Preguntes essencials

Rate this post

Hi ha preguntes que són difícils de respondre perquè són polièdriques, tenen molts vessants i matisos, i cap resposta engloba la totalitat. En biologia n’hi ha moltes que no tenen una resposta única i certa. Envejo la capacitat que tenen altres ciències (o a mi m’ho sembla) d’oferir veritats absolutes. La biologia és la ciència de les excepcions; podríem dir que és una ciència antidogmes: n’hi ha prou que afirmem un principi que explica una realitat per a trobar un tipus d’organisme, encara que només en sigui un,  que just fa el contrari del que proclamem. Això fa que les paraules SEMPRE i MAI siguin molt sospitoses en les respostes d’exàmens tipus test de Biologia, ja que rarament les estratègies biològiques són de TOT o RES. El que sí que ens ofereix la biologia són preguntes essencials, temes que a molts intel·lectuals i científics de tots els camps ens han atret des que som humans, qüestions que tornen tossudament a la palestra perquè no tenen una única solució o resposta. Filòsofs, matemàtics, químics, i físics eminents se senten atrets com les arnes a la llum per qüestions biològiques bàsiques, com ara Schrödinger, que escriví a mitjans del segle XX un llibre per reflexionar sobre “Què és la vida?” que ha fet pensar a moltes generacions d’estudiants de biologia.

Aquestes preguntes de la biologia, essencials i bàsiques, són una mica com les arenes movedisses: semblen fermes i ens atreuen amb seducció, fins que intentes abordar-les i caminar-hi. Llavors t’adones que t’hi enfonses i t’immobilitzen tan profundament com fermes semblaven les teves conviccions inicials. Tots hem passat per intentar donar respostes a aquestes preguntes “trampa”, sigui com alumne, com a professor, o molt sovint, com a aspirant a científic, quan defenses la Tesi doctoral, quan t’entrevisten per a una feina, o quan fas oposicions. És com un ritu iniciàtic.

Aquestes preguntes de la biologia, essencials i bàsiques, són una mica com les arenes movedisses, semblen fermes i ens atreuen amb seducció, fins que intentes abordar-les i caminar-hi. Llavors t’adones que t’hi enfonses i t’immobilitzen tant profundament com fermes semblaven les teves conviccions inicials

A inicis de setembre de fa molts anys, just quan vaig començar la meva carrera científica, vaig assistir a unes oposicions per a ser professor de Genètica d’universitat. La candidata era una persona brillant, consistent i molt segura dels seus coneixements. Recordo que el tema que va escollir per demostrar la seva capacitat docent era un tema que sembla senzill, però alhora, és extremadament complex: “què és un gen?

Bufa, per a una genetista no és un tema menor, aquest. Ni tan sols a hores d’ara, 30 anys després, podríem acordar una definició unànime de gen, la unitat d’informació genètica dels organismes. En les meves oposicions, la pregunta que em van fer, era una mica més concreta, “Són els retrovirus éssers vius?”. Apa, vinga… el que em preguntaven realment és com definim el que és un ésser viu i quins són els seus límits. Aquesta pregunta tampoc té una resposta certa i absoluta perquè tot depèn de com definim el que és un ésser viu (i com que hi ha tantes excepcions, a veure qui és el guapo que hi posa límits…). Bé, doncs una altra pregunta que també és digna d’oposicions m’ha vingut al cap després de llegir un article publicat la setmana passada sobre la informació genètica obtinguda d’una mostra d’ADN que es va analitzar d’un os fòssil de fa més de 50.000 anys. Com que la història és tan maca, mereix un article propi que escriuré la setmana que ve, però la pregunta bàsica persisteix i paga la pena esmerçar-hi uns minuts més de reflexió col·lectiva. “Què és una espècie? Penseu que es tracta d’uns coneixements tan bàsics que ens els ensenyen quan estudiem educació primària.

La definició més senzilla d’espècie fa èmfasi en què es tracta d’un conjunt d’organismes que presenten moltes semblances en les seves característiques i en el seu genoma, que viuen en un espai de característiques semblants, i que poden encreuar-se per a generar descendència fèrtil. Aquesta última afirmació ens sembla molt segura, ja que sembla clar que per a la continuïtat dels éssers vius calen individus que puguin engendrar fills que, al seu torn, puguin tenir més fills —estem parlant de la raó última de la biologia. Per exemple, tenim la mula que és un animal híbrid de dues espècies, resultat de l’encreuament d’una euga i un ase. La mula és viable però estèril, fruit de la unió de dues espècies, i no pot donar lloc a més descendència; per tant, no és una espècie en si mateixa, sinó un punt final evolutiu. Sembla una definició fàcil, però en altres casos la línia és més fina: per exemple, en el cas dels gossos i dels llops. Són dues espècies diferents, però encara poden donar lloc a descendents híbrids viables i fèrtils, com els gossos llop. Són els gossos llop una nova espècie? Aquí se’ns poden generar dubtes, però com que habitualment no s’encreuen entre ells, ni viuen en un ambient propi separats de gossos i de llops, potser convindríem que no són una espècie nova. Però què passa amb el grandíssim percentatge d’organismes que no tenen reproducció sexual (és a dir, que no tenen pare i mare), sinó que la seva estratègia reproductiva passa per una reproducció clònica, és a dir, fan còpies de si mateixos en un procés de reproducció asexual? Aquí hi trobem com a magnífics exemples els bacteris, però també fongs, moltes plantes i algun grup animal (llegiu l’article en què vaig parlar del món dels clons que ens envolta). Així doncs la nostra definició trontolla per allí on esperàvem anar més sobre segur, la possibilitat o no de capacitat reproductiva entre dos individus.

Són els gossos llop una nova espècie? Aquí se’ns poden generar dubtes, però com que habitualment no s’encreuen entre ells, ni viuen en un ambient propi separats de gossos i de llops, potser convindríem que no són una espècie nova

Si ara ens basem en que han de presentar similituds en les seves característiques físiques, ens trobem que hi ha espècies diferents que s’assemblen molt entre elles, però no poden reproduir-se, i d’altres en què alguns membres són extremadament diferents físicament, però tot i això pertanyen clarament a una única espècie. Per exemple, la formiga mare, les formigues soldats i les formigues obreres semblarien totes elles, a priori, espècies totalment diferents. També passa en algunes espècies entre mascles i femelles, en què l’extrema divergència entre sexes ens faria pensar que són d’espècies diferents. De vegades, hi ha organismes que presenten característiques intermèdies entre dues altres, per exemple la quaga. La quaga és un èquid extingit al segle XIX que tenia la part anterior del cos molt similar a les zebres, i la part posterior que recordava la de l’ase. Talment semblava que fos un híbrid descendent d’encreuaments entre zebres i cavalls, o de zebres i ases. En canvi, quan es va poder realitzar l’anàlisi del seu ADN (el primer animal extingit del qual es va seqüenciar totalment el seu ADN) es va demostrar que era una subespècie de zebra, llunyana al cavall domèstic.

Un altre dels problemes que ens topem a l’hora de definir el terme espècie el trobem en espècies separades per una barrera geogràfica que encara poden encreuar-se si les posem juntes (tot i que no ho fan habitualment perquè els seus hàbitats no coincideixen). Un canal de mar, unes muntanyes molt altes o, fins i tot, una autopista molt transitada poden exercir de barreres infranquejables que separen dues poblacions inicialment iguals i que, aleshores, poden anar divergint de forma independent fins a formar dues espècies diferents. Això passa entre certs tipus de subespècies de salamandra salvatge,ja que totes es poden creuar amb alguna altra, però així i tot, hi ha encreuaments que directament són impossibles, demostrant que ja hi ha barreres biològiques d’especiació.

Així que tampoc l’ADN ens dóna una resposta única a aquesta pregunta

Basar-se en les dades genètiques, és a dir, en les dades comparatives de proximitat o llunyania respecte a l’ADN de diversos organismes, ens pot ajudar per a detectar les diferències genètiques i, per tant, la distància filogenètica entre dos organismes (com d’aprop o lluny es troben evolutivament parlant). Però també aquí hi trobem excepcions. Hi ha animals que són extremadament similars, que el seu ADN és quasi idèntic, però que, a causa de la “infecció” per part d’elements genètics mòbils (seqüències d’ADN que poden canviar de posició dins dels cromosomes i es multipliquen dins del genoma), tenen una barrera genètica a l’encreuament, ja que la majoria dels seus descendents o no són viables o no són fèrtils. En aquest cas, potser les hauríem de considerar quasi-espècies en l’inici de la seva divergència evolutiva, però això tampoc no és una resposta concloent. Així que tampoc l’ADN ens dóna una resposta única a aquesta pregunta.

Molts genetistes evolucionistes han intentat donar una definició “de batalla” al concepte d’espècie. Trobareu definides: espècie biològica, espècie evolutiva, espècie filogenètica, i espècie ecològica… Tant se val, perquè totes aquestes definicions són relativament incompletes i fan èmfasi en un aspecte, però no en altres que també poden ser importants. El que passa és que el concepte d’espècie és làbil, plàstic i canviant. I com ja hem esmentat abans, la biologia és el món de les excepcions, i els organismes vius han explorat moltes de totes les estratègies biològiques, amb major o menor èxit. Per tant, visca la dialèctica, el contrast, l’argumentació, la contraargumentació i la versatilitat. En biologia, la majoria de les preguntes essencials encara esperen una resposta global i inclusiva i, des del punt de vista intel·lectual, és un repte apassionant.

Anar a la font
Gemma Marfany

Powered by WPeMatico

Translate »