Primàries: respostes

Rate this post

Fa tres setmanes vam presentar al teatre Victòria una proposta per a Barcelona. El diagnòstic era clar: ens cal una nova cultura política, i aquesta nova cultura política només pot arribar si ens obrim a noves maneres de prendre decisions, tant per triar persones com sobretot per a construir projectes. Unes eleccions primàries serveixen per fer les dues coses: triar i esmolar candidats (tant el primer de la llista, com els altres) i triar i esmolar idees de ciutat

A diferència del Parlament, a les eleccions de Barcelona, qui guanya les eleccions, encara que sigui per un vot, acaba governant. Tant ERC com el PDeCAT podrien guanyar-les tots sols, però ni les enquestes ni, en especial, els resultats del 21-D, fan pensar que això sigui fàcil, encara menys amb la degradació creixent a la qual estan sotmesos tots dos partits.

Això, esclar, beneficia l’alcaldessa Colau, que podria tornar a guanyar amb molt poc esforç, amb un full de resultats sense cap èxit rellevant, i amb menys vots que els que tradicionalment treien els partits quan perdien les eleccions. Però també beneficia Cs, que va ser el partit amb més vots a Barcelona el 21-D (i a 16 de les ciutats més poblades del país), i que, si repetís els resultats, podria governar. Fins i tot per un vot. Deixar la capital a l’atzar és una irresponsabilitat.

Però anar junts per anar junts no serveix de res. Al contrari: governar i reproduir a escala municipal els mateixos vicis que té la resta de la nostra política abocaria Barcelona encara més a la irrellevància i condemnaria els seus ciutadans a una lenta decadència personal, econòmica i cultural. Per això, la proposta del dia 20 no era per fer una llista unitària, sinó per fer unes primàries que posin el projecte de ciutat al centre, i obligués els polítics i els ciutadans a un nivell d’exigència superior. Que, a través de debats, tothom es veiés obligat a esmolar-se les eines, i ser millor. 

Les primàries em farien millor a mi, com a ciutadà i com a potencial polític, i sobretot farien millor els candidats, tant el primer de la llista com els altres

En la conferència del dia 20, a més, vaig dir que jo em presentaria a aquestes primàries. Conec les limitacions d’enfrontar-se a aparells de partits —serien unes primàries, al capdavall, contra el candidat d’ERC, Alfred Bosch, contra el guanyador de la contesa entre Carles Agustí i Neus Munté, i contra el candidat de Demòcrates (encara per triar), a banda de qui s’hi volgués presentar, de fora dels partits—, i tot i que penso que unes primàries on primés el projecte i les idees i el debat em donarien una oportunitat de guanyar-les, no em fa res perdre-les. Perdent-les, les primàries em farien millor a mi, com a ciutadà i com a potencial polític, i sobretot farien millor els candidats, tant el primer de la llista com els altres. L’obligació de participar en un procés electoral com aquest (proposava com a mínim un debat per a cadascun dels 10 districtes de Barcelona, més un debat final, davant de votants i, per què no, en els col·legis electorals de l’1-O), fa que els discursos buits i autocomplaents de la política es veiessin forçats a enfrontar-se a la veritat dels barris i a la crítica dels adversaris i votants. Tothom hi sortirà guanyant, i la llista i proposta resultant de les primàries seria, sense cap mena de dubte, la més votada i, per tant, el sobiranisme governaria Barcelona amb el millor candidat o candidata i amb les millors idees disponibles, esmolades per la gent. Al capdavall, un candidat que no pugui guanyar unes primàries dins del sobiranisme tampoc no pot guanyar unes eleccions fora del sobiranisme. Quin candidat no voldria tota la força del sobiranisme al seu costat?

Per evitar els personalismes, —recordeu que són primàries obertes: hi pot votar i s’hi pot presentar tothom, incentivant així l’aparició de nous actors polítics que no hagin de passar per l’adreçador servil dels partits— proposo també que els que es presentin a les primàries i les perdin, però treguin més d’un 15% del vot, van directament a llistes. Així garantim pluralitat —la nostra veritable força— i garantim també que, com passa a altres latituds, els regidors sortits de les primàries deurien la seva força als electors, i no a les direccions dels partits, de tal manera que si un regidor cal que planti cara al seu alcalde ho pot fer en nom dels votants, i no ha de callar per garantir-se la supervivència política, com passa ara. A més, així tindríem a la llista els representants d’espais socials i ideològics reals, que tindrien la seva concreció en un debat polític real al consistori. És, com deia, una nova cultura política, la que s’assembla a la mena de pràctiques que tots hem vist a la societat civil, al carrer, als CDR, a les manifestacions. Debats reals sobre preocupacions personalíssimes, i un incentiu per posar el talent primer, i l’obediència després. Afegeixo que aquest mecanisme no està pensat per garantir-me un lloc en una llista, perquè llocs en llistes ja me n’han ofert, en aquestes eleccions i en d’altres. 

No proposo bandejar els partits, sinó enfortir-los amb les persones i idees més potents de la societat civil, del teixit associatiu, dels nous espais socials que han aparegut els darrers anys

Tant Neus Munté com Xavier Trias m’han retret que els partits són importants. Em sembla una esmena important i, de fet, hi estic d’acord. Els partits són animals polítics fets de gent i d’idees i d’interessos, fets de gent formada en l’administració i la negociació política, i tenen un paper rellevant, que cal preservar. Per això, la resta de la llista electoral, la que no es cus a partir dels candidats amb un 15% de les primàries (que serien màxim 5 i probablement 2 o 3, per raons aritmètiques), caldria confegir-la amb un pacte entre els partits i els guanyadors de les primàries, que hauria de confegir un equip. No proposo bandejar els partits, sinó enfortir-los amb les persones i idees més potents de la societat civil, del teixit associatiu, dels nous espais socials que han aparegut els darrers anys. Alhora, proposo mantenir la pluralitat i, per tant, el seu espai ideològic, sense diluir-los en una falsa unitat folklòrica, que ens torna acrítics i mesells. Es tracta de concentrar la força per guanyar, mentre potenciem la pluralitat i el talent a l’interior d’aquesta confluència. Repeteixo: una nova cultura política. 

Alfred Bosch m’ha demanat que primer plantegi un projecte de ciutat per a Barcelona, i després mirem si podem sumar. Quan vulgui. Proposo fer-ho davant de càmeres i amb públic. I que després, la gent voti. Proposo, això és, unes primàries. Dit d’una altra manera, no vull pactar amb Alfred Bosch un lloc a la seva llista: vull pactar amb la gent, vull que entre tots pactem una llista i unes propostes de ciutat, que les conjuguem amb deliberació i en detall, no només a còpia de conferències que són monòlegs sense rèplica, ni a còpia de negociacions de despatx. Dit això, a la conferència del dia 20 vaig parlar molt de model de ciutat, vaig explicar per què la ciutat tal com s’entén ara des de l’Ajuntament no pot ser una capital global, vaig explicar per què la política tal com l’hem feta fins ara tampoc no se’n sortirà, i vaig proposar incorporar a la manera de prendre decisions la mena de llibertat i creativitat que ens permeten ser flexibles i triar les millors idees disponibles, i rectificar si en trobem de millors. Vaig posar exemples sobre el mercat laboral i com la revolució tecnològica ens afectarà, vaig assenyalar el coneixement i la indústria tecnològica al voltant del canvi climàtic com a exemple de sector clau per a Barcelona, que la pot posar al centre del món, vaig parlar de les institucions culturals de la ciutat, els seus dèficits i possibilitats, i com això es relaciona amb el turisme, vaig parlar de transport públic i mobilitat, i vaig parlar d’educació 0-3 anys, i l’impacte que té en el nostre teixit social, en la igualtat econòmica i entre homes i dones, i en la influència que té a llarg termini per a la prosperitat dels barcelonins, la seguretat i la vida plena. Res m’agradaria més que discutir aquestes idees amb Alfred Bosch i, sobretot, amb candidats nous que apareguin de la societat civil.

Però vaig fer un esforç per separar la meva proposta de ciutat de la proposta de primàries. Perquè una cosa és que creguis que Barcelona necessita un revulsiu, que la nostra política necessita un revulsiu, i una altra és que creguis que les nostres idees sobre Barcelona són aquest revulsiu. Fa mesos que treballem amb un grup de gent deslligada dels partits per oferir propostes concretes i tangibles sobre urbanisme, habitatge, comerç, indústria, turisme, coneixement, educació, mercat laboral, cultura i un llarg etcètera. I sobretot per posar sobre la taula el lloc que Barcelona ocupa i ha d’ocupar al món global, que és un món de ciutats. Ho presentarem de mica en mica, a mesura que la necessitat de tenir un debat robust sobre la ciutat a l’interior del sobiranisme es faci més i més evident. Sense pressa, sense pausa. El projecte hi és, i el volem posar a prova davant de tots els altres candidats, per a millorar-lo, per a millorar-nos. Per a Barcelona. 

Anar a la font
Jordi Graupera

Powered by WPeMatico

Translate »