“¿Por qué vienes aquí a tocar los cojones y hablarme en catalán?”

Rate this post

Lo president Carles Puigdemont inicia la seua roda de premsa a Berlín explicant que es dirigirà als assistents en català, castellà i anglès. Comença a parlar. Acaba fent-ho també en francès a petició d’algun periodista. Torn per a les preguntes. La primera que rep en català i just quan comença a contestar en este mateix idioma salten diversos mitjans de l’Estat cridant: “¡En español, que no lo entendemos!”. La resta de professionals estrangers se’ls miren. Puigdemont atura la resposta un momentet, els mira, somriu. Es fa un silenci. Continua parlant en català i en acabat traduïx la mateixa resposta al castellà, tal com ja havia anunciat al principi i els qui protestaven ja sabien que faria. Són ben curiosos, per utilitzar un adjectiu benèvol, els mitjans espanyols que envien corresponsals a Berlín a cobrir una roda de premsa sense entendre ni anglès, ni alemany, ni francès, ni català. I encara s’exclamen. Els monolingües queixant-se als plurilingües. Com dient, la terra és plana i sou vatros els qui no ho hau descobert encara.

I tot això passava en son demà que la nostra llengua materna fos també motiu de vexació, en este cas per part de la immobiliària Barcelona Selecta. I dic lo nom amb claredat perquè el cas que ara vos contaré el conec bé, ja que vaig patir-lo en primera persona i crec que no he de callar-lo. Per respecte col·lectiu. Vos faig una seqüència dels fets.

Dimecres (dia 4) envio un email a la immobiliària. Dijous (5) em telefonen ells però jo estic reunida, la conversa és breu i ens emplacem a parlar més tard. Qui em truca és una treballadora que em parla en català. Tot correcte. Divendres aconseguim tornar a connectar després de diversos missatges al contestador. Pico. Despengen. És una veu masculina. I jo que començo a explicar, en català evidentment, que ahir vaig rebre una trucada vostra i que estic interessada en visitar un pis de lloguer que teniu anunciat. En acabar la meua exposició em diu lo xic, amb to ofenedor: “¿Por qué no me hablas en español si se puede saber? No tengo porque entender el catalán”.

Lo noi té accent estranger, italià per ser més exactes (ho sé perquè he treballat temps per a una empresa d’este país i conec la tonada). Li dic que parlo en català perquè la persona que em va trucar ahir també el parlava amb mi. M’adono que ja m’estic justificant quan no tindria per què. En tot cas, li dic que cap problema a canviar d’idioma, tot i les seues males maneres de demanar-ho. Prosseguixo, doncs, en castellà. Descric l’apartament en què estic interessada. Dono el número de referència. Ell em respon molt breument, amb to molest, quasi amb monosíl·labs, com volent traure-se’m de damunt. En un dels seus comentaris sobre l’immoble li dic: “d’acord”. I, ai xiquets, aquí es va despertar la bèstia. Reproduir-vos per escrit tot el que em va arribar a dir resulta fins i tot molest per a mi, de tan ofenedor com era, però vo’n faré un resum. Al meu innocent “d’acord”, l’home va respondre que “¿por qué vienes aquí a tocar los cojones y hablarme en catalán con la de inmobiliarias que hay en Barcelona?”, que “me cago en ti, mala puta y en tu idioma catalán”, que si “no tengo por qué perder el tiempo contigo, mal educada de mierda”, “asquerosa catalana” i així anar fent tot un reguitzell d’insults. Evidentment, tot això cridant per telèfon. Jo, vos podeu imaginar, estava atònita. Sense temps per a poder dir jo res més i mentre encara anava soltant més improperis va penjar-me, directament.

El que no volia era passar per alt un cas tan greu com este i crec que com a mínim fer-lo públic ajuda a saber que hem de mantindre-mos units i forts i que hem de defensar amb valentia aquelles qüestions que són de justícia

Passats un parell de minuts penso: potser és un treballador amargat o que té un mal dia. Torna a picar i aveam qui et surt i si de cas, et queixes al seu cap. Així ho faig. Pico. Em despenja una altra persona. Veu femenina. Primer que res pregunto en quin idioma puc dirigir-m’hi. Em diu que en català o castellà, que com preferisca i comencem a parlar en català amb total normalitat. Obviant de moment l’incident anterior em limito a parlar del pis en qüestió que m’interessa. Al cap de mig minut d’estar parlant en català sento crits de fons. La mateixa veu que abans. Lo mateix home. “¿Es otra vez esa catalana de mierda?” i més renecs de fons que s’apropen. La treballadora amb qui estic parlant, nerviosa, primer calla i després canvia al castellà i em diu que lo sientepero no podemos enseñarle el piso”. I jo que insistixo, “però per què si m’has dit fa un moment que estava lliure? Passa res?”. L’home, pel darrere, cada vegada insulta i crida més. “Mala puta, mierda de catalanes, joder” i perles per l’estil. Ara soc jo qui també es posa nerviosa i es preocupa. A la treballadora li tremola la veu. Continua parlant-me en castellà. “Lo siento, tengo que colgar, tengo que colgar”. I jo que li dic “que tens al teu cap al darrere amenaçant-te?” i em diu “sí, sí, eso mismo señorita”. Li dic que tranquil·la, que no vull que tinga problemes i que em penge.

Cinc minuts després, encara amb la incredulitat damunt de mi, sona el mòbil. És la treballadora. Em parla en català. Encara té la veu espantada. M’explica que el seu cap acaba de sortir a fer un cafè i aprofita el moment per a trucar-me i disculpar-se en nom de l’empresa. Li dic que ella no s’ha de disculpar de res. Me resumix concisament com és lo seu dia a dia i que el responsable de Barcelona Selecta actua amb una catalonofòbia enorme. Es posa a plorar. La consolo com puc. Em diu que si torna a entrar haurà de penjar-me en sec. Per sort, no cal. “Estic cansada”, em confessa. I penso de seguida en la Rodoreda. Estic cansada, profundament cansada, cansada fins a l’ànima, de revolucions, de cops d’estat, de guerra civil, de guerra gran, […] d’aquest deliri de manar que tenen els homes, sobretot els que no saben manar. I de fer caure els que en saben.

Sento infinita llàstima i ràbia per una noia que fa bé la seua faena i que per a guanyar-se la vida ha d’aguantar les misèries d’un cap mal educat i masclista. Quan dixa de plorar em diu que ho sent molt però que m’oblide del pis, que l’empresa mai me l’ensenyarà ni me’l dixarà llogar. O sigue, que a més de negar-se a atendre’m en català, d’insultar-me per parlar la meua llengua i tractar-me vexatòriament, a sobre em nega lo servei pel qual telefonava, més enllà del tema de l’idioma. Absolutament intolerable.

He posat el cas en mans de l’Oficina Catalana de Consum i de la Plataforma per la Llengua. S’han vulnerat els meus drets com a clienta. No és agradable haver de donar el pas, però opino que no hem de callar davant les agressions. Vull que se m’atengue en català i hi tinc dret, però si em demanen educadament de canviar al castellà, ho faig i ho he fet sempre sense cap problema. El que no tolero és lo maltracte i la desqualificació, l’odi cap al país i la llengua i el tracte degradant i masclista. Igualment, però, i sobretot, tinguem més educació que l’empresa i no caiguem en cap temptació d’escarni, boicot o insults. No caiguem a la seua pesada. Quan la fruita està madura cau de l’arbre, no cal que l’anem a collir. Dixem que la denúncia seguisca el seu curs. El que no volia era passar per alt un cas tan greu com este i crec que com a mínim fer-lo públic ajuda a saber que hem de mantindre-mos units i forts i que hem de defensar amb valentia aquelles qüestions que són de justícia, independentment de la ideologia de cada u.

Anar a la font
Montse Castellà

Powered by WPeMatico

Translate »