Privilegiats i negligents

Rate this post

Tots els diaris a l’estiu s’aprimen de continguts, però resulta que algunes de les notícies que passen mig desapercebudes són realment importants. Aquesta setmana m’he quedat corpresa en llegir que el Senat Italià ha donat el llum verd a què les vacunes infantils deixin de ser obligatòries. Fins i tot, el seu president ha sigut tan inconscient com per comentar que 10 vacunes infantils obligatòries eren masses i potser inclús, s’haurien de considerar “quasi” perilloses. Realment, no sé en quins criteris científics i pediàtrics es pot basar el senyor Salvini per a fer aquestes afirmacions que, en el seu cas, sí que són perilloses, ja que poden induir a molts italians a pensar que les vacunes són innecessàries. Res més lluny de la realitat. Les vacunes són un dels grans avenços de la medicina preventiva del segle XX però, de vegades, els éssers humans més privilegiats (com ho som els que tenim una sanitat pública en un estat del benestar), tenim tendència a ser negligents o, fins i tot, displicents. Sense saber-ne un borrall.

L’any 2014, vaig veure a TV3 un magnífic i llarg reportatge sobre els afectats per la poliomielitis els anys 60. En aquest documental (que podeu trobar a la xarxa de la CCMA, tant en català, com en castellà) s’explica com es va amagar des del règim franquista l’epidèmia que assolava certes regions i ciutats d’Espanya des dels anys 50, i com un petit grup de metges i científics es van posar d’acord per a demostrar la necessitat d’introduir la vacunació massiva d’infants i embarassades per a immunitzar la població d’una malaltia tan severa i incapacitant. El virus de la pòlio (del qual en coneixem tres tipus diferents o serotips) causa una malaltia que pot afectar el sistema nerviós, i fins i tot pot ser letal en alguns infants. El seu efecte més conegut és la paràlisi total o parcial de les extremitats inferiors, ja que destrueix de forma selectiva les neurones motores de la medul·la espinal. A més, pot deixar seqüeles greus que afecten en l’edat adulta, és el que s’anomena síndrome postpòlio.

La primera vacuna contra la pòlio va ser desenvolupada amb virus atenuats per Jonas Salk (que després va fundar un dels Instituts de Recerca biomèdica més capdavanters dels Estats Units). Era injectada per via parenteral i havia de tenir diverses repeticions per a ser del tot efectiva. Salk va donar els drets de la patent de la vacuna per afavorir que pogués arribar a tothom, com també ho va fer poc més endavant, Albert Sabin, qui va desenvolupar una vacuna oral que se subministrava amb tres gotetes, que es podien donar amb un terrosset de sucre. Amb un preu molt més baix i amb dues immunitzacions: una inicial contra el virus de la pòlio que causava més casos (el serotip I) i una segona immunització contra els tres serotips (l’anomenada vacuna trivalent), tenia una efectivitat quasi del 100%. Un metge i científic espanyol, Florencio Pérez Gallardo, va anar als Estats Units per aprendre a fer la vacuna i en tornar, va convèncer a un conjunt de metges joves i compromesos per, tot passant per sobre de la política sanitària dels anys 60 (que tenia més de lluita soterrada entre faccions de poder que de política sanitària social i igualitària), aconseguir vacunar massivament a la població infantil, de forma voluntària i gratuïta. El Ministeri de Sanitat, en veure els resultats absolutament irrefutables d’eficiència (el nombre de casos va reduir-se en tres ordres de magnitud en tres anys) va implementar-la com a vacuna obligatòria pels nadons abans dels dos anys i la pòlio va quedar definitivament eradicada (com també ho ha estat la verola).

L’èxit aclaparador va fer que només dos anys més tard, el 1965, s’hi afegissin tres vacunes més, contra la diftèria, tètanus i  tos ferina. I així, fins a la cartilla amb el calendari de vacunacions que tots els pares hem rebut a la nostra primera visita pediàtrica, i que permet vacunar als nostres fills contra malalties letals o molt severes, incloent-hi la varicel·la, el xarampió o la meningitis. Ens hauríem de congratular com a societat de com la vacunació ha permès incrementar la supervivència dels nadons i disminuir extremadament la mortalitat infantil però, desafortunadament, és menystingut per alguns pares, que elegeixen no vacunar als seus fills. Com que parteixo de la premissa que tots els pares volem el millor pels nostres fills, penso que aquesta negativa a la vacunació (excepte en casos molt rars de nens amb patologies concretes) és per ignorància, conscient o inconscient. La ignorància inconscient és la que necessita educació i explicacions aclaridores per a explicar què són les vacunes i el benefici que ens reporten.

La ignorància conscient és a la que molta gent s’abraça quan creu ser partícip de la veritat, però sense cap dada científica. És el greu problema d’avui dia, tothom creu abans en pseudociències i mitges mentides xocants (aquest és l’èxit seductor de les fake news, com vaig comentar en un altre article) abans que en dades científiques fefaents i demostrables. Per això es va estendre com taca d’oli un article publicat per un metge britànic, Andrew Wakefield, associant la vacunació amb l’autisme infantil. Però és que resulta que aquest article és un complet frau. Aquest metge (que ja no ho és), en lloc de mirar per la salut de la gent, va mirar només per la salut de la seva butxaca. Estava pagat per advocats de famílies antivacunes; va manipular les dades, seleccionant casos específics d’infants que ja tenien malalties prèvies i menystenint la realitat aclaparadora de la resta d’infants que negava absolutament qualsevol relació de la vacunació amb autisme. Però tant s’hi val, la fake new de fa ara 20 anys continua viva i la sents repetida per pares que es creuen informats, però ho són d’un engany. Tot just l’any passat a la revista Science es va fer un reportatge especial sobre “la guerra de les vacunes”. En un dels articles (que us recomano llegir) es dediquen a desmuntar un per un els falsos mites sobre el suposat perjudici de les vacunes, incloent-hi aquesta nefasta mentida que tant mal ha fet.

Certament, hi ha alguns casos de nens que han patit efectes secundaris inesperats, però són molt minoritaris i com s’explica en aquest vídeo, la vacuna més arriscada és aquella que no es dóna. Tal i com podeu comprovar amb les dades d’incidència de casos de pòlio, xarampió o rubèola abans i després de que existissin les vacunes als Estats Units en aquest enllaç tan visual i informatiu, les vacunes són extremadament efectives. A més de la immunització individual, un dels grans avantatges de la vacunació, és l’efecte d’immunització grupal. El fet que quasi tothom estem immunitzats fa de barrera efectiva perquè no es puguin infectar els altres, i així, protegim els pocs individus que no estiguin vacunats. Als científics que estudien els sistemes complexos els interessen molt aquests models de propagació i aquesta setmana m’ha arribat un interessant enllaç “I herd you”, on podem jugar i experimentar amb diversos models de transmissió d’epidèmies i diferents graus d’immunització de la població, i visualitzar-ne quins són els efectes sobre la societat (recomano a estudiants i curiosos que ho proveu).

Per acabar i tornant al cas italià, no crec que els pares tinguin dret a decidir si vacunen als nadons o no. Tampoc no podem escollir si posem o no cinturó de seguretat als nadons al cotxe, ni si portem casc o no quan anem amb moto. El benefici de la prevenció supera qualsevol altra consideració. La vacunació dóna un benefici directe immunitzant a l’infant (amb un risc mínim) i de retruc, immunitzant a tota la societat.

Anar a la font
Gemma Marfany

Powered by WPeMatico

Translate »