Portades on el més calent és a l’aigüera

Qui no té un all té una ceba. A Barcelona es disputen l’alcaldia els comuns i ERC. A Madrid, Ciutadans i el PP. A Europa la brega és entre Sánchez i Macron. A Espanya, el mateix Sánchez ha de cercar suports o abstencions per a la seva investidura entre una corrua de partits. És el que es veu a les portades d’avui. La política s’ha embolicat després que els ciutadans hagin deixat ajuntaments i parlaments molt penjats —així en diuen a Gran Bretanya quan no hi ha una majoria clara. És un test d’estrès que els partits, els vells, els nous i els que estan a mig fer, mai havien patit en aquesta escala.

Les caramboles que cal fer per enllestir aquests pactes, a més, no són de jugador amateur, sinó d’especialista professional. Volen poca llum i menys soroll. En aquestes condicions, és com a mínim complicat reduir tota la combinatòria en un titular i uns subtítols de portada, especialment en el moment que es cuinen, com és el cas. Per això fa l’efecte que a les primeres pàgines el més calent és a l’aigüera i que els diaris no ho acaben d’explicar tot —ni de bon tros.

Els diaris de Barcelona, si més no, han driblat la temptació de fabricar un relat propi per cobrir aquestes transaccions estranyes. Es limiten a explicar els fets secs, mig comprant el relat dels partits que les maneguen. La versió dels Comuns, per exemple, és que no compten amb els vots de Valls, sinó que presenten Colau per a bastir un “pacte d’esquerres” amb PSC i ERC, cosa que saben bé que no passarà. Però la narrativa de “l’entesa d’esquerres”, “pacte de progrés”, etcètera, és una martingala retòrica que els permet anar fent la viu-viu fins el dia de la constitució del consistori, que s’enduran amb els vots que diuen que no volen. ERC va posar en circulació un artefacte similar: acudir a JxCat amb la pretensió que els Comuns comprarien aquest altre Tripartit Friqui. Tot va quedar en una cortesia entre indepes.

Sembla que hi ha serioses deliberacions, assemblees on decideixen “les bases”, llargues reunions, cops de porta, crides a la coherència, negociacions intenses, etcètera. En realitat, tothom ho fa veure i els diaris entren en aquest joc. Hi ha interessos en seguir la comèdia, un xic de por a perdre protagonisme, un cert afany de vestir la mona, basarda a l’horror vacui —no tenir gran cosa per contar. Podrien recuperar el que uns i altres s’han dit des de fa mesos i posar al descobert com el tacticisme del moment derrota qualsevol programa polític. Tan fàcil com seria explicar que el fil conductor d’aquest tripartit peculiar és impedir de qualsevol manera que l’alcalde de Barcelona surti d’un partit independentista, un objectiu tan legítim com el contrari.

Ada Colau podrá ser alcaldessa gràcies als vots del PSC i de Manuel Valls+Cs, malgrat que les coincidències entre els programes de Barcelona en Comú i del PSC es limiten a 13 de les 41 mesures analitzades pel digital Crític i a només sis en el cas de Valls, mentre que amb ERC coincideixen en 34. Una anàlisi valuosa. Entre cent altres conseqüències d’aquest Tripartit Friqui barcelonès, una de curiosa: el món cupaire ja fa circular que “els Comuns pacten amb la dreta”, la mateixa acusació que aquests feien a aquells quan van permetre a Carles Puigdemont la presidència de la Generalitat. És una minúcia que mostra que la política —els ciutadans— et torna el que li dones, com el futbol.

LV

EPC

ARA

EPA

EP

EM

ABC

LR

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: