Primàries a Barcelona

Rate this post

Fa unes setmanes s’ha fet un experiment polític que té tota la pinta de sacsejar, encara una mica més, el mapa polític d’aquest país. En això, l’ANC s’ha convertit en autèntica especialista. En la primera volta de les primàries per designar el cap de llista d’una candidatura independentista a les eleccions municipals de Barcelona del proper 26 de maig, hi ha participat deu vegades més gent que en les celebrades pel  PDeCAT i ERC junts. Només això ja explica moltes coses de les que passen en la política del nostre país.

Cada cop és més evident que la gent va per una banda i els partits clàssics per una altra. No és un tema menor, és un corrent de fons que ve de lluny. Si la gent cregués en els partits i valorés el seu paper, hagués estat més lògic que la participació en les primàries dels partits superés, de llarg, les convocades per una entitat sense tradició política, i encara menys en el camp municipalista. No ha estat així i aquesta segona opció ha guanyat per golejada. Ha guanyat el primer round, no ens enganyem. Els aparells dels partits s’ho han mirat de reüll, amb una certa displicència, com si no els afectés.

Potser resultava difícil d’entendre que el procés de configurar una candidatura unitària de l’independentisme a l’Ajuntament de Barcelona comencés per unes primàries en què es votava el nom dels candidats abans de parlar i decidir quin programa calia per treure la ciutat de l’apatia i la decadència en la que sembla instal·lada i per definir el paper que pot exercir en l’escenari internacional com a capital d’un nou Estat. Si els partits polítics independentistes no estiguessin tancats en si mateixos, potser s’hagués pogut començar per plantejar un debat obert sobre el futur de la ciutat, com fa algun dels candidats independents. Aquest semblaria el procés lògic i normal en una ciutat segura de si mateixa, i acabaria amb l’elecció, mitjançant primàries, del millor candidat i equip per portar a terme el programa resultant del debat ciutadà. Amb el panorama existent, però, s’entén que l’ANC hagi decidit donar suport a un procés que comença a l’inrevés. Calia sacsejar la situació i, amb aquesta participació, es veu que l’aposta ha estat encertada.

La jugada de l’ANC era arriscada i potser només acaba de començar. De moment, les primàries impulsades per l’ANC, entre altres organitzacions menors, han marcat estil i enceten un camí del qual serà molt difícil sortir-ne sense arriscar-se a perdre bous i esquelles. L’objectiu de l’entitat és clar: aconseguir que l’alcaldia i, per tant, l’equip de govern, sigui favorable a la instauració de la república catalana… al més aviat possible. I, de retruc, que Barcelona es pugui dotar de les eines necessàries per exercir realment de ciutat europea de primer nivell. Amb aquest objectiu i potser cinc candidatures disputant-se l’espai electoral independentista, per molt ampli que sigui, la iniciativa de les primàries no pot quedar aquí, fora que el moviment independentista vulgui fer-se l’harakiri col·lectiu. Al límit del ridícul, per dir-ho suaument.

És possible que abans d’acabar el gener tinguem, a més, una proposta de la Crida Nacional per la República. Potser serà el primer reagrupament de candidats i, si la Crida vol ser coherent amb el seu manifest fundacional, serà el primer pas per aconseguir la unitat de l’independentisme i lluitar, amb possibilitats d’èxit, per tenir el govern de la ciutat. Però unitat per a què i quan? I aquí és on poden començar a aclarir-se les incògnites. Sembla que la unitat a posteriori, entorn del candidat més votat, no sigui la millor de les opcions, sobretot si recordem que en les eleccions municipals l’alcaldia recau en la força guanyadora si no hi ha un acord alternatiu que la superi, com ja va passar fa quatre anys. Tot plegat, seria reproduir els mateixos errors i la vella política de sempre, la de sumar per tenir el poder amb els típics repartiments de cadires i acords programàtics de mínims. De moment, res de nou ni esperançador.

La unitat a priori té molts avantatges, sens dubte. La ciutat i el país hi sortirien guanyant, sobretot, si la unitat es forma entorn d’un projecte compartit, un projecte de màxims i ambiciós, promogut entre tots (o potser només per alguns…) i amb la participació de la ciutadania. Costa d’imaginar-se els candidats o candidates que uns i altres han anat proclamant mantenint el discurs partidista de sempre i repetint els mateixos errors. Però, vista l’experiència, tampoc seria massa sorprenent.

És un somni parlar d’un projecte compartit, sotmès al debat i valoració de la ciutadania, i completat amb unes primàries entre els candidats dels diferents partits i organitzacions que agrupin el millor de cada casa? Som en un moment històric excepcional i, més que un somni, aquest projecte és, sobretot, una necessitat. És l’objectiu ambiciós que ens mereixem la ciutadania de Barcelona i la de tot el país, que també té dret a dir la seva quan es tracta de decidir el futur de la capital, sense la qual la república catalana no serà possible. Perquè si en algun lloc ens juguem aquesta possibilitat és, sobretot, en les eleccions municipals de Barcelona.

És possible que algunes formacions polítiques, ancorades en les velles formes o vivint en realitats paral·leles, no siguin capaces de tenir la generositat i l’altura de mires que les circumstàncies exigeixen. Potser algunes, mancades d’idees i lideratges, tornin a caure en el paraigua simbòlic dels presos, potser continuaran creient-se que podem instaurar la república sense tenir l’alcaldia de la capital del país, potser… Potser serà la gota que farà vessar el got de la nostra paciència…

Les primàries de l’ANC han ajudat a fer el primer pas. Esperem que la Crida sàpiga fer el següent i, si el fa, que després vinguin tres mesos frenètics, amb una precampanya centrada en el projecte de ciutat, de país, i no en les dèries dels publicitaris que busquen i venen el millor perfil del candidat o candidata i li fan dir frases més o menys pulcres o enginyoses. Si això anés així, amb una crida a treballar per la unitat des de l’acord programàtic sorgit d’un ampli debat ciutadà, el pas següent semblaria lògic: unes primàries entre els candidats i candidates proposats per les diferents formacions. Estarien disposats a fer real una nova manera de fer política i, alhora, actuarien amb la generositat necessària per donar suport a qui resultés guanyador d’unes primàries amb una alta participació? Hem de confiar en el bon criteri i el sentit d’estat de Jordi Graupera, de Ferran Mascarell, de Neus Munté i del PDeCAT, d’Ernest Maragall i d’ERC, de la Crida i també de la CUP, que no pot quedar al marge d’un moviment empès i protagonitzat per la ciutadania. Algú mantindria la seva posició actual sabent que es pot trobar, en la nit electoral, en una vall de llàgrimes d’aquelles que les enquestes no han sabut predir? Però, sobretot, algú continuaria defensant que la nova política que reclama la ciutadania es fa només amb paraules i maquillatge?

EXIGENTS.cat: Alícia Casals, Ariadna Benet, Enric de Vilalta, Eudald Carbonell, Jaume Marfany, Joan Carles Roca, Joan Contijoch, Joan Guarch, Jordi Manyà, Josep Ferrer, Josep Lluís Fernàndez, Josep Pinyol, Joan Puig, Josep Viana, Miquel Strubell, Mireia Juanola, Pere Oriol Costa, Pere Pugès, Rosa Maria Quintana, Rosa Maria Dumenjó, Víctor Cucurull i Virgili Delgado.

Anar a la font
Pere Pugès

Powered by WPeMatico

Translate »