de govern, només faltaria que després de 25 anys al govern no hi hagués obra de govern. Jo crec que l’obra de govern de Pujol és inexistent. -Però la creació de la Catalunya moderna o com a mínim de la Generalitat és obra de Pujol. La mateixa Generalitat, TV3, els Mossos, la funció pública catalana, el TNC… Però tot això, quan vostè ho compara amb el que significa la reunificació alemanya, en què queda? -Kohl va acabar fatal fins i tot malgrat la reunificació I aquesta era la gran obsessió de Pujol, no acabar com Kohl, i ha acabat com Kohl, i aquesta ha estat la seva gran obsessió. La gran obsessió de Pujol era què dirà de mi la història, i per això va escriure ell la història, perquè Pujol considera que la memòria és la història, i per això la seva memòria era la història, i aquest ha estat el seu gran error. -Recordo que fa molts anys jo col·laborava amb el programa d’Albert Om a Rac1 i abans que Pujol deixés de ser president van editar un llibre. Preguntaven als seus col·laboradors què quedaria de Jordi Pujol. Jo vaig dir: “espero que no acabi com Helmut Kohl”, quan llavors era impensable, perquè era el pare de la pàtria, el referent moral però bo. El procés comença amb Jordi Pujol? L’escola… TV3… etc. Doncs no ho sé però el que sí que sé és que tota la idea del govern de Pujol des que Pujol tenia 17 anys, ell la tenia claríssima. -Per què confessa Pujol? No tinc ni idea. Això s’escapa del meu camp de recerca, en periodisme el que no es pot demostrar és perquè no existeix. -I per què es fa independentista? Perquè jo crec que sempre ho ha estat, ve d’una família independentista. -Però sempre es comentava aquell lema de paciència i després independència. Fins i tot en algun consell nacional jo havia parlat amb dirigents de Convergència que comentaven que quan algú treia el tema de la independència els feia callar. Pujol ve d’una família independentista, això ho puc assegurar perquè en el llibre s’explica perfectament. -No sé si li puc preguntar com acabarà el procés. No, no m’ho pot preguntar perquè no sóc un profeta. -Però vostè va ser dels primers que em va dir que això podia acabar en violència, jo me’n recordo -faré autocrítica- que me’n reia. “Manuel, com et passes”, deia. Ara ja no riu tant. -Doncs la veritat és que sí. Ja sap vostè que el diable sap més per vell que per diable. -Ha parlat de més de mil notes, això és gairebé una biografia anglosaxona Sí, 1042 exactament. Però cal tenir en compte que hi ha moltes referències a les memòries. Però no vull penjar-me medalles perquè hi ha un cert narcisisme masoquista, del molt que patim els periodistes quan fem la nostra feina. He fet la meva feina, m’ho he passat molt bé fent-ho i ens hem divertit molt. -Pujol coneixia el seu projecte? Sí, jo vaig anar a veure’l per comentar-li i em va dir que fes el que jo volgués. -Ha tingut accés a fonts pròximes, familiars, amics…? No, cap, -També ha tingut accés a arxius de la CIA Bé, però això va ser un rastreig que vam fer buscant no només Pujol, també altres noms -Acabaré amb una pregunta molt catalana: Quant costa el llibre després de set anys de treball? Doncs a menys de vint euros em sembla -Només? Això és també molt català però l’hi agraeixo molt / Una entrevista de Xavier Rius Entevista sencera a Youtube Anar a la font – e-noticies

Deixa un comentari

%d bloggers like this: