Premiar una bona collita

Encara que des de les institucions es parla de la precarietat econòmica del cinema català i en català i les associacions de productors demanen un suport institucional que mai acaba d'arribar, el cert és que la collita cinematogràfica del 2019 ha estat molt bona, diria que immillorable. Però és que això ho podríem dir del cinema català del 2018, i possiblement del 2017. En temps de crisi, de repressió i disbauxa política i de negació de la cultura –per part dels qui haurien d'encoratjar-la, però també dels consumidors, que també tenen part de culpa en la situació–, que coincideixin en el temps propostes com les d'Els dies que vindran, La hija de un ladrónLiberté, La innocència, El viatge de la Marta i Ojos negros, entre d'altres, resulta molt estimulant. Quan tothom es queixa de la precarietat de l'audiovisual català, resulta que apareixen algunes de les pel·lícules més notables fetes aquí en la darrera dècada. No és qüestió de remuntar-los als primers temps de la Nouvelle Vague francesa, a finals dels anys cinquanta del segle passat, quan de la precarietat de mitjans van fer un estil únic que va marcar l'evolució del cinema modern, però si assumir que encara que les condicions de producció son tan nefastes, els fruits del context resulten esplèndids.

Àlex Monner i Greta Fernández, protagonistes de 'La hija de un ladrón, amb la directora Belén Funes,/ACN

Àlex Monner i Greta Fernández, protagonistes de 'La hija de un ladrón, amb la directora Belén Funes/ACN

La qüestió lingüística, a bastament comentada però mai explicada del tot, fa cada any que els Gaudí tinguin la virtut o l'estranyesa de poder guardonar dos títols com millor pel·lícula. Succeeix, per altres consideracions i divisions, als Globus d'Or i a altres premis d'aquestes característiques, i fins i tot durant un any va passar als Oscar, on es premiava al millor director de comèdia i al de drama. No acabo d'entendre aquestes categories idiomàtiques aplicades per exemple a La hija de un ladrón, film que ha guanyat el Gaudí a la millor pel·lícula de parla no catalana quan sí que es parla en català, i es fa en funció del bilingüisme que es produeix a certs sectors de la societat barcelonina. Liberté i Ojos negros, films d'Albert Serra i del grup format per Marta Lallana, Ivet Castelo, Iván Alarcón i Sandra García, respectivament, són molt catalans, però el fet que un estigui parlat essencialment en francès i alemany i l'altre estigui localitzat a una petita localitat de Terol, els envia directament a la mateixa categoria per la qual ha guanyat La hija de un ladrón. L'idioma, crec, mai hauria de ser la premissa més important per dividir els films en grups. Si no, per què Karra Elejalde ha rebut el premi al millor actor dels Gaudi d'enguany pel seu paper de Miguel de Unamuno en una producció bàsicament espanyola com Mientras dure la guerra?

Si les bases no estan clares del tot, la discussió seguirà present any rere any. I del que es tracta és de parlar de cinema, de la creació audiovisual en un moment de crisi industrial però de gran varietat i riquesa estilística, de les diferències i similituds de films com La hija de un ladrón, El viatge de la Marta, Els dies que vindran i La innocència, del que procuren a l'estimulant camp del cinema de ficció que voreja el documental, o a l'inrevés, un aspecte en què el cinema fet a Catalunya –i recordem treballs previs de José Luis Guerin, Joaquim Jordà, Marc Recha, Isaki Lacuesta e Isa Campo– ha estat sempre molt avançat fins al punt que a Madrid mai ho han entès i han anat a remolc.

L'equip complet d'Els dies que vindran/ACN

L'equip complet d'Els dies que vindran, de Carlos Marquès-Marcet/ACN

La hija de un ladrón és una representació excel·lent de cinema personal i social que s'allunya de la tesi simplista i del tremendisme pel tipus de personatges i situacions que tracta. Els dies que vindran és també un extraordinari exemple de cinema on es trenquen els límits de la representació i la veritat. El primer significa el debut d'una directora a seguir, Belén Funes, que va estudiar cinema a l'ESCAC. El segon és el tercer llargmetratge de Carles Marqués-Marcet, format al Grau de Comunicació Audiovisual de la Pompeu Fabra. Són els dos films guanyadors d'aquest any (La hija de un ladrón, a més, en les categories de direcció i guió, i Els dies que vindran en les d'actriu principal i muntatge). Conscientment o no, els Gaudí han subratllat la convivència de dos models diferents. Perquè hi hagi una indústria cinematogràfica catalana, més sòlida o més feble, s'han d'acceptar les formes diferents de concebre, pensar, gestionar i produir pel·lícules. Els darrers dies s'ha debatut aquesta qüestió, la de si un model és més interessant que l'altre i quin representa millor la idea del cinema català, idea que, per altra banda, ningú té clara. Si una cosa bona ha tingut els Gaudí d'enguany, més enllà de fragmentació lingüística i valoracions artístiques sobre les pel·lícules, és ajuntar els dos models. Hi ha més varietats. Sols així es pot entendre una indústria i, a partir d'ella, la implantació d'un cinema amb identitat pròpia.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: