Psicódromo: última festa al temple maleït del ball barceloní

Vaig entrar Psicódromo per primera vegada una nit dhivern, el 1990. Eren les quatre de la matinada dun divendres i jo tenia 17 anys, així que no espereu una explicació minuciosa de la vetllada. Recordo la porta del club, inconspícua i industrial (si treies el rètol semblava un taller de llantes); linquietant pendent de lentrada, que contribuïa a la sensació de descens a lHades; la sala en si, un monstre de mil metres quadrats, crepuscular fora de mida (parets negres, llums transsilvans), a la pista de la qual es cargolaven un mar de caps i troncs; i sobretot la música: electrònica i fosca, tecnogòtica, EBM amb cold wave, a volum no apte per a epilèptics. Aquell Gernika vinílic era bombardejat, segons vaig testificar, per dos grans rèprobes (un crispí magre i amb tupè trencaglaç, Pepebilly, i un goliat amfetamínic, Nando Dixcontrol) els que, en lloc de ser en un cau al costat dels lavabos (com passava a la majoria de discoteques), dominaven lindret des duna mena de balcó del Kremlin makiner. De la resta de la nit només conservo flaixos. En un daquests el meu amic U. prova de torejar els cotxes del carrer Almogàvers utilitzant la seva parca mod com una capa. Escolto els nostres crits dolé després de cada nova verònica-ja-no-vull-viure.

Seguir leyendo….

ElPeriodico.cat – PORTADA

Deixa un comentari

%d bloggers like this: